dijous, 4 de gener de 2018

La resurrecció de Sherlock Holmes en català





La prestigiosa col·lecció ‘El Cercle de Viena’ comença a publicar tot el cànon d’Arthur Conan Doyle


“Per regla general, com més estranya és una cosa menys misteriosa acaba resultant”, diu Sherlock Holmes al seu amic, el doctor John H. Watson, en un passatge crucial del relat La lliga dels pèl-rojos. Holmes és el rei de la deducció, l’investigador privat que sempre té una teoria preparada, a punt per desmuntar conspiracions, intents d’assassinat, estafes i robatoris. Quan Holmes s’implica en un cas, el seu enemic sempre acabarà perdent, però encara que -tal com diu- el que s’amaga rere les intrigues sigui poc misteriós, el camí cap al desenllaç és tan intrigant que els lectors hi han quedat enganxats gairebé genèticament, una mica com les mosques en una teranyina. 

La primera novel·la de Holmes, Estudi en escarlata, va aparèixer el 1887, i tres anys després va arribar la segona, El signe dels quatre. “Hi ha dos fenòmens literaris anteriors a Arthur Conan Doyle (1859-1930) que es van donar a Anglaterra i que el van influir: d’una banda, hi havia la sensation novel, plena d’adulteris, enverinaments i altres crims sòrdids; i, de l’altra, la ficció gòtica, amb autors com Mary Shelley i Edgar Allan Poe”, diu Xavier Zambrano, escriptor i traductor que va assumir fa un any el repte de traslladar tot el cànon holmesià, que inclou 56 narracions i quatre novel·les, al català. L’encàrrec, fet per la prestigiosa col·lecció El Cercle de Viena -que està en procés de publicar tota la recherche de Proust en català, però que també ha apostat per Malcolm Lowry, Leo Perutz, Elizabeth von Arnim, Saul Bellow, Janet Lewis, Virginia Woolf i Hjalmar Söderberg-, acaba de donar el seu primer fruit, Les aventures de Sherlock Holmes, que inclou la dotzena de relats que formaven part del volum homònim en anglès, del qual aquest 2017 s’ha commemorat el 125è aniversari de la primera edició. 

“Rebutjant la truculència, Conan Doyle va aconseguir guanyar-se un públic massiu -afegeix Zambrano-. L’escriptor es va inspirar també en l’Auguste Dupin de Poe, però en va treure un heroi amb vicis i defectes”. A banda de la supèrbia i l’afició al tabac de pipa, Holmes freqüenta la cocaïna i la morfina, sempre injectades, perquè gràcies al núvol de la intoxicació passa el temps entre cas i cas. “A Conan Doyle l’èxit no li va arribar amb les dues primeres novel·les, sinó a partir dels relats que va començar a publicar a la revista The Strand a partir del 1891 -aclareix Josep Lluís Martín Berbois, doctor en història contemporània i membre del Círculo Holmes-. La popularitat va ser tan gran que a l’escriptor se li va arribar a oferir un xec en blanc perquè continués les peripècies del seu personatge”. La relació entre Conan Doyle i Holmes va ser complexa: després d’una segona tongada de narracions, recollides a Les memòries de Sherlock Holmes (1893), l’autor escocès no va tornar al personatge fins al 1901, moment en què va començar a donar a conèixer, per entregues, El gos dels Baskerville.

Holmes en català
Les traduccions han estat molt espaiades en el temps
Al final del volum publicat per Viena, Martín Berbois ofereix una interessantíssima panoràmica sobre les primeres traduccions de Holmes. “ Gloria Scott, publicada el 1900 a la revista Mar y tierra, va ser la pionera, seguida d’ El dogo sabueso de los Baskerville, el 1902, en una altra publicació periòdica, La Patria de Cervantes -explica-. Una mica més endavant, entre el 1906 i el 1909, els vuit volums d’Editorial Española y Americana, dirigida per Vicente Blasco Ibáñez, van tenir una gran difusió”. Les dates en què van aparèixer els llibres indiquen que la popularitat del personatge -que continuaria generant noves aventures escrites per Conan Doyle fins al 1927- creixia ràpidament. Cal afegir-hi que des del 1908 a Barcelona s’estrenaven diverses adaptacions teatrals de Holmes, algunes de protagonitzades pel personatge genuí, i d’altres amb intrèpides variacions com Jeph-Roch Homs. 

“El 17 de juliol del 1908 es va publicar el primer número del setmanari Literatura Sensacional, revista en català que va publicar, fins al 26 de març de l’any següent, 21 relats de Holmes i El gos dels Baskerville -comenta Martín Berbois-. Quan Literatura Sensacional va desaparèixer, pràcticament no es va tornar a publicar Holmes fins a finals de la dècada dels 80. Les poques excepcions que he trobat són L’illa embruixada, apareguda a D’Ací d’allà el 1924, i La caixa ratllada, inclosa a Llegiu-me el 1926”. Des de llavors, i en paral·lel a una fructífera presència en castellà a les llibreries, Sherlock Holmes no va tornar a parlar en català fins que l’editorial Laertes “va arriscar-se a editar, en onze volums i a finals dels 80, els llibres que formen el cànon holmesià”, començant per la novel·la Estudi en escarlata i arribant fins als últims relats, que integren el volum L’arxiu de Sherlock Holmes (1927). La majoria de llibres van comptar amb la traducció de Jordi Vidal Tubau, si bé d’Estudi en escarlata se’n va ocupar Elisenda Franquesa, d’El gos dels Baskerville Sílvia Aymerich, i de la primera part de Les aventures de Sherlock Holmes Juan Godo i Jordi Vidal Tubau. “Malauradament, i a banda d’edicions puntuals, normalment en col·leccions juvenils, aquesta ha sigut la primera ocasió i l’última en què una editorial catalana ha publicat l’obra sencera de Holmes”, es lamenta l’historiador. 

El Círculo Holmes, en actiu des del 1994 i actualment amb uns 150 socis, ha treballat perquè n’hi hagués una nova edició, que gràcies a l’empenta de Viena comença a ser una realitat. “En principi sortiran els cinc volums de relats i cal decidir si les quatre novel·les quedaran reunides en un sisè lliurament o l’editorial el divideix en dos -explica Zambrano-. Ja he començat a treballar en el segon recull de narracions, Memòries de Sherlock Holmes, i si tot va bé serà a lesllibreries la tardor del 2018”. 

Entre els encerts de la traducció de Xavier Zambrano hi ha la musicalitat de la prosa i l’elecció puntual d’expressions que hi afegeixen un saludable substrat històric, com ara l’ús de “justa la fusta”, el verb “mancar”, “armar tabola”, els “ulls closos” i “esclafir a riure a pler”, entre molts altres detalls. “Encara que no hagin sigut gaire traduïdes, a les novel·les de Holmes cal afegir-hi les pel·lícules doblades i també les sèries, com la protagonitzada per Jeremy Brett a la dècada dels 80, que aquí es va poder veure -recorda-. Hi ha una tradició de fer parlar el detectiu en què em podia inspirar”.
Tant Zambrano com Martín Berbois han tingut una llarga convivència amb el personatge. El primer el va descobrir “d’adolescent, en castellà”, i després el va “retrobar a la carrera de filologia anglesa”. El segon va veure una adaptació televisiva d’ Estudi en escarlata quan tenia 10 anys i va intentar llegir el llibre sense èxit. Se’n va tornar addicte a partir dels 17, moment en què va ingressar al Círculo Holmes, actualment presidit per un dels grans col·leccionistes catalans del personatge, Joan Proubasta, que va donar el seu fons a la Biblioteca Pública Arús de Barcelona.
Un mite en expansió 

Novel·les, pel·lícules i còmics:
el detectiu no s’atura
El detectiu del 221B de Baker Street apareix anualment en unes 400 noves obres, siguin novel·les, còmics, cançons i pel·lícules. El 2018 està previst que arribi la tercera part dels films sobre Holmes dirigits per Guy Ritchie i interpretats per Robert Downey Jr., que no convenç gaire ni Zambrano ni Martín Berbois, que prefereixen la versió televisiva del personatge, Sherlock, en què l’investigador és interpretat per Benedict Cumberbatch i l’acció té lloc al Londres actual. Entre les últimes ficcions literàries inspirades en Holmes hi ha Los años perdidos de Sherlock Holmes (Acantilado, 2003), en què Jamyang Nobu s’emporta el personatge al Tibet de finals del segle XIX, i La solución final, de Michael Chabon (Random House, 2004), que imagina un Holmes de 89 anys, retirat i pendent únicament de les abelles que cuida. 

¿Què segueix fascinant del detectiu, 130 anys després de la seva primera aparició? “Un dels aspectes que crec que més atreuen és l’increïble sentit de la lògica que té”, comenta Martín Berbois. “És un personatge que sap sorprendre’t tot i ser antisocial i misogin -exposa Zambrano-. Potser a vegades les trames són inversemblants, però els detalls les fan creïbles”. Qui explica els casos en primera persona és el doctor Watson. Per a Conan Doyle, que va publicar una vintena de novel·les més, però també poesia i nombrosos assajos -molts dels quals dedicats a l’espiritisme-, Sherlock Holmes va ser el trampolí cap a la fama, però alhora una pedra a la sabata que li va impedir passar a la història per cap dels seus altres llibres. Per als lectors, en canvi, Holmes és encara una descoberta inoblidable que ara, molts anys després, es torna a poder llegir en català.

El personatge de ficció més adaptat
de tots els temps

Sherlock Holmes és una de les icones més populars de la cultura britànica, però la increïble fama del personatge ha donat lloc a centenars de pastitxos. Entre les excentricitats més conegudes hi ha la pel·lícula de Walt Disney Basil, el ratón superdetective (1985) i la sèrie d’animació Sherlock Hound, dirigida per Hayao Miyazaki entre el 1984 i el 1985 i protagonitzada per un perspicaç quisso investigador. El 1975, DC Comics va fer que Holmes perseguís el Joker pels carrers de Nova York. El 2013, en canvi, el detectiu anglès va protagonitzar Sherlock Holmes i la conspiració de Barcelona (Norma), a càrrec de Sergio Colomino i Jordi Palomé


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada