El projecte Feminismes! presenta al CCCB dues exposicions
que evidencien les relacions entre el feminisme radical dels setanta i les
derives actuals.
Judit Carrera, directora del CCCB des de l’octubre del 2018,
estrena la seva pròpia programació amb Feminismes!, un projecte expositiu de
gran envergadura que estableix línies d’unió i ruptura entre l’explosió
feminista dels anys setanta i les lluites actuals, més plurals i diverses i
directament relacionades amb altres formes de desigualtat i dominació com el
racisme o la transfòbia. Tot i que és probable que el públic el percebi com un
projecte únic, es compon de dues exposicions: L’avantguarda feminista dels anys
setanta, que aplega més de 200 obres de 73 artistes internacionals, nascudes
entre el 1929 i el 1958, que pertanyen a la Verbund Collection de Viena i
Coreografies del gènere, comissariada per Marta Segarra, que desplega les obres
de 16 artistes contemporànies locals, representatives de les problemàtiques
universals dels feminismes contemporanis. “Per això hi ha el títol en plural,
que destaca la multiplicitat de perspectives, i l’exclamació, que dota el terme
d’un plus de sorpresa, alerta i afirmació”, indica Carrera.
Després d’anys d’exposicions protagonitzades per la
creativitat masculina, visitar una planta sencera del CCCB plena d’obres de
dones evidencia la injustícia de dècades de veus silenciades o reduïdes a una
simple anècdota en un panorama dominat pels homes. El recorregut arranca amb
Semiòtica de la cuina, un divertit vídeo de Martha Rosler que marca una de les
característiques de l’art fet per dones: la seva mirada irònica, desencantada i
fins i tot humorística, que rebutja l’autocommiseració compungida per
materialitzar-se en una reivindicació vital i combativa. Una actitud guerrera
però no violenta, tot i la dona armada que apunta al visitant amb una pistola
des del pòster de l’exposició.
L’autora, Ulrike Rosenbach, com moltes de les seves
coetànies, va escollir expressar-se a través de la performance i del registre
en vídeo o fotogràfic. “Aquestes tècniques els permetien allunyar-se de la
tradició pictòrica, que durant segles va permetre que les dones entressin en el
món de l’art només com a objecte de representació per als seus col·legues
homes”, afirma Gabriele Schor, fundadora i directora de la Col·lecció Verbund,
l’única a Europa d’aquestes característiques, que adquireix des de fa 15 anys
només obres de dones amb la voluntat de recuperar i visibilitzar un relat
gairebé desconegut, proporcionant context històric i referències als feminismes
actuals.
Amb motiu de la presentació a Barcelona, la col·lecció ha
incorporat set artistes locals. A més d’Esther Ferrer, l’única espanyola que ja
formava part del fons, s’hi han inclòs obres d’Àngels Ribé i Eulàlia Grau, que
ja han estat adquirides i també d’Eugènia Balcells, Mari Chordà i Marisa
González. També s’hi han sumat Pilar Aymerich, amb les seves fotos de la
històrica performance de Nyakes netejant el terra del paranimf de la UB durant les
Jornades de les Dones del 1976, i Dorothée Selz, amb la seva denúncia de les
escultures eròtiques d’Allen Jones de dones convertides en mobles, que es van
fer famoses gràcies al Milk Bar de La naranja mecánica, de Stanley Kubrick.
Atès el gran nombre d’artistes i obres, el passeig necessita
temps per apreciar els molts punts de contacte i les analogies iconogràfiques:
cordes, cintes adhesives i vidres per fer visible el confinament opressiu;
ironia i provocació per denunciar els estereotips de bellesa i rebel·lar-se
contra la visió fal·locèntrica de la realitat. La representació dramatitzada
dels rols femenins com a estratègia per renegar dels tòpics i els arquetips
socials dona pas a la visió contemporània de Coreografies del gènere, que
ofereix una panoràmica de les noves problemàtiques i les eternes
reivindicacions, repartides en quatre focus temàtics. Les sexualitats no
normatives que afloren a l’obra de Toxic Lesbian, l’ecofeminisme d’Eulàlia
Valldosera, la denúncia de l’explotació sexual de Núria Güell, la reivindicació
de la sexualitat de Mireia Sallarès o Maria Llopis, i la descolonització de
tots els valors hegemònics, incloent-hi el feminisme de Daniela Ortiz o Julia
Montilla, són alguns dels temes que es tracten en aquest recorregut. “El cos es
manté com un dels espais de batalla política i cultural més important, tant als
anys setanta com ara”, conclou Carrera.
