dilluns, 8 de gener del 2024

Safir

 


Conte per a la revista "Tres Tombs" per la celebració de Sant Antoni Abat. Gener-2024
Quan sobre un cavall i una
euga que tenen somnis diferents sobre que significa llibertat.

 

                                     Safir

 

Els traginers de 1820 feien grans distàncies de poble en poble. Els carretons anaven plens a vessar de mercaderies de tota mena. Per aquest motiu, posaven tirant el carro, fins i tot, sis cavalls o eugues i els rotaven del seu lloc i així, el pes d'estirar el carro no requeia en els mateixos animals que eren els que estaven situats al davant.

El Safir i l'Hera treballaven per l'Antoni, un traginer del Vallès Occidental que sortia un dilluns de casa i no tornava fins dissabte quan el sol queia a l'horitzó.

El Safir era de pelatge negre, enèrgic, corpulent i se les donava de ser decidit. L'Hera de color badia fosca amb cap, coll, esquena gairebé negres amb una taca blanca a la part frontal de la cara, era valenta, sensible i afectuosa i es pensava les coses dues vegades. Tots dos s'agradaven.

El Safir es queixava, no volia aquella vida. N'estava tip, l'amo la tenia presa amb ell, com era gran i fort creia que podia aguantar més que els altres, un dia amb un d'aquells descansos, pensava, s'escaparia, no tenia cap més sortida. De moment aguantava per l'Hera, esperava convèncer-la de què marxes amb ell. Quan estava al seu costat sentia un formigueig a l'estómac, sabia que hauria de tombar les barreres de la timidesa i dir-li el que sentia per ella. Avui tocava fira, molta gent i ells amb altres cavalls i eugues descansaven en una quadra on els hi havien donat menjar i beure.

L'Hera li deia al Safir que no podia estar sempre amb aquella tristesa que si havia de prendre una decisió que ho fes.

— I tu vols quedar-te?

— Jo soc feliç Safir, no necessito aventures, no soc com tu.

— Però sense tu no serà el mateix —li respon amb veu apagada el Safir.

— Sé que ens compenetrem molt bé, però si et quedes, al caràcter et canviarà, seràs un amargat i acabaràs odiant-me. No Safir, cadascú ha de buscar el seu camí.

Un cavall que escoltava la conversa entre els dos si posà pel mig i li diu al Safir:

— Escolta, sé de bona tinta que kilòmetres al nord on l'aire és fred, hi ha unes muntanyes molt altes i els cavalls pasturen lliures. Però vigila, per arribar no és gens fàcil, l'humà no t'ha de veure, per això, has d'anar sempre a camp a través i millor de nit, guiat per la lluna.

— Lliures de veritat?

— Tal com t'ho dic.

El safir va obrir els ulls i un halo d'esperança va fer que el cor se li engrandís.

— Safir — va dir l'Hera— no tu pensis més, aquesta lligadura és molt fluixa, només que estiris amb una mica de força es desfarà el nus i en aquest poble estem més a prop del nord. Quan sigui el vespre i tothom estigui descansant, serà la teva oportunitat.

Safir va afirmar amb el cap i també amb llàgrimes als ulls, marxar sense ella li era dolorós, però tenia raó, no podia quedar-se, el caràcter se li estava avinagrant, i aniria a pitjor. Va començar a pensar com sortiria d'aquell poble sense ser vist. Darrere l'estable tot eren camps, només hauria de donar la volta a l'estable i procurar que ningú el veiés, llavors començar a galopar amb totes les seves forces.

Tocava dir adeu, el moment més difícil i a la vegada més joiós per en Safir; deixar a la seva estimada i anar cap a la llibertat. Cap dels dos podien dir res, tampoc feia falta, el silenci i les mirades diuen molt més que moltes paraules. El Safir va sortir i envoltant l'estable va començar a córrer cap a la llibertat.

 

Tessa Barlo

 


 

 

diumenge, 7 de gener del 2024

Jaume Clotet guanya el premi Josep Pla

 


Jaume Clotet guanya el premi Josep Pla amb el seu retorn a la novel·la

  • El periodista rep el premi Josep Pla amb ‘La germandat de l’àngel caigut’

El periodista Jaume Clotet i Planas (Barcelona, 1974) feia vuit anys que no publicava cap novetat de ficció. Entretant, ha viscut en primera línia els anys del procés independentista com a director general de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. Just abans, el 2016, havia guanyat el premi Nèstor Luján de novel·la històrica amb El càtar proscrit, una història protagonitzada per Jaspert de Barberà, un noble occità que abraçava l’heretgia dels bons homes. Ara, pot afegir un nou guardó al seu palmarès amb el 56è premi Josep Pla per La germandat de l’àngel caigut, un enjòlit protagonitzat per una mossa d’esquadra i un monjo de Montserrat, que viatja des del regne llatí de Jerusalem del temps de les Croades fins la Barcelona i el desenllaç del qual pot posar en perill una cosa tan antiga com la pugna entre el be i el mal. Ha rebut el guardó en el tradicional sopar de la nit de Reis, que es fa, tal com manen els cànons, a l’Hotel Palace i en què es desvelen el premi Nadal i el premi Josep Pla, i que enguany en fa vuitanta. A l’acte hi han assistit el batlle de Barcelona Jaume Collboni i els consellers Natàlia Garriga i Joaquim Nadal, entre d’altres autoritats.

En rebre el premi, Clotet ha volgut agrair-lo als membres del jurat, Laia Aguilar, Marc Artigau, Montse Barderi, Manuel Forcano i Glòria Gasch:  “Jo sóc periodista i per tant estic molt acostumat a treballar en equip. Escriure és una altra història, és estar sol davant la pantalla.” L’autor guardonat, que no s’ha descuidat la salutació als companys periodistes, ha recordat que si no fos aquesta nit al Palace, hauria estat llegint un conte a les seves filles. “Arran d’això, elles han agafat l’hàbit i la il·lusió que els meus pares em van inculcar. Escriure és molt important, però sobretot ho és llegir”, ha exclamat, assegurant que fomentar l’hàbit de la lectura és el millor que es pot llegar a les generacions futures. 

 

Un periodista de llarga trajectòria

Llicenciat en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i en història per la Universitat de Barcelona, Clotet ha estat cap de secció de política de l’Avui, diari pel qual va ser corresponsal al País Basc entre el 2001 i el 2003. Entre el 2003 i el 2008 va ser cap de premsa de la Conselleria de Governació de la Generalitat de Catalunya, i entre el 2008 i el 2010 va ocupar el càrrec de subdirector de l’Agència Catalana de Notícies. Membre fundador del Grup de Periodistes Ramon Barnils, ha col·laborat en uns quants mitjans, com l’Ara, el Punt Avui, el Singular Digital, TV3, Público, ABC, COM Ràdio, Ona Catalana i RAC 1. Coautor amb el president Quim Torra de Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor), un recull dels informes de censura sobre llibres catalans que van exhumar de l’Arxiu General de l’Administració d’Alcalà d’Henares, l’any 2012 va debutar en la ficció amb Lliures o morts, escrit a quatre mans amb David de Montserrat. Tres anys després publicava 50 moments imprescindibles de la història de Catalunya, i els contes infantils La meva primera Diada, El meu primer llibre de Nadal i La meva primera Festa Major amb la il·lustradora Rut Bisbe.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/jaume-clotet-premi-josep-pla/

dimecres, 27 de desembre del 2023

La importància de l'oficialitat del català a Europa


 

El català a Europa es va sentir per primera vegada l'any 1993 a l'Organització de les Nacions Unides (ONU), per l'estat membre; Andorra, Òscar Ribas Reig va llegir íntegrament el seu discurs en català. Per tant, Europa coneix de l'existència del català, només en manca fer-la oficial com la 25a de la UE. Podríem qualificar-ho com que té un reconeixement limitat, podem adreçar-nos per escrit a la Comissió Europea en català, al Parlament, al Consell, al Defensor del poble europeu o al comitè de les regions i també rebrem la resposta amb la nostra llengua. Però, necessitem la seva oficialitat perquè deixin de vulnerar constantment els nostres drets lingüístics.

Per exemple, resoldria el problema de l'etiquetatge tant a l'estat espanyol com a les multinacionals, la normativa europea d'etiquetatge obliga a incloure en els seus productes una o més llengües d'entre les oficials de la UE. Es regularia l'ús a Internet, que fins ara és una guerra perduda o molt minoritària. Podríem escriure a òrgans judicials europeus, en definitiva un reconeixement a totes les instàncies internacionals.

 

No sé si ho tenim a tocar, si és ben cert, que ni una sola vegada que un país ha proposat una modificació del reglament per causa d'introduir una llengua la votació ha estat en contra. Deixaríem de patir aquesta regressió de la llengua que estem vivim en els últims anys dintre de la nostra societat. Teresa Cabre, presidenta de l'institut d'Estudis en Català ha dit: "Que et reconeguin des de fora dona més valor a la llengua en si. Per tant, els parlants valorarien més el català". No ens oblidem del valor que agafaria en zones minoritàries, com la de Catalunya del Nord o la Franja.

 

Alguna cosa ha començat a canviar, per primera vegada el govern espanyol ha fet una defensa del català a la UE i defensà la seva integració en els seus estatuts, per tal de fer-la oficial. Si aquest pas ens portes a votació aviat i fos acceptat pels membres de UE, la protecció del català estaria assegurat, així com una reconciliació dels catalans amb Espanya, com a mínim el que concerneix la llengua, tan durament maltractada durant segles.

 

Tessa Barlo

 


 

dijous, 9 de novembre del 2023

Poesies en directe de la presentació del poemari "I tu vas arribar"


 

Amnistia. Àticle per la revista "La Vall" de Vallgorguina


 

Significat: Decisió del poder públic que esborra el rellevament penal de determinats actes i n'extingeix la responsabilitat punitiva.

 

El conflicte d'Espanya i Catalunya dura molts anys, bé, més aviat segles, ells saben la música que volen i la ballen, els catalans saben molt bé de quin peu calçant, però el problema és que no sabem què ballar. Ara estem ficats amb l'amnistia com si això fos un punt final, la llei d'amnistia, si s'arribés a fer, no resoldria el conflicte, només es resol amb l'autodeterminació. Sense aquest punt seria inacceptable, per tant, referèndum. I mai l'estat espanyol s'hi avindrà a fer un referèndum a Catalunya, en conseqüència, totes les negociacions són una presa de pèl.

 

Sobre l'Amnistia Roger Español víctima principal de la violència policíaca diu: "Em sembla molt pervers posar en les mateixes negociacions quatre mil represaliats i una cinquantena llarga de policies processats... Em sembla demencial" Qui ha pres aquesta decisió? S'estan barrejant situacions personals amb el tema dels policies per sortir-se'n ben parat?

Persones com Pablo Hasel o Valtónyc entrarien amb aquesta amnistia? Moltes persones represaliades han sortit perjudicades amb aquesta cacera del "procés"; han perdut la feina, viuen en contínua alarma, que afecta a les seves vides i a la dels seus familiars o projectes de vida que s'han truncat. Amb una amnistia ensucrada, tota aquesta lluita no ha servit per res?, perquè, sí es creiem que no ens demanaran res a canvi, em temo que es un error, el canvi serà; muts i quietes. Quan tornem a sortir als carrers, ens caurà la llei mordassa a sobre una altra vegada?

 

Vam fer l'1-O per aconseguir els nostres objectius i ara els nostres polítics, almenys alguns d'ells, ens diuen que tranquils que des de Madrid i en els seus despatxos ja faran la seva. Aquest era l'esperit de l'1-O? Anava en contra de tot això precisament i, ara anem cap a un Estatut d'Autonomia i ens ho venen com que estem donant passos endavant. Estem orfes políticament?

 

L'amnistia no deixa de ser una cortina de fum per quedar-nos amb una autonomia i que tot continuï igual, bé igual no, doblegats una altra vegada per l'imperi espanyol. Vam votar i guanyar, demanen llibertat per Catalunya, no estem en una democràcia que diuen tenim dret a protestar, a fer manifestacions, doncs que hem fet malament? Perquè volem una amnistia si no hem fet res dolent, per amnistiar als policies que sí que es van extra limitar de les seves funcions. Recordeu l'any 1978 quan els feixistes, van rebre una amnistia que no es mereixien, doncs, aquests mateixos o els seus fills, volen cuidar als seus policies, no pas a nosaltres els catalans, memòria històrica ens falta. Dels casos oberts del franquisme ho han fet a l'Argentina, no pas a Espanya. Al principi he dit, els catalans sabem molt bé de quin peu calçant, però sabent el que sabem com és que no ens salten totes les alarmes?

 

Tessa Barlo