Sebastià Alzamora guanya el premi Òmnium per ‘Ràbia’

La novel·la s'ha imposat així a 'Al llac' de Maria Barbal i 'Les altures' de Sebastià Portell

 

L'obra guanyadora del #PremiÒmnium a la Millor Novel·la de l'Any 2022 és 'Ràbia', de l'escriptor mallorquí @sebastialzamora

. Enhorabona!

 

Resum: La solitud i l'amistat a la perifèria turística.

Un home de mitjana edat viu amb la seva gossa, anomenada Taylor, a la zona de xalets adossats del nucli turístic de Bellavista, en una illa mediterrània sense nom. Un dia la Taylor mor enverinada, sense que el seu amo sàpiga qui pot haver-ho fet, ni per què. Tampoc comprendrà una altra mort absurda, la d'una persona amb qui coincidien sovint quan passejava la gossa, víctima d'un incident de carrer vora un bar de tatuatges regentat per una parella de serbis. Mentre l’home intenta assumir aquests fets, es veu abocat a considerar la relació que té amb el món que l’envolta: un entorn impersonal, degradat per la corrupció i el descontrol, on, tanmateix, el sorprendran fulguracions de bellesa i d’autèntica amistat.

 

 

La modificació del codi penal

La modificació del codi penal

 

En l'última modificació del govern espanyol del codi penal, si bé han suprimit els sis articles referents al delicte de sedició, han redefinit els punts on es tracta els delictes d'ordres públics. Aquests són els punts: 1- Obstaculitzar vies públiques. 2- Envair edificis o instal·lacions públics. Aquests dos punts seran castigats amb penes de presó de sis mesos a tres anys. I augmenta el càstig si el delicte es comet amb "multitud" de tres a cinc anys de presó. Però no acaba aquí, si qui intervé és una autoritat la presó s'eleva de sis a vuit anys. Queda prou clar que la redefinició dels desordres públics "criminalitza" l'activisme polític al carrer. Quan la pena mínima puja a tres anys, ningú podrà evitar la presó que ara és de dos anys. Aquesta reforma ha estat pactada pel PSOE, PODEM i amb l'aval d'ERC.

 

La majoria de represaliats que hi ha a Catalunya és pel delicte de desordres públics, la supressió del delicte de sedició, però, no els afecte i si els pot agreujar les penes per desordres. Així i tot, es valora molt positivament la supressió d'un delicte tan arcaic com el de la sedició, que data de l'any 1822 i que només s'ha aplicat un cop, amb la sentència del tribunal suprem amb els líders independentistes catalans.

 

Aquesta reforma és un perill per les futures protestes i altres drets fonamentals dintre d'una democràcia. Manifestacions per la defensa de l'habitatge, per dissidència política i fins i tot vagues laborals es podrien veure afectats per la reforma. A més la incorporació de l'element "intimidació" en els desordres públics, és preocupant, perquè és molt subjectiu i la intimidació en una protesta, fins ara, era un dret. Tot indica que la reforma pretén frenar i castigar al moviment independentista i de passada qualsevol causa de protesta en altres àmbits. Directament és un atemptat contra els drets bàsics.

 

Els firmats i ERC diuen que aquesta reforma s'ajusta a la legislació que tenen als països europeus. El cert és que a la majoria de juristes i per suposats al ciutadà, li ha deixat un gust molt amargat a la boca. Com sempre la manca de descripció de conceptes claus com violència i intimidació, deixen la porta oberta a un mal ús del dret penal.

 

Tessa Barlo

 

 

 

Els polítics d’abans tenien més nivell?

 

Degut a com estem vivim la política actual, amb tantes desavinences, amb tants titulars contradictores, polítics que en un principi lluiten per una meta en comú però que sincerament sembla un parvulari, incapaços de posar-se d’acord, surten veus critiques on es qüestiona el nivell actual dels nostres polítics envers èpoques pesades.

La transició a la democràcia va ser difícil, diria molt difícil i així i tot, polítics com Jordi Pujol. Miquel Roca, Santiago Carrillo, inclòs Manuel Fraga o Joan Reventós, per posar un exemple, tots ells de pensaments molt diferents, vam sabé reunir-se i arribar a uns acords difícils i importants. Llavors eren capaços d’assolir grans acords a pesar de les diferencies. Tenien mires altes, sabien transigir, ser tolerants i reconeixien la legitimitat de l’oponent. Ara els nostres polítics de moment sembla que no estan en el mateix nivell, almenys alguns ho pensen.

Només estan de picabaralles tot el dia, tan al govern espanyol com el govern català, de veritat tenen visió de país? Saben els problemes reals de les persones que ho estan passant molt malament? Els únics herois d’avui son els alcaldes, toquen més de peus a terra amb tot allò que preocupa a gent i miren de solucionar-ho, tenint en compte que també son els més perjudicats, perquè fan molta  feina que no els pertoca amb uns pressupostos molt baixos.

Per altra banda, son societats diferents en problemàtiques no comparables.  La globalització de la economia, no tenim un exercit que influeixi amb política, la influencia de les xarxes socials que les noticies i els comentaris estan al minut, fa que no es pugui comparar un temps amb el d’avui. La política va darrera dels esdeveniment i no al contrari. No hi ha un estudi amb temps i programades, la immediatesa de les circumstancies fa que es preguin decisions sense pensar-les. Després estem a Europa, els polítics no poden prendre decisions per ells mateixos, hi ha instancies superiors que els mercant el camí. Europa també a d’aprendre a entregar competències a les institucions europees.

A veure, els polítics sempre han estat criticats abans i ara forma part del càrrec i així ho han d’assumir. No només aquí, a tots els països demòcrates del món passa el mateix, forma part de la democràcia. Dit això, no és que el polítics d’abans fossin millors que els d’ara, sinó que abans podien prendre decisions per ells mateixos i d’acord amb les seves ideologies. Ara van com perduts perquè han de demanar permís a instancies superiors, es veuen lligats de mans.

Tampoc podria dir si això es excusa, trèieu vosaltres la pròpia conclusió.

Tessa Barlo