La nit de la Pessarro(dona)

Crònica de l'acte de lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, atorgat a Marta Pessarrodona

Potser no va ser casualitat que el seu cognom portés una dona a dins. I així, en colors, ho va distingir la pantalla gegant de l’escenari. ‘Marta (Pessarro)’ en lletres negres i el ‘(dona)’ en vermell. Marta Pessarrodona va rebre ahir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la sisena dona que el rep, en cinquanta-un any. Li va ser atorgat al Palau de la Música amb una escultura feta amb un maó de fang provinent del barri de Camden, a Londres, on va viure. Ella mateixa va demanar a Òmnium que fos fet amb pedres del Tàmesi o, si no era possible, amb alguna pedra del punt on el Ter i el Ritort es troben a Camprodon. ‘Enguany les pedres em són propícies’, va dir ahir aquesta dona de setanta-set anys, en un discurs sintètic però estructurat com si fos un poema. ‘El títol d’avui és la modèstia i l’orgull’, va explicar així que va començar el parlament. I va citar primer la filòsofa Hanna Arendt: ‘Els honors ens han de provocar modèstia.’ Referència que després va arrodonir amb una altra cita del poeta Frederic Mistral: ‘Cal ser orgullós.’ Perquè ahir era un dia de mostrar l’orgull. I així va dir sentir-se: orgullosa del país, de la lluita violeta i de l’escriptura. Com si fos un dels eslògans que porta inscrits a les seves famoses samarretes, que per a l’avinentesa va deixar a casa, per posar-se brusa blanca i vestir-se de rosa.

Si Rodoreda –que va ser la primera d’obtenir aquest reconeixement l’any 1980– deia que la millor manera que tenia de servir el seu país era intentar fer bé allò que feia, és a dir, escriure, Pessarrodona  ho va repetir, només afegint-hi un ‘molt’. Fer-ho molt bé. L’autora va dedicar el premi ‘als que hi són i als qui no hi són’. Va posar en primer lloc els seus pares –’a qui no dec la meva vida, sinó tot’– i les amigues, amb ‘genèric intencionat’, com diu aquests dies. No va oblidar Gabriel Ferrater, ‘a qui encara estimo’, va dir.

Però abans, tan bon punt va començar l’acte, l’actriu Montse Guallar havia llegit les paraules de Cuixart escrites a la presó. ‘Cada dia entre reixes pren el més gran dels sentits’, va ressonar a l’auditori del palau modernista. ‘Sempre estarem en deute amb els que ens han precedit’, va dir el president d’Òmnium empresonat a Soto del Real, que va recordar que molts dels premiats en aquest més de mig segle del reconeixement van ser exiliats. Qui havia de dir a Pessarrodona, nascuda als anys quaranta, quan va escriure França, 1939 –que ara reedita Ara Llibres–, havent dedicat part de la seva obra assagística als escriptors catalans a l’exili, que aquesta cerimònia tan especial del maig del 2019 tornaria a ser marcada pel mateix fet.

La situació excepcional va tornar a ser una evidència. El públic va rebre Pessarrodona dempeus amb crits de llibertat i va acomiadar-la demanant la independència. ‘La presó no impedirà mai que el president d’Òmnium comuniqui aquest premi’, va dir el vice-president de l’entitat, Marcel Mauri, fent present una altra vegada Cuixart, que va ser citat també per l’homenatjada. L’escriptora va tornar a mostrar-se emocionada llegint davant el públic la carta que Cuixart li havia enviat dels Lledoners estant per comunicar-li que havia estat la guanyadora del premi. ‘Vaig fer-ne un scanner perquè l’original el tinc a casa, no vull que se’m perdi’, va dir.

Va ser una gala plena de referents a tota una obra feta d’interlocucions. Amb raó, el periodista Andreu Gomila en un fragment de vídeo que es va projectar va dir que llegir Pessarrodona era com llegir un hipertext, que et connectava amb tot un univers d’autors que ella havia admirat. ‘Les poetes actuals i futures no tenim cap mèrit, perquè tenim una tradició’, va ser una altra de les frases destacades del discurs. Però també hi va haver lloc per a recordar la baula i el futur. Les poetes joves actuals van aparèixer sobre l’escenari per rendir-li tribut. Mireia Calafell, Míriam Cano, Maria Sevilla, Sílvia Bel, Anna Gual, Àngels Gregori, Teresa Colom i Meritxell Cucurella-Jorba van recitar un fragment d’un poema que recull l’antologia A favor nostre, editada per Godall Edicions i antologada per Àngels Gregori mateix.

La seva literatura en expansió ahir també es va fer música i dansa. I els alumnes de l’Institut del Teatre van ballar amb una peça contemporània no tan sols els referents i els poemes, sinó també les ciutats on Pessarrodona va viure i sobre les quals va escriure.

Poesia, Londres, Conversa, Memòria, Paraula, Berlín, Barcelona. Donassa. Paraules de gran mida presidien l’escenari abans de començar tot. Com també, a l’arrencada, un vídeo on la poeta sortia compartint confidències amb el perruquer Lluís Llongueras. ‘El meu epitafi hauria de ser: llegint una novel.la, rellegint una poesia’, deia ella en aquesta projecció. I ell responia: ‘Tu en dues línies ets capaç de posar-hi tota una vida.’ Potser ser poeta és això, una mena de síntesi de tot, on no cal res. I Cuixart també hi insistí citant un dels poemes de Pessarrodona publicat en el poemari recent Variacions profanes (Viena Edicions): ‘Més enllà de la poesia, res.’