La fosca relació d’un mite de 53 anys amb una
estudiant de 18
“El
que vull per a tu, noieta, és que escriguis sobre allò que realment estimis,
i sobre res més, res de res. Ni concursos de bellesa ni festes de graduació de
l’institut, ni personatges de la tele ni estrelles del cinema, ni entrevistes
amb les filles dels presidents republicans ni amb les filles dels presidents
demòcrates i ni tan sols amb els mateixos presidents. O, si fas aquestes coses,
voldria que trobessis la manera de fer-les amb originalitat i tendresa i amor”.
Són
paraules de J.D. Salinger adreçades a Joyce
Maynard, una noia de
divuit anys amb qui l’escriptor va establir una relació epistolar que va
derivar en idil·li després que ella publiqués al New York Times, l’abril
del 1972, un article que pretenia ser un retrat generacional. La noia va
abandonar els estudis universitaris a Yale per anar-se’n a viure -convençuda
que per sempre- amb el reclusiu i llavors ja mític autor d’ El vigilant en
el camp de sègol
Holden
Caulfield es mira el món tal com ho feia el seu creador
J.D.
Salinger va néixer a Nova York l’1 de gener del 1919 (aquest dimarts se’n
celebra el centenari) i va morir a Cornish el 27 de gener del 2010. Es diu que
va passar per un cine i va veure-hi dos noms: William Holden i Joan
Caulfield. La pel·lícula anunciada era Dear Ruth,
basada en una obra
teatral de Norman Krasna. Salinger va ajuntar els cognoms de la parella
protagonista per batejar el seu admirat antiheroi adolescent. Així ho explica
Maynard, i això és el que li va dir el mateix Salinger, tot i que aquí hi ha un
ball de dates: Holden Caulfield va aparèixer per primer cop en un conte el
desembre del 1945, mentre que l’esmentada pel·lícula es va estrenar el juny del
1947. En lloc de passar per un cinema on la projectaven, l’escriptor devia
topar amb la notícia del rodatge.
El
cas és que Joyce Maynard va llegir El vigilant en el camp de sègol quan
ja havia establert una correspondència íntima amb Salinger. De seguida va
reconèixer l’autor en el personatge: “Identifico a l’acte la veu de la
novel·la. Qui parla és en Jerry. No és només que hi incorpori moltes de les
seves opinions -sobre cines, llibres, actors o música-, sinó que el punt de
vista i la mirada del jove Holden Caulfield són gairebé els mateixos que els de
l’home amb qui m’he escrit tantes cartes aquestes últimes setmanes”. Salinger,
com Caulfield, menyspreava el món. “Però és enginyós, observador i pot arribar
a ser extraordinàriament tendre -fins i tot sentimental- quan parla de coses
que estima”, apunta Maynard.
El
retorn a Yale per reprendre uns estudis escapçats fa 47 anys
Aquella
noieta és avui una senyora de seixanta-cinc anys que ha publicat uns quants
llibres i que aquest curs 2018-19 ha tornat a la universitat, disposada a
reprendre uns estudis d’art que va interrompre fa quaranta-set anys arran de la
relació amb Salinger. “Hi ha mals irreparables -com el trauma emocional-, però
almenys aquest tenia solució”, confessa en un article a la revista Vogue.
La també escriptora Anne Fadiman, professora a Yale, la va convèncer que
tenia un deute pendent amb si mateixa. I Joyce Maynard ha decidit pagar-lo.