«Es para mí un honor estar seleccionado junto a prestigiosos poetas»

Así se expresa nuestro columnista Felipe Sérvulo al recibir la noticia de que aparece en la antología «LA ESCRITURA PLURAL. 33 poetas entre la dispersión y la continuidad de una cultura. 

ANTOLOGÍA ACTUAL DE POESÍA ESPAÑOLA», realizada por el catedrático Fulgencio Martínez y editada en Oviedo por ARS POETICA con prólogo de Luis Alberto de Cuenca, el cual dice: «Esta Antología actual de poesía española lleva un iluminador título, La escritura plural, que se prolonga en otro más largo: 33 poetas entre la dispersión y la continuidad de una cultura. Eso es ya una declaración de intenciones, y de intenciones bien expuestas, bien razonadas e inmejorablemente trasladadas al corpus del libro. Cualquier antología suscita inquebrantables adhesiones y rechazos aparatosos. Esta no va a ser una excepción a la norma. Pero no duden de su honestidad, del profundo proceso reflexivo que hay detrás de la elección de cada uno de esos 33 nombres, de la amplitud de conocimientos poéticos de su antólogo Fulgencio Martínez, uno de nuestros mayores expertos en el hecho poético nacional».

Hablaros de Felipe Sérvulo puede resultar casi innecesario ya que lleva muchos años en nuestra ciudad, donde ha formado a su familia y ha crecido como escritor y persona. Lejano ya queda el tiempo donde fue uno de los protagonistas que dinamizaron la vida cultural de nuestra ciudad en los últimos años del franquismo y durante la Transición. Desde entonces, no ha parado y recuerda con la nostalgia un tiempo estimulante que ya pasó, la creación, entre otras muchas cosas, del grupo de poesía Alga, para más tarde dirigir el colectivo de escritores El Laberinto de Ariadna durante 18 años. Actualmente, forma parte de la junta de gobierno de la Associació Col.legial d’Escriptors de Catalunya, con sede en el Ateneu Barcelonès.

Hace unos meses ha publicado su último poemario: «Pronto el viento de bolina o crónica de un amor a destiempo», título un tanto enigmático pero del que el autor nos explica que bolinear o barloventear es navegar a vela contra la dirección del viento Y el barco, a pesar de tener el viento en la proa, avanza. El autor, en clave poética, nos está diciendo que se puede avanzar en la vida a pesar de tener los elementos en contra. Dicho libro lo presentará en breve en Barcelona, en el Aula Maria Mercè Marçal, del Ateneo y si aún no lo ha hecho en nuestra ciudad, es debido a que ha estado ausente varios meses por un viaje a Japón, desde donde ha traído un precioso proyecto auspiciado por Elena Gallego, de la Universidad de Sophia, junto a Chelo Alvarez-Stehle, documentalista y Fernando Carlos Hiriart, periodista. Pero de ese proyecto ilusionante, Felipe prefiere hablarnos más adelante, cuando vaya tomando forma, en estas mismas páginas.
También me habla con contenida emoción, de su paso por el Instituto Cervantes de Tokio, de su viaje a Hiroshima donde visitó, en el Parque de la Paz, el monumento a Sadako Sasaki, una niña que sobrevivió a la bomba atómica y que murió diez años más tarde por una leucemia ocasionada por la explosión y que está inmerso con ella y su recuerdo en un nuevo poemario. Pero no ignora que «la poesía, como el amor sucede», por lo que no depende solo de él que ese entrañable proyecto se realice.

Pero ahora toca hablar de la antología en la que ha sido incluido, lo cual valora con agradecimiento, aunque recuerda que la última valoración y la más importante es la que hacen los lectores. Le enorgullece formar parte de la misma, junto a Concha García, Felipe Juaristi, Marian Raméntol, Karmelo Iribarren, Jesús Aguado, José Ángel Cilleruelo, Cesc Fortuny, Tony Quero… Y, cómo no, expresa su gratitud al profesor Fulgencio Martínez, al que sólo conoce de forma epistolar, por incluirle en un trabajo donde están representadas todas la lenguas que se hablan en España, incluso hay poemas en judeoespañol de la escritora Margalit Mattiahu, de Tel Aviv, lo que para Felipe, aún hace más interesante la antología.

Durante nuestra conversación me expresa su preocupación por la caída de ventas de los libros en España y, por consiguiente, de lectura. Supone que esto ocurre en todos los países de nuestro entorno, lo que tampoco le sirve como consuelo. Él escribe poesía y tiene asumido que nunca va a tener muchos lectores, pero le apena ver a compañeros suyos, excelentes narradores, que se las ven y se la desean para colocar un libro. Caminamos hacia un tipo de vida cada vez más desculturizada, lo que, a su entender, hace más manipulable a la sociedad, como comprobamos a diario.
Sobre sus proyectos, nuestro colaborador, dice que tiene dos libros a punto para ser publicados, uno de poesía “Versos de origami” y otro de relatos breves, “Hogar del transeúnte”, pero que no es muy bueno editar muy seguido, ya que los libros se “pisan”, reflexiona. Hay que espaciarlos, repensarlos, corregirlos mil veces. Para ambos ya tiene editorial y se marca como meta sacarlos para Sant Jordi de 2020. Me repite: sin prisas. No hay demanda social, por lo tanto. no es necesario llenar aún más los anaqueles de las librerías.

Acabo mi entrevista con Felipe en un día tórrido, donde el sol parece un enemigo, pero me recuerda que es la fuente de la vida. Se suceden las estaciones y vendrán otros tiempos donde nos quejaremos del frío o del viento, tan vitalmente necesarios, como dice en un poema de su libro “El último vagón”.
Valga este a modo de despedida y buenos augurios:

Pronto otro solsticio llegará con su ley
de buena costumbre y ese sol casi doméstico
que todo lo adorna.

Nos sentaremos en la mesa de los parias
y cortaremos pan de amor con las manos.

Eso nos salva.

http://lavoz.cat/2019/07/es-para-mi-un-honor-estar-seleccionado-junto-a-prestigiosos-poetas/

Ha mort Jordi Royo, poeta i escriptor. A començament dels anys 90 va ser Secretari General de l'ACEC

Jordi Royo, poeta del discurs verbal i gràfic

Ha mort Jordi Royo (Barcelona, 1959) víctima d’una llarga malaltia degenerativa que aviat el va apartar dels cercles poètics. Malgrat una infantesa complicada en un internat de Galícia, va tenir una joventut plena d’experiències, que va viure de manera alegre, poètica i heterodoxa. Els seus amics el recorden com una persona que, entre finals de la dècada dels setanta i principis dels noranta, al desaparegut Cafè Dadà de Barcelona o al seu pis del barri de Gràcia, sempre estava disposat a compartir lectures diverses -G. Leopardi, Ezra Pound, T.S. Eliot, L. Ferlinguetti-, però també a parlar de bossa nova, de cançó italiana o de Filosofia, a tocar la guitarra i a sortir a buscar un futbolí o un flipper per fer interminables partides amb els amics, o portar-los en moto de nit pels carrers de la ciutat mentre s’il·lusionava amb un viatge a San Francisco per trobar el rastre de la cultura beatnik californiana, que finalment, la seva malaltia no li va permetre fer. 

Retirat a la seva casa de Palau-Solità i Plegamans, al costat de la seva dona Victòria i les seves dues filles, tot i els estralls de la malaltia, Jordi Royo va continuar escrivint i ideant projectes amb altres escriptors i artistes visuals. Coneixedor del seu inevitable final continuà treballant fins al darrer moment en que li fou possible.

Lluny de les convencions, la seva fou una poesia lliure de qualsevol compromís que no inclogués la seva pròpia presència, la seva recerca i experimentació. Jordi Royo va optar per una refundació lírica, sense concessions, no adscrita a militàncies, que integrava elements de la poesia visual, equacions, signes de net-art, variacions numèriques, codi màquina, i claus que representava amb llistats que s’apropen a l’exactitud del llenguatge científic, per expressar, paradoxalment, la inexactitud i la immesurable dimensió de l’ésser humà. Amb aquests elements, la seva poesia va aconseguir un equilibri perfecte entre el discurs verbal i el discurs gràfic. Tal vegada, com s’ha dit d’ell, no estar inscrit en cap tradició poètica ara sigui un luxe, fins i tot un acte de rebel·lia; el mateix luxe i el mateix acte de rebel·lia que podem reivindicar com a lectors d’aquest caleidoscopi seu d’imatges que mostren una realitat mòbil.

El que també fora secretari de l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, es va llicenciar als anys noranta en Filosofia per la Universitat de Barcelona, va realitzar cursos de doctorat de Literatura Comparada i va dirigir les col·leccions d’art i literatura: Amagatotis, Ipshitilla, Phalartao i Boston. Tanmateix va dur a terme una breu tasca com a crític d’art, col·laborant en catàlegs d’artistes plàstics a diversos països. La seva obra assagística, publicada de forma parcial en revistes, fou editada per Bassarai en La imagen poética (2004). Va traduir al català i al castellà a G. Leopardi i a Csoóri Sándor, i va revisar la traducció de Old Possum’s book of Practical Cats de T.S. Eliot i alguns textos de János Pilinszky. Com a poeta fou autor de mitja dotzena de llibres entre els que destaquen Naznava (Premi Ámbito Literario / Poesía 1982) i Il Gobbo (Premio Ámbito Literario /Poesía 1988), ambdós publicats per l’editorial Anthropos, dos textos que passats més de trenta anys fan bones les paraules que li dedicà Juan Antonio Masoliver Ródenas al pròleg de Il gobbo: “…el poeta s’està referint contínuament al primer llibre, Naznava; hi ha una lectura constant, en un procés de construcció i desconstrucció, d’acceptació i de rebutjos: “naznava” i “avanzan” estan al centre de tota la seva poesia, un retrocés que alhora és un punt de partida”. Els seus altres llibres: La utilidad de la muerte (1997), Okupación del alma (2002) i @-dreams (2009) foren publicats per Bassarai.

Recenment s’ha reunit el conjunt de tota la seva obra en un únic volum: Poesía Reunida 1980-2011, Ediciones Sin Fin (2017). Els seus poemes han estat inclosos en antologies d’Espanya i Mèxic i traduïts a l’hongarès, al portuguès i l’italià. Al gener de 2018 i aprofitant l’aparició de la seva Poesia Reunida 1980-2011, els seus amics poetes li van retre homenatge a la Llibreria Calders de Barcelona.

Jaume Benavente, Kepa Murua, A.G. Porta, Gustavo Vega



http://www.acec-web.org/cat/ARTICLE.ASP?ID=3337

Les dones que van desafiar el poder de l’home sobre l’art

El projecte Feminismes! presenta al CCCB dues exposicions que evidencien les relacions entre el feminisme radical dels setanta i les derives actuals.

Judit Carrera, directora del CCCB des de l’octubre del 2018, estrena la seva pròpia programació amb Feminismes!, un projecte expositiu de gran envergadura que estableix línies d’unió i ruptura entre l’explosió feminista dels anys setanta i les lluites actuals, més plurals i diverses i directament relacionades amb altres formes de desigualtat i dominació com el racisme o la transfòbia. Tot i que és probable que el públic el percebi com un projecte únic, es compon de dues exposicions: L’avantguarda feminista dels anys setanta, que aplega més de 200 obres de 73 artistes internacionals, nascudes entre el 1929 i el 1958, que pertanyen a la Verbund Collection de Viena i Coreografies del gènere, comissariada per Marta Segarra, que desplega les obres de 16 artistes contemporànies locals, representatives de les problemàtiques universals dels feminismes contemporanis. “Per això hi ha el títol en plural, que destaca la multiplicitat de perspectives, i l’exclamació, que dota el terme d’un plus de sorpresa, alerta i afirmació”, indica Carrera.

Després d’anys d’exposicions protagonitzades per la creativitat masculina, visitar una planta sencera del CCCB plena d’obres de dones evidencia la injustícia de dècades de veus silenciades o reduïdes a una simple anècdota en un panorama dominat pels homes. El recorregut arranca amb Semiòtica de la cuina, un divertit vídeo de Martha Rosler que marca una de les característiques de l’art fet per dones: la seva mirada irònica, desencantada i fins i tot humorística, que rebutja l’autocommiseració compungida per materialitzar-se en una reivindicació vital i combativa. Una actitud guerrera però no violenta, tot i la dona armada que apunta al visitant amb una pistola des del pòster de l’exposició.

L’autora, Ulrike Rosenbach, com moltes de les seves coetànies, va escollir expressar-se a través de la performance i del registre en vídeo o fotogràfic. “Aquestes tècniques els permetien allunyar-se de la tradició pictòrica, que durant segles va permetre que les dones entressin en el món de l’art només com a objecte de representació per als seus col·legues homes”, afirma Gabriele Schor, fundadora i directora de la Col·lecció Verbund, l’única a Europa d’aquestes característiques, que adquireix des de fa 15 anys només obres de dones amb la voluntat de recuperar i visibilitzar un relat gairebé desconegut, proporcionant context històric i referències als feminismes actuals.

Amb motiu de la presentació a Barcelona, la col·lecció ha incorporat set artistes locals. A més d’Esther Ferrer, l’única espanyola que ja formava part del fons, s’hi han inclòs obres d’Àngels Ribé i Eulàlia Grau, que ja han estat adquirides i també d’Eugènia Balcells, Mari Chordà i Marisa González. També s’hi han sumat Pilar Aymerich, amb les seves fotos de la històrica performance de Nyakes netejant el terra del paranimf de la UB durant les Jornades de les Dones del 1976, i Dorothée Selz, amb la seva denúncia de les escultures eròtiques d’Allen Jones de dones convertides en mobles, que es van fer famoses gràcies al Milk Bar de La naranja mecánica, de Stanley Kubrick.

Atès el gran nombre d’artistes i obres, el passeig necessita temps per apreciar els molts punts de contacte i les analogies iconogràfiques: cordes, cintes adhesives i vidres per fer visible el confinament opressiu; ironia i provocació per denunciar els estereotips de bellesa i rebel·lar-se contra la visió fal·locèntrica de la realitat. La representació dramatitzada dels rols femenins com a estratègia per renegar dels tòpics i els arquetips socials dona pas a la visió contemporània de Coreografies del gènere, que ofereix una panoràmica de les noves problemàtiques i les eternes reivindicacions, repartides en quatre focus temàtics. Les sexualitats no normatives que afloren a l’obra de Toxic Lesbian, l’ecofeminisme d’Eulàlia Valldosera, la denúncia de l’explotació sexual de Núria Güell, la reivindicació de la sexualitat de Mireia Sallarès o Maria Llopis, i la descolonització de tots els valors hegemònics, incloent-hi el feminisme de Daniela Ortiz o Julia Montilla, són alguns dels temes que es tracten en aquest recorregut. “El cos es manté com un dels espais de batalla política i cultural més important, tant als anys setanta com ara”, conclou Carrera.

https://cat.elpais.com/cat/2019/07/22/cultura/1563811423_314090.html

Anna Maria Villalonga analitza la novel·la guanyadora del X Premi Crims de Tinta.

‘Purgatori’ de David Marín

Purgatori, de David Marín, és la novel·la guanyadora del X Premi Crims de Tinta. Es tracta d’una ficció perfectament travada, que funciona com un mecanisme molt ben treballat, i que està molt ben escrita, lingüísticament i estilística.

M’ha resultat un plaer trobar un text que no té pegues, que no té problemes, que llisca amb mesura i pretensions estètiques clarament adequades al gènere al qual pertany.

Segurament pensareu que el fet que una novel·la estigui escrita amb correcció i encert no hauria de ser un tret destacable, sinó una exigència mínima (que tots els editors haurien de tenir clara), però la veritat és que no és així.
Es publiquen massa coses amb deficiències narratives, llenguatge pobre i repetitiu, barreges de registres, etc. Per això em sento tan contenta quan topo amb un llibre que sí que compleix unes expectatives que tots els lectors hauríem d’exigir com a requisit bàsic abans de començar a llegir.

A la portada posterior de Purgatori ens diuen:
El pare Moragues, director d’una escola religiosa de Balaquer, apareix assassinat en una rotonda als afores de Lleida. Al mateix temps, l’arribada a un petit poble de la Vall Fosca d’una descendent de la Vella Rugalla, una bruixa condemnada cinc vegades a la forca durant el segle XVI, coincideixen amb l’aparició d’animals morts, nens que emmalalteixen misteriosament i altres fenòmens estranys. El sergent Salvador Rull, l’agent Núria Riu i el caporal Coscubiela hauran de fer front a dos casos que posaran a prova les seves conviccions mentre es qüestionen també les seves vides. 

Els qui em coneixeu una mica ja sabeu que les bruixes són una de les meves debilitats (ho he demostrat en estudis acadèmics i en històries de ficció diverses), com també ho és l’Església Catòlica com a motiu literari vinculat al crim (també ho he demostrat). Per tant, Purgatori tenia tots els ingredients per generar el meu interès. Res com la superstició religiosa, la repressió catòlica, l’explotació de la idea del pecat i de la culpa i la castració moral i física que representa, per bastir una novel·la que ens obligués a llegir sense parar.

David Marín no fa focs d’artifici, no es descontrola, no busca l’enlluernament ni el foc d’encenalls. Al contrari. Des d’una sobrietat absolutament versemblant i creïble, ens introdueix en una història fascinant on la natura i les característiques dels petits llogarrets de la Vall Fosca i dels seus pobladors hi juguen un paper essencial. També es complau Marín, en nom d’aquest decòrum volgut, en construir els diàlegs d’aquests personatges en la llengua pallaresa, exercici que cal agrair.

Atmosfera, bones descripcions i personatges interessants (com el petit Oriolet) donen vida a una novel·la que, sens dubte, recomano llegir.

Enhorabona, David. Pel premi i pel text.

http://www.illadelsllibres.com/purgatori-de-david-marin/

Puigdemont serà eurodiputat?

 

Mitjans de la pressa alemanya han comunicat que en les eleccions Europees, el president Carles Puigdemont ha estat escollit eurodiputat. El fet que la seva candidatura va rebre el permís pe presentar-se als comicis, podria ser molt rellevant pels moviments polítics que es preveuen en les setmanes vinents.

El diari Bild recorda "que en els comicis Puigdemont ha aconseguit ser escollit com a màxim representant de Junts, i que la Justícia va permetre-li participar, com també a Toni Comin i Clara Ponsatí". Així com, que la companya de l'Estat espanyol s'ha basat en el tema català.

Puigdemont davant de les dificultats que preveu per part del govern espanyol, està disposat a planta cara amb l'àmbit legal per tal d'aconseguir ser eurodiputat. Per altra banda afirma que com guanyador de les "Europees" l'acta ja li han donat els ciutadans que l'han votat. Així ho va comunicar per videoconferència a la seu de Junts per Catalunya a Barcelona. Puigdemont, que ha remarcat que la tasca de les institucions només és "tramitar administrativament el que decideixen els ciutadans".

Malgrat això, tant Puigdemont com Comin saben que tenen un gran obstacle a superar, que és recollir l'acta a Madrid. Així, davant la pregunta de si tornarà a Espanya, on l'espera una ordre de detenció, Puigdemont ha ironitzat que veu "moltes ganes que vagi a Madrid per agafar l'acta o perquè m'agafin a mi", sense més concrecions.

Per això, el seu equip d'advocats estan treballant per planta cara legal a qualsevol impediment que se'ls hi presenti.

Puigdemont fa unes hores ha reconegut que el feria molt feliç retrobar-se amb Junqueras, Diana Riba i que junt amb Comi podrien contribuir per solucionar la situació política a Espanya.

Tessa Barlo