Crònica de l'acte de
lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, atorgat a Marta
Pessarrodona
Potser
no va ser casualitat que el seu cognom portés una dona a dins. I així, en
colors, ho va distingir la pantalla gegant de l’escenari. ‘Marta (Pessarro)’ en
lletres negres i el ‘(dona)’ en vermell. Marta Pessarrodona va rebre ahir el
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la sisena dona que el rep, en
cinquanta-un any. Li va ser atorgat al Palau de la Música amb una escultura
feta amb un maó de fang provinent del barri de Camden, a Londres, on va viure.
Ella mateixa va demanar a Òmnium que fos fet amb pedres del Tàmesi o, si no era
possible, amb alguna pedra del punt on el Ter i el Ritort es troben a
Camprodon. ‘Enguany les pedres em són propícies’, va dir ahir aquesta dona de
setanta-set anys, en un discurs sintètic però estructurat com si fos un poema.
‘El títol d’avui és la modèstia i l’orgull’, va explicar així que va començar
el parlament. I va citar primer la filòsofa Hanna Arendt: ‘Els honors ens han
de provocar modèstia.’ Referència que després va arrodonir amb una altra cita
del poeta Frederic Mistral: ‘Cal ser orgullós.’ Perquè ahir era un dia de
mostrar l’orgull. I així va dir sentir-se: orgullosa del país, de la lluita
violeta i de l’escriptura. Com si fos un dels eslògans que porta inscrits a les
seves famoses samarretes, que per a l’avinentesa va deixar a casa, per posar-se
brusa blanca i vestir-se de rosa.
Si Rodoreda –que va ser la primera d’obtenir aquest
reconeixement l’any 1980– deia que la millor manera que tenia de servir el seu
país era intentar fer bé allò que feia, és a dir, escriure, Pessarrodona
ho va repetir, només afegint-hi un ‘molt’. Fer-ho molt bé. L’autora va dedicar
el premi ‘als que hi són i als qui no hi són’. Va posar en primer lloc els seus
pares –’a qui no dec la meva vida, sinó tot’– i les amigues, amb ‘genèric intencionat’,
com diu aquests dies. No va oblidar Gabriel Ferrater, ‘a qui encara estimo’, va
dir.
Però abans, tan bon punt va començar l’acte, l’actriu
Montse Guallar havia llegit les paraules de Cuixart escrites a la presó. ‘Cada
dia entre reixes pren el més gran dels sentits’, va ressonar a l’auditori del
palau modernista. ‘Sempre estarem en deute amb els que ens han precedit’, va
dir el president d’Òmnium empresonat a Soto del Real, que va recordar que molts
dels premiats en aquest més de mig segle del reconeixement van ser exiliats.
Qui havia de dir a Pessarrodona, nascuda als anys quaranta, quan va escriure França,
1939 –que ara reedita Ara Llibres–, havent dedicat part de la seva obra
assagística als escriptors catalans a l’exili, que aquesta cerimònia tan
especial del maig del 2019 tornaria a ser marcada pel mateix fet.
La situació excepcional va tornar a ser una evidència.
El públic va rebre Pessarrodona dempeus amb crits de llibertat i va
acomiadar-la demanant la independència. ‘La presó no impedirà mai que el
president d’Òmnium comuniqui aquest premi’, va dir el vice-president de
l’entitat, Marcel Mauri, fent present una altra vegada Cuixart, que va ser
citat també per l’homenatjada. L’escriptora va tornar a mostrar-se emocionada
llegint davant el públic la carta que Cuixart li havia enviat dels Lledoners
estant per comunicar-li que havia estat la guanyadora del premi. ‘Vaig fer-ne
un scanner perquè l’original el tinc a casa, no vull que se’m perdi’, va
dir.
Va ser una gala plena de referents a tota una obra
feta d’interlocucions. Amb raó, el periodista Andreu Gomila en un fragment de
vídeo que es va projectar va dir que llegir Pessarrodona era com llegir un
hipertext, que et connectava amb tot un univers d’autors que ella havia
admirat. ‘Les poetes actuals i futures no tenim cap mèrit, perquè tenim una
tradició’, va ser una altra de les frases destacades del discurs. Però també hi
va haver lloc per a recordar la baula i el futur. Les poetes joves actuals van
aparèixer sobre l’escenari per rendir-li tribut. Mireia Calafell, Míriam Cano,
Maria Sevilla, Sílvia Bel, Anna Gual, Àngels Gregori, Teresa Colom i Meritxell
Cucurella-Jorba van recitar un fragment d’un poema que recull l’antologia A
favor nostre, editada per Godall Edicions i antologada per Àngels Gregori
mateix.
La seva literatura en expansió ahir també es va fer
música i dansa. I els alumnes de l’Institut del Teatre van ballar amb una peça
contemporània no tan sols els referents i els poemes, sinó també les ciutats on
Pessarrodona va viure i sobre les quals va escriure.
Poesia, Londres, Conversa, Memòria, Paraula,
Berlín, Barcelona. Donassa. Paraules de gran mida presidien l’escenari abans
de començar tot. Com també, a l’arrencada, un vídeo on la poeta sortia
compartint confidències amb el perruquer Lluís Llongueras. ‘El meu epitafi
hauria de ser: llegint una novel.la, rellegint una poesia’, deia ella en
aquesta projecció. I ell responia: ‘Tu en dues línies ets capaç de posar-hi
tota una vida.’ Potser ser poeta és això, una mena de síntesi de tot, on no cal
res. I Cuixart també hi insistí citant un dels poemes de Pessarrodona publicat
en el poemari recent Variacions profanes (Viena Edicions): ‘Més enllà de
la poesia, res.’
