L'escriptora Imma Monsó és distingida amb el premi Òmnium de novel·la, un dels més ben dotats quant a obra publicada en català, per 'La mestra i la Bèstia'
Fos quina fos la novel·la que avui acabés enduent-se el premi Òmnium, el més ben dotat quant a obra publicada en català, la certesa és que el guardó creat el 2017 consagraria una guanyadora. Maria Climent, Imma Monsó i Elisabet Riera. Tres escriptores de tres generacions diferents, de tres dècades diferents –la dels seixanta, la dels setanta i la dels vuitanta–; de tres orígens diferents –Lleida, Barcelona i les terres de l’Ebre–; i de tres estils ben diferents. També, tres editorials independents diferents, Anagrama, Males Herbes i l’Altra Editorial. I tres títols ben distints: La mestra i la Bèstia, de Monsó; Una vegada va ser estiu la nit sencera, de Riera; i A casa teníem un himne, de Climent.
La mestra i la Bèstia ressegueix la història d’una noia, la Severina, filla d’una família republicana que viu en una casa al costat d’una carretera. La noia creix aïllada del món, amb la mare omnipresent, que li fa de mestra, i un pare molt més gran, que passa llargues temporades fora. La seva vida és marcada pels grans silencis, coses que la mare, la Simona, no li explica per por i per protegir-la, sobre l’opressió que sofreix el país i sobre les activitats del pare. Això li conforma un caràcter tímid i retret. És filla de la generació de la postguerra. Temps després, es farà mestra i demanarà com a primera destinació un petit poble de muntanya, de l’Alta Ribagorça, on de mica en mica començarà a posar argument als silencis viscuts i a entendre el context del país.
En rebre el premi, Monsó ha volgut agrair especialment al jurat que hagués reconegut una novel·la que no és esclava de les modes ni segueix les tendències majoritàries: “Parla de la guerra, un tema que sembla que ja no interessa, d’una manera que no és la més habitual avui. Només recull fragments de veritat en un temps de simulació, i la protagonista no és precisament una dona especialment apoderada.” Alhora, ha volgut tenir un pensament per al seu pare, imaginant com n’estaria, d’orgullós, que la seva filla guanyés un premi organitzat per Òmnium, una entitat creada per lluitar en favor de la llengua i la cultura catalanes, compromís al qual ella ha manifestat que contribueix escrivint, “embrutant-se”.
Una història familiar
Com explicava Monsó en una entrevista de Montserrat Serra, durant el confinament es va morir la seva mare, i això la va portar a recuperar literàriament aquella mestra ingènua que havia estat quan va arribar al poble de muntanya de la Ribagorça on va conèixer el seu pare. “Però la meva mare és totalment diferent de la Severina del llibre. La meva mare era una persona extravertida, seductora a primera vista, amb una colla de dots de què és mancada la Severina. Perquè quan em vaig posar a la seva pell vaig veure que no funcionava. Funcionava la imatge de l’arribada, però la personalitat, no. I aleshores va ser quan vaig anar fent evolucionar la protagonista.”
Quant al pare de la Severina, de qui s’intueix una implicació política de la qual la mare protegeix la descendència, és inspirada en el seu pare mateix, mort quan Monsó era petita. En plena escriptura va descobrir pistes importants sobre la seva biografia: “Ell era molt jove quan es dedicava a passar gent per la frontera. Per això sospito que la meva mare no ho sabia, perquè era molt més jove que ell. El cas és que, per part de la família del meu pare, al poble ho sabia tothom. Això també és curiós. Jo els he vist poc, al cap dels anys, i tampoc no he preguntat gaire, però una vegada que sí que ho vaig demanar al germà del meu pare, em va dir emocionat: ‘El teu pare coneixia aquestes muntanyes fins a l’últim racó.’ I quan li vaig demanar el perquè, no m’ho va dir. I ja era a final dels setanta. Em va donar un pretext. El fet és que aquest silenci ha existit i existeix encara en la gent gran, ho veig.”
Relació mare-filla
Filla i néta de dones que van fer de mestres, com la protagonista i la seva progenitora, la novel·la beu tant de la mitificació del poble de l’Alta Ribagorça d’on era el seu pare, com de la seva relació mare-filla, marcada els darrers anys per la malaltia i la cura, i que Monsó creu que té molta profunditat literària. “En relació amb la meva mare, em vaig adonar amb una certa malenconia que la relació hauria pogut ser diferent si jo no hagués tingut també el caràcter fort, que això ens feia topar molt.” Quant al paisatge real de la novel·la, hi ha un component d’idealització i de fascinació que l’ha acompanyat en el curs de la vida. “Essent el poble la font d’inspiració, no m’imaginava aquests personatges, que tenen un caràcter muntanyenc, amb aquesta sobrietat, aquest sentit comú, aquesta austeritat en el caràcter, parlant una altra cosa que no fos la parla ribagorçana.”
D’alguna manera, La mestra i la Bèstia sembla respondre a la revelació que té Severina, quan pren consciència que “de tot allò no en quedarà res”. Precisament sobre aquest tret, l’autora diu: “És un tret de lucidesa extrema, però que fa que l’acompanyi una nostàlgia i una malenconia. Passa que és jove i això fa que la novel·la sigui lluminosa. Però ella té aquesta sensació de destrucció, del passat i del pas del temps, des de molt petita. I això configura una personalitat concreta.”
El president d’Òmnium ha aprofitat el lliurament del guardó per reivindicar el poder transformador de les lletres: “L’ambició d’una literatura per a crear imaginaris d’impacte no es juga en els cercles elititzats o minoritaris, sinó amb el gran públic, perquè és llavors quan la literatura té, realment, incidència social.” A més, ha volgut destacar el paper de les llibreries, on es fan el 60% de les vendes totals. Una xifra altíssima si es compara amb el 10% del món anglosaxó. “Disposar d’una xarxa de llibreries com aquesta i d’aquests hàbits lectors és, sens dubte, una dada que ens singularitza.”
