Antoni Clapés: ‘Crec que som al llindar d’un ordre nou, que a mi em sembla horrible, però això no compta pas’
Poeta, traductor i editor, és un home que ha dedicat tota la vida a la literatura i a la cultura · Li hem fet una llarga entrevista de trajectòria, ara que Labreu ha tornat a editar sis dels seus llibres de poemes en un volum i és el traductor de 'Tal qual' de Valéry i 'El desert malva' de Nicole Brossard, entre més.
Antoni Clapés (Sabadell, 1948) és poeta, traductor i editor. Així es defineix. De fet, és un home que ha dedicat tota la vida a la literatura i a la cultura. I ha estat un incansable impulsor de projectes, sobretot, en el camp de la poesia i la literatura: fa trenta-un anys va fundar l’editorial Cafè Central i va obrir la mítica col·lecció Jardins de Samarcanda, amb un catàleg de quatre-cents títols; té dues desenes de llibres propis publicats, sobretot de poesia; amb les traduccions ha fet conèixer molts autors, en destaca la literatura quebequesa contemporània escrita per autores; ha impulsat projectes que depassen la literatura i s’encadenen amb les arts visuals i la música. Per tot això i per la seva actitud discreta i compromesa, és un home valorat i apreciat en el món literari.
—La vostra capacitat de treball no sembla tenir límits. A la
vostra web, en l’apartat Notícies, llegim: ‘Les traduccions previstes
per a aquest 2020 (un any, certament, complicat en tants aspectes), ja
s’han publicat i es troben a les llibreries: Tal qual, de Paul Valéry (Adesiara), Ombres dibuixades, de Pietro Civitareale (Balbec), Novenaris, de Remo Fasani (AdiA), El meu cap és fort on l’altra dansa, de Martine Audet (Jardins de Samarcanda) i El desert malva, de Nicole Brossard (Lleonard Muntaner). També s’ha publicat Clars, aquest matí, són els teus records (Obra reunida, 1989-2009) a Labreu, i la segona edició de Pluja.
—No, no és tant de treball com sembla! Passa que aquestes edicions
que vostè cita han sortit publicades gairebé de cop (just en aquest
temps de pandèmia), i llavors fa un efecte espectacular, tant de gruix.
Però ha estat una pura conjunció en el temps. Les traduccions feia temps
que s’estaven coent. Com vostè sap, la publicació dels llibres és lenta
i, en aquest cas, han coincidit a sortir aquests llibres junts perquè
alguns títols estaven previstos per Sant Jordi, d’altres per a abans de
vacances, i tal com estava el panorama, els llançaments es van ajornar. I
en aquesta rentrée una mica escanyolida que vivim, tot ha
esclatat de cop, com si volgués fer soroll. I no, no és pas que treballi
més que la majoria de persones.
—Tal qual, de Paul Valéry, us ha portat uns quants anys de feina. Quins reptes us ha presentat? Sembla que ha trobat un bon gruix de lectors.
—Sí, traduir Tal qual ha estat un repte. I una feinada: dos
anys intensos. Fatigants. Paul Valéry és un autor complex –que no
obscur, com va aclarir Émilie Noulet–, que crea tot un mètode i una
arquitectura de pensament molt particular, amb una escriptura molt
personal. Per traduir-lo, costa trobar el to, entendre i escollir els
mots adequats per atansar-se a dir el mateix que ell deia. Traduir és
triar: a cada pas, amb cada mot, el traductor ha de cercar
l’equivalència precisa, justa, i la polisèmia de cada paraula obre tot
un ventall de possibilitats, algunes de les quals poden fer-te anar per
un camí equivocat.
Quan, per exemple, tradueixo poesia d’autores quebequeses, aquest problema gairebé desapareix, perquè puc establir un diàleg amb la poeta, demanar quin és exactament el sentit amb què fan servir un mot, un adjectiu, o el perquè d’un determinat gir sintàctic. En el cas de Valéry vaig haver de nedar sol en una mar tempestuosa, sense cap ajut. I els dubtes creixien a cada pàgina que feia. Calia mantenir la coherència en uns fragments textuals molt diversos (sobre art, literatura, música, filosofia, ciència, psicologia, matemàtiques, religió, medicina…), poemes en vers i poemes en prosa, proses poètiques, sovint oníriques, sentències iròniques, etc. I Valéry té una manera molt particular de puntuar, un ús especial de les preposicions i, de vegades, un rerefons de l’italià, el cors i l’occità, que són les llengües de família (la mare era italiana, el pare, cors; i la infantesa i adolescència les va viure a Seta i Montpeller).
Tal qual és un llibre molt voluminós: de fet, són vuit llibres, que es van publicar en èpoques diverses i que l’autor va aplegar al final de la seva vida. Un llibre d’una volada excepcional, que exigeix al lector un esforç de comprensió molt elevat.
I sí, aquesta edició ha esdevingut un inesperat èxit entre el públic català. Segurament perquè és un títol mític que fins ara no estava traduït en la seva totalitat a cap llengua. També perquè és un volum de referència. I crec que llegir-lo en francès implica un esforç molt continuat, encara que es conegui la llengua. La traducció –espero– resol alguns dels problemes de comprensió de les sofisticades construccions conceptuals i estilístiques de Valéry.
—Més novetats: Clars, aquest matí, són els teus records
aplega sis llibres que recullen els poemes escrits entre el 1986 i el
2011. Dieu que només n’heu fet lleus modificacions. Sou un autor que
prefereix no refer l’obra feta?
—Els amics de Labreu em van dir, deu fer tres anys i mig, que volien fer
una mena d’obra completa. Com que reunir tots els llibres que he
publicat era un excés, vam quedar que l’edició es limitaria als sis
títols que jo triés: una edició lleugera, assequible. I no vaig tocar
gairebé res, dels poemes. Em penso que, com a màxim, en vaig eliminar
algun o vaig canviar alguna paraula.
En general, deixo que els poemes, un cop escrits, dormin al calaix un
bon temps, després del qual descobreixo si valen res o no, o què hi
falla. I quan alguna cosa no marxa a l’hora, l’elimino –sigui una
paraula o tot un poema. Per això, quan un llibre es publica és que tinc
una certa seguretat que conté allò que volia dir.
—Al llarg dels anys, heu anat recuperant les vostres obres que ja no es trobaven i també heu fet antologies de poemes. Al llibre La lentitud, la durada. Una antologia personal (Pagès Editor, 2010), on feu
una tria de poemes del 1982 al 2007, resumiu la vostra actitud vital i
poètica: ‘Una vida que, des de sempre, ha tingut la pruïja d’estar del
tot abocada a aquesta professió: no pas com a guanyapà, sinó com a
refugi darrer i alè vital que m’empeny, jorn rere jorn, a continuar
l’ofici de (sobre)viure, a prosseguir un itinerari contra corrent.’
—Sí, Pagès Editors va demanar-me fa anys una antologia personal, que
és el llibre que vostè cita. Va estar bé, poder-la fer, perquè els meus
llibres costen molt de trobar i amb aquesta selecció de poemes algunes
persones van descobrir la meva escriptura. I sí, la meva vida ha estat
abocada a la poesia: llegint-la, escrivint-la, divulgant-la:
estimant-la. Cada dia llegeixo poesia; un bon vers, un bon poema em dóna
l’energia per anar avançant.
—Què voleu dir, de fet, amb ‘prosseguir un itinerari contra corrent’?
—Vull dir que la poiési (aquest mot grec que significa
obrar, crear, fer) és l’únic que importa. Per a mi, escriure és el tot.
I, és clar, donar-ho als altres –perquè l’altre, el lector, perfà els
poemes amb la seva lectura. I anar contra corrent vol dir seguir aquest
itinerari solitari sense cap traç de supèrbia, sense importar gens la
transcendència social (llegeixi’s ‘èxit’) que pugui tenir. Fixi’s en
Kavafis: durant la seva vida –més aviat obscura, sòrdida fins i tot– no
va publicar cap llibre; però anava fent. Això, vull dir.
—Anar contra corrent o pels marges té un cost, també. Us pesa?
—Té un cost, en termes de reconeixement, d’estar en el pinyol… La
veritat, però, és que estic acostumat a anar sol, a no haver de donar
massa explicacions. A fer el que crec que haig de fer sense pensar en el
benefici que se’n pugui derivar. Em pesaria si volgués treure’n un
rendiment en forma d’elogis, honors, corones de llorer…
—Fa cinc dècades que escriviu poesia. Quan vau saber que éreu poeta i què us va fer decidir de dedicar-vos a la literatura?
—Vaig descobrir la meva passió per la poesia en els darrers anys de
batxillerat; tot just acabava de descobrir el món de la poesia, al
col·legi, i anava escrivint d’una manera autònoma, influït per
Quasimodo, Garcia Lorca, Màrius Torres. Jo no vaig estudiar Lletres (que
devia ser el que tocava), sinó Economia. I això em va anar configurant
com una persona amb una doble vida: allò més íntim era –i és– la poesia;
altres qüestions són el guanyapà per a poder tirar endavant projectes.
De manera que he esdevingut un ‘professional’ de la literatura. Res en
la poesia m’és aliè: els llibres, les lectures, les revistes, les
persones que n’escriuen i les que la divulguen: tots fan aquest món.
—M‘impressiona el fet que hàgiu combinat una
vida frenètica dedicada a la poesia, les arts i la cultura amb una feina
que no té res a veure amb aquest món, consultor en la indústria
informàtica fins a la jubilació. Poques hores de son.
—Sí, en aquest sentit (només en aquest, per favor!) m’assemblo a
Valéry. Ell, des de la seva adolescència es llevava a les cinc de la
matinada i escrivia fins a les vuit o les nou: de la llum elèctrica a la
llum solar. Jo feia el mateix, quan treballava (ara estic feliçment
jubilat): em llevava molt d’hora i escrivia o llegia fins poc abans de
les vuit, en què anava cap a l’oficina. I al vespre, un parell d’hores
més. Mai no he estat massa nocturn, més aviat diürn. Però tot això no és
cap mèrit, ni ha d’impressionar ningú: és la conseqüència de voler
retornar els beneficis d’haver pogut tenir l’energia per a fer. La
informàtica ha fet possible l’editorial…
—És un camí difícil, dedicar-se a la poesia, la traducció, l’edició de poesia?
—Sí. És un camí solitari que, en el meu cas, no ha cercat (ni ha
trobat, a penes) reconeixement. Però és que la lluïssor que vull és,
justament, no tenir-ne gens. L’únic que importa és escriure, mirar de
fer-ho bé, divulgar els textos: saber que hi ha algú que espera llegir
allò que fas, que tradueixes, que publiques. Però hom no s’ha de fer
causa, de no tenir honors, guardons, distincions, etc.
Cal no tenir factures pendents. A Sabadell sempre sentia dir que hom,
abans de sortir de casa, ha de tenir les factures pagades. I anar a la
feina amb el cap ben alt.
—Quins són els vostres referents poètics? Han anat variant al
llarg de la vostra trajectòria o els heu anat incorporant sense fer
grans trencaments?
—El meu gran primer referent és Salvatore Quasimodo. A casa els
pares hi havia molts llibres, però eren novel·les i llibres d’art;
gairebé cap llibre de poemes. I un dia va aparèixer, misteriosament,
l’obra poètica de Quasimodo, traduïda al català per J.M. Bordas i
editada per Selecta el 1961. Jo tenia uns quinze anys, i aquell volum em
va venir a trobar i la seva lectura em va trasbalsar, i va marcar d’una
manera indeleble la meva passió per la poesia. Després vingueren Màrius
Torres (un regal inesperat), Garcia Lorca, Guillén, Salinas, Ungaretti,
Montale, San Juan de la Cruz… No va ser fins més endavant que vaig ser
lector de Riba, de Foix, de Manent, de Palau i Fabre. I de Hölderlin,
Rilke, Valente, Juarroz, T.S. Eliot, Reverdy, Jaccottet, John Cage,
Edmond Jabès, Eckhart, Rilke, el zen, Vinyoli, i un llarg etcètera. La
meva poesia, ara que m’he rellegit a propòsit de la publicació del
llibre amb Labreu, no ha sofert grans trencaments: ha estat un procés
evolutiu, lent, un anar descobrint altres mons, altres maneres de dir…
—El límit del llenguatge, el silenci, el sentit de la història, la
memòria, el no-res, l’alteritat… són temes que travessen la vostra obra
poètica. Us generen preguntes que es poden furgar amb més fondària des
de la poesia?
—Sí, en un principi hi va haver la pregunta sobre els límits del
llenguatge, sobre la (im)possibilitat de dir. Eren moments complicats
–el treball, els trasbalsos sentimentals, la situació política en la fi
del franquisme i en el postfranquisme–, creuats per l’impacte de la
carta de lord Chandos a Francis Bacon, de von Hofmannsthall: un text
fundacional, per a mi. La crisi del llenguatge, la desintegració del jo,
tot un món que tendeix a un canvi de conseqüències imprevisibles… I jo,
amb la meva ànsia poètica només podia reflectir-ho reflexionant sobre
el silenci. ‘No pot ser dit res més que res’, llegia en Cage. Per això
parlava del ‘silenci abrusador de la paraula’, del poema com ‘la veu
mateixa del silenci’, de ‘aquest insofrible silenci’, etc. Reflexionava
sobre el silenci físic i el silenci metafísic, sobre el misticisme,
sobre el buit, el no-res… I continuava interpel·lant el silenci.
Interpel·lant(-me) en silenci. D’altra banda, sempre he mirat de
treballar amb artistes visuals (i, darrerament, amb músics) perquè
m’amplien l’horitzó, em fan créixer. Vaig tenir una vivència molt
intensa, durant gairebé trenta anys (fins a la seva mort), amb en Benet
Rossell, un artista visual, un creador incansable, amb el qual vam dur a
terme molts projectes. I des de fa uns deu anys, treballo molt
activament amb l’Alícia Casadesús, amb qui vam dur a terme un projecte
sobre el lloc, sobre la natura, sobre la mirada, sobre la llum, al
Cabreres. D’aquí van sorgir una sèrie de poemes d’una estructura molt
feble, gairebé aeris, recollits en un volum molt bell que es diu Microgrames, i d’altres poemes que faran part d’un nou llibre.
—Què us preocupa ara? Quins interessos ressegueixen la vostra poesia d’avui?
—Continuo reflexionant sobre el silenci, sobre la llum, sobre
l’escriptura… Però hi ha un neguit per la destrucció del planeta, per la
nostra perdurabilitat com a espècie (i tot el que això comporta en
relació amb la cultura i les relacions socials), pel desequilibri
creixent entre els blocs de països rics i pobres, per la bretxa social
que creix imparable. I com a poeta, com a aquell qui treballa amb la
paraula, tinc una enorme preocupació pel futur de la nostra llengua.
—Com us ha marcat la pandèmia i el confinament? Hi apareixen la mort, la por, el patiment, el dolor, en els poemes que escriviu ara?
—Aparentment, la meva vida no va canviar, amb el confinament. De
fet, a casa ja hi vivim, de confinats. La meva dona és traductora, i
doncs, sempre és davant l’ordinador; com jo, encara que jo passo estona
escrivint a mà. En aquest sentit, no hi havia canvi. Però sí que
l’ambient de por, de malfiança, de perill, de fragilitat davant la
pandèmia, ens generava –potser sense adornar-nos-en gaire– un cert
malestar i una pèrdua de capacitat de concentració. No vaig escriure
res, durant els primers mesos. Ara he tornat a agafar el fil i sí, d’una
manera o altra, la por i el sofriment apareixen en els poemes. És lògic
que així sigui. Ningú no pot pensar que és immune al que s’esdevé
entorn seu.
—Amb el confinament es va copsar el silenci i es va recuperar
una certa lentitud. Tal com ens heu explicat, el silenci és un dels
vostres temes en poesia (‘Del buit del silenci –de la plenitud, doncs–
fer-ne néixer la creació per donar nous sentits a un silenci que canvia
de significació’, també heu dit).
—Sí, hi va haver una cosa molt curiosa, els primers dies. Jo visc en
un carrer força sorollós, i el pis és damunt d’una escola molt gran.
Als matins sempre hi sol haver molt de renou, amb els nens de l’escola,
els camions de distribució, els taxis, etc. I de sobte, vam deixar de
sentir tota mena de soroll… Podies parlar amb els veïns del davant;
senties la piuladissa dels ocells; a la nit veure estels d’un cel
transparent; respiraves millor… S’havia operat un canvi molt profund. I
sí, aquest silenci era, en ell mateix, un nou significat a la vida que
vivíem. Però com sempre ocorre, el capitalisme s’ho empassa tot, i la
pandèmia també se l’empassarà. ‘I tot tornarà a ser com abans’, ens
faran veure. Però nosaltres sabrem que no serà així, perquè molts hauran
caigut pel camí.
—Un altre aspecte d’aquesta situació de pandèmia és la recuperació
del valor del caminar i també revaloritzar la natura i les zones
rurals, rebaixant la supèrbia de les urbs. Hi heu pensat en tot això?
—Jo visc a Barcelona –per bé que soc de Sabadell. I sento una gran
necessitat de caminar pel bosc, de sentir l’olor de pinassa, de veure la
Mola. I, certament, si no tingués aquesta edat provecte, aniria a viure
en una zona més humana, menys contaminada (en tots els sentits).
—I la idea de llibertat? La pandèmia també té una cara fosca, de reduir les llibertats bàsiques per part del poder.
—Sí, ens estan retallant llibertats que van costar molt de
conquerir. Quan sento els missatges que adrecen alguns dirigents
sindicals o ex-dirigents polítics d’esquerres amb propostes ultres,
quedo esgarrifat. El liberalisme tòxic ho ha liquidat tot. Només el
poder té valor.
—Els fets polítics viscuts a Catalunya, el procés d’independència, la repressió patida, també han marcat la vostra obra recent?
—Costa molt escriure sobre uns fets tan dolorosos que has viscut des
de primera fila… El rastre de tot el que ha passat (com oblidar l’1-O, o
el 3-O?) es troba en els poemes que vaig fent, però d’una manera
velada. Per bé que he escrit alguns poemes per a actes concrets (Poetes
revoltats, el Price dels poetes, etc.), molt evidents. Per exemple,
aquest:
«de plom, els anys.
aquell clapit / rastrejador / de l’odi antic / és més present / avui que antany, // més malvolent /
més arrogant / i més pervers, / comptat per brins / o per afanys. // la
por vençuda / per l’esclafit / coral d’un clam / no amaga crims / ni
excusa danys. // el pas traçat / fa cinquanta anys / ens dona fam, / ens
causa set: / ens fa companys. // eren de plom. / i són de plom, / els
anys.»
—Creieu que ens trobem en un canvi d’època, una nova era mundial, amb nous valors a l’alça?
—Sí, sense cap mena de dubte. Crec que som al llindar d’un ordre nou
–que a mi em sembla horrible, però això no compta pas–, que anorrearà
els valors humanístics sota els quals hem viscut, sota els quals som. La
tecnologia desfermada, incontrolada, ens situarà a frec d’una mena de
1984. Les distopies seran la realitat.
—Hi ha qui pensa que aquesta pandèmia ens portarà un nou
renaixement. Que molta gent ha pres consciència dels primers efectes del
canvi climàtic i que les generacions que ara creixen no estan
disposades a continuar igual, que volen canvis. Veig que aquest canvi de valors a favor d’un nou humanisme no el preveieu.
—Tant de bo sigui així… Recordo, però, que fa uns deu anys, quan va
començar l’enèsima crisi del capitalisme –que va tenir conseqüències
devastadores en l’àmbit social: retalls ferotges en l’ensenyament,
l’educació, la cultura… és a dir, en el teixit ‘no-productiu’ (segons
els cànons neoliberals)–, es deia que havíem après la lliçó, i que les
coses a partir d’aleshores canviarien. Fins i tot, en Sarkozy, amb tota
la barra del món, va proclamar la fi del capitalisme. En el moment en
què es van començar a veure les orelles a una certa ‘recuperació’
(aquells ‘brots verds’ d’en Zapatero), la majoria de gent va continuar
en la disbauxa consumista, els preus dels lloguers van pujar a xifres
astronòmiques, es van multiplicar les ofertes de sanitat privada, els
col·legis d’organitzacions dretanes van proliferar, etc. M’agradaria
equivocar-me, però jo no veig que, majoritàriament, es pensi a canviar
aquestes formes de vida podrida. Encara que, certament, hi ha petits
nuclis resistents que miren de viure d’una forma decorosa, adaptada al
medi i amb respecte per la natura.
—Vau fundar el segell Cafè Central l’any 1989 i la seva mítica
col·lecció Els jardins de Samarcanda. Són trenta-un anys de compromís
amb la poesia, la literatura, la cultura i més de 400 títols. Quina
valoració en feu? Per sobre de tot, què creieu que heu aportat amb
aquest projecte?
—Trenta-un anys… És molt de temps. Potser massa. Bé, es tractava de
fer una proposta de poesia que fos creïble, a partir d’uns postulats
senzills i de qualitat. Cafè Central es va concebre com una iniciativa
editorial independent, tant econòmica com d’actuació i de propòsits.
Cafè Central va voler ser una resposta ‘des de fora’ (o, més ben dit, al
marge dels ‘pinyols’, especialment els barcelonins), que atengués les
inquietuds dels escriptors que pensaven situar-se en un marc menys
confortable però més autèntic, i publicar aquelles escriptures poètiques
que es volien properes (o hereves) a l’experimentació. Funcionem,
bàsicament, a base de subscriptors. Amb això el que pretenem no és tan
sols una certa estabilitat econòmica sinó un compromís del subscriptor
amb aquestes idees que he exposat. Com a editors, no sols fem el llibre,
sinó que l’acompanyem a donar els primers passos i a donar-lo a
conèixer pel territori. Després han sortit diverses iniciatives amb
semblants arguments, i tot plegat fa possible el vigor de la poesia
catalana actual, que s’escampa per tot l’àmbit lingüístic.
La valoració que en faig és positiva, tant a nivell personal com de projecte col·lectiu. Però també és cert que ha estat a canvi d’un esforç important. (L’altre dia, mentre arrossegava caixes pesades de llibres, plegant la parada a la Setmana del Llibre en Català, vaig pensar que potser ja havia arribat el moment de llançar la tovallola… els anys no passen debades!)
Crec, però, que la col·lecció ha aportat la descoberta de molta poesia estrangera i la descoberta d’alguns dels nous valors de la poesia catalana. Bons llibres, ben editats, un catàleg rigorós, una continuïtat en el temps: vet aquí la història!
—Heu treballat amb moltes (Emboscall, Pagès, Eumo, AdiA,
Proa, Labreu, Lleonard Muntaner, Adesiara, Llibres del Segle…), la
majoria petites i moltes amb seu fora de Barcelona. Us dóna més
llibertat no casar-vos amb cap segell o no ha estat una opció triada?
—Com diu, he publicat els meus llibres en aquestes editorials
amigues perquè m’agrada el seu treball i em sento bé fent part d’aquells
projectes. M’agrada que siguin ‘de fora’: una manera de visualitzar que
no tot passa per Barcelona –cosa que s’oblida massa sovint!
—Heu publicat amb editorials de les Illes. Heu establert també un vincle amb el País Valencià?
—Sí, de fet amb les Edicions del Buc (que ara mateix s’han vist ‘premiats’ amb Nit fidel i virtuosa,
de Louise Glück, traduït per la Núria Busquet) col·laborem, juntament
amb Labreu i AdiA, en el remi Francesc Garriga per a poetes inèdits. Som
en la cinquena convocatòria –que, per cert, va guanyar un autor de la
Marina Baixa, en Joaquim Cano–, i la gràcia del premi, a part de
l’edició del llibre, és que el guanyador recorre, tant com és possible,
els tres territoris, presentant el seu treball.
—En quin moment diríeu que es troba la relació literària i
cultural dels diversos territoris de parla catalana, dels Països
Catalans?
—Em sembla que amb les Illes, la relació és força bona (millorable,
però força bona). Però amb el País Valencià, crec que l’intercanvi ha
baixat molt en relació amb fa uns anys; els llibres que es publiquen
allà a penes si arriben, al Principat. I el teatre, la música, la dansa
valenciana no tenen cap presència aquí –i a l’inrevés. Suposo que el
desig d’independència del Principat va fer témer als catalanistes
valencians que quedaven ‘despenjats’ del tot: ells, continuant sentint
com el valencianisme seguia ‘ofreciendo glorias a la patria’, i
nosaltres, tan contents havent-nos desfet del llast espanyol. És urgent
refer els ponts, començant pels culturals. I continuar tallant de
soca-rel el distanciament polític. Aquesta és una tasca que tenen
pendent els partits hegemònics, d’aquí i d’allà. I el mateix passa amb
els mallorquins.
—Abans comentàveu la preocupació
que sentiu per la situació que pateix la llengua catalana. Alguna
proposta per a millorar-ne la salut?
—A mig termini veig molt difícil salvar la llengua. Ens calen eines
potents per tal que el català esdevingui una llengua ‘normal’. Un estat
propi ho asseguraria? No ho sé. Mentre, però, com ‘viure plenament en
català’ si falta la voluntat política per posar-hi remei? Jo passejo
molt a peu, i sempre tinc les antenes a punt: que poc català que sento,
pels carrers de Barcelona! I ho visc molt malament.
—M‘agradaria parlar del vincle que heu fet amb les poetes
quebequeses que abans citàveu, que ha estat un pont fonamental per a
conèixer aquesta literatura i aquest territori.
—Fa uns vint anys que vaig anar per primer cop al Quebec. Per a mi,
aquest era un país (tècnicament, una mena de regió autònoma) que, com
nosaltres, volia viure plenament en la seva llengua –el francès–, i que
maldava per ser un país nou, més just i políticament independent.
(Encara recordo el rebombori que De Gaulle va crear amb el seu Vive le Québec libre!
des del balcó de l’ajuntament de Mont-real.) El Quebec viu en un
ecosistema polític més refinat, menys agressiu que el nostre. Però a
mesura que l’he anat descobrint, m’he adonat que tampoc no hi ha tanta
diferència, a l’hora de la veritat (referèndums trucats, policies
paral·leles, etc.).
En tot cas, em vaig enamorar del país i de la seva literatura; d’aquella societat multiètnica, tan permissiva, tan avançada. I vaig començar a establir ponts amb els poetes d’allà. Durant dotze anys vam organitzar jornades de traducció amb el títol d’Anada-Tornada (un any aquí i un any allà), i vaig començar a traduir i editar poetes quebequeses; a hores d’ara ja hi ha una bona llista de títols i d’obres que ens poden donar la mesura d’una literatura potentíssima, atenta als canvis i a l’esdevenidor, amb una mirada de modernitat sobre el món, desacomplexada.
—Una de les autores que heu traduït i fet conèixer és Nicole Brossard, de qui ara heu traduït la novel·la El desert malva (Lleonard Muntaner). No és pas una novetat. Per què el feu arribar ara al lector català?
—Aquesta és una novel·la molt important en el context de la
literatura quebequesa. Un clàssic. Escrita a començaments dels vuitanta,
es tracta de la primera novel·la postmoderna d’aquella literatura. Ara,
quaranta anys després, ha esdevingut un llibre de culte que ha estat
objecte de centenars d’assaigs d’interpretació. És un relat/assaig que
es llegeix amb molt de plaer, però convé fixar-se bé en els meandres de
la narració. Brossard podria ser una persona a qui podrien haver donat
el Nobel. La seva obra és extensíssima, i comprèn poesia, assaig,
teatre, cinema, narrativa…
—Voldria acabar recordant el vostre vincle i converses amb Carles
Hac Mor. Què vam perdre amb la seva mort? Es troben, aquestes converses,
encara?
—Amb en Carles vam ser molt amics, durant molts anys. Crec que ens
estimàvem molt. La seva mort va ser com una llosa que et cau al damunt.
Em costa imaginar aquest món sense ell. Però més enllà de les qüestions
personals, amb en Carles se’n va anar un agitador cultural de primer
ordre, un element crític incisiu, un creador nat. Sí, vam escriure dos
volums de converses i un de cartes creuades. Aquest material ja no es
troba, malauradament. I, potser, no estaria malament tornar-lo a editar…
—Perquè l’entrevista no sigui un punt i apart sinó només un
punt que ens permeti seguir-vos, expliqueu-nos els projectes amb els
quals treballeu ara i algun que desitgeu molt de fer i que encara no hàgiu començat.
—Jo sempre tinc oberts molts fronts. Em defineixo com a poeta, traductor i editor.
Doncs repassem els projectes en aquest tres àmbits. Com a poeta, estic
treballant en un projecte amb l’artista visual Alícia Casadesús: anem
força avançats, però la covid-19 ens ha entorpit el ritme, atès que ella
viu a l’Esquirol i la comunicació, en aquest projecte, hauria de ser
més sovintejada i presencial. També treballo en un projecte amb el músic
Ferran Fages. I, encara, estic escrivint una mena de record dels poetes
i creadors que m’han influït o trasbalsat.
Com a traductor, estic a mig fer d’un llibre de poemes d’una poeta quebequesa, i tinc pendent de començar una novel·la d’una escriptora també quebequesa. I, encara, traduir els poemes de la poeta italiana Cristina Campo, en aquest cas per a un llibre amb la professora italiana Maria Pertile.
I com a editor, continuar la col·lecció Jardins de Samarcanda, que aquest hivern publicarà una gran sorpresa (coincidint amb el número 100), junt amb un llibre de poemes de Joan-Lluís Lluís i un de Biel Mesquida. L’altra col·lecció que porto, Balbec, acaba de publicar L’incert encontre, de Feliu Formosa i La mà que tremola, de Corina Oproae.
Aquí tenim pendent la feina de fer rodar, donar a conèixer els darrers títols de Jardins i de Balbec, al llarg i ample del territori. De feina, com veu, no me’n falta. Tot serà que tingui energia i salut per a tirar-la endavant!
