Marta Pessarrodona
51È PREMI D'HONOR DE LES LLETRES CATALANES
“No he sentit mai
l’angoixa davant del paper en blanc”
Estic contenta d’haver-lo rebut [el Premi d’Honor] tant per
ser dona com per ser poeta
Aclarim-nos: fem un dia per als mediàtics i fem un altre dia
per als literaris, i llavors hi tornaré a anar
Li truco per quedar per fer-li una entrevista. “Vine a dinar
a casa, alguna coseta menjarem.” Viu a Valldoreix, en un xalet que respira
molta calma i cap luxe. Em rep la seva gosseta Queta, un pèl esverada, pendent
sempre d’ella. Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941) és una dona feliç després de
rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Em llegeix emocionada la carta
que li va enviar el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, per
comunicar-li que és mereixedora d’aquest prestigiós guardó. S’enrabia per la
situació que estan patint ell i tota la classe política catalana empresonada i
exiliada. Acabem parlant de tot, amb aquesta estranya mescla d’alegria i de
dolor, tot dinant un deliciós risotto de ceps.
Que només sis dones hagin rebut el Premi d’Honor de les
Lletres Catalanes en 51 edicions...
Sí, però compta també quants poetes. Homes i dones, n’hi ha
molt pocs. Foix, Pere Quart, Abelló... És curiós, perquè si Catalunya és país
és de poetes. Els i les poetes no tenim cap mèrit. Amb un passat tan gloriós,
hem de correspondre un mínim. A Berlín, corregint les galerades dels meus dos
primers llibres, em vaig adonar que el jo poètic, líric, que és el meu cas
perquè mai he intentat ser una poeta èpica, era masculí. Com era possible si jo
no en volia pas ser, d’home? Per l’absència de miralls, és clar...
Un desert radical?
Rere meu, que haguessin passat a la història, gairebé no hi
havia poetes. El llibre de la Clementina Arderiu, me’l va deixar, i donar
després, el Vinyoli, als anys setanta. No es trobava. Ara, gràcies a Déu, han
reeditat la poesia de la Víctor Català, que és molt bona. I hi ha el cas de la
Rodoreda, amb qui vaig estar tan a prop. No vaig saber que havia escrit poesia
fins que es va morir, fins al cap de temps de morir-se. Ella no m’ho va dir
mai. Els seus poemes són molt correctes, però ella, que era intel·ligent, sabia
que Carner ho havia fet millor.
L’ha fet feliç aquest reconeixement, per molts motius.
Estic contenta d’haver-lo rebut tant per ser dona com per
ser poeta. I perquè me’l dona Òmnium, que representa la societat civil
catalana, tan admirable per la seva potència en aquests moments tan durs que
estem passant. Vaig estar al Tribunal Suprem [el 21 de març]. A la tornada em
vaig posar malalta i avui [2 d’abril] és el primer dia que em trobo bé. Ara bé,
jo, l’esperança en el futur, la tinc tota. Sé que ens en sortirem. Quan vaig
fer el llibre sobre l’exili, vaig veure clar que van ser l’última generació que
havia cregut en l’encaix de Catalunya dins d’Espanya: Carles Riba, Joan
Oliver... Ells van ser els últims, nosaltres ja no hi creiem.
‘Admiracions’ és, precisament, un llibre en què està
treballant impregnat del moment polític. Quan sortirà?
Tinc tres poemes que vull publicar com a plaquette,
si puc primer als Estats Units, escrits entre el novembre i el Nadal del 2017,
impressionada amb tot el que estava passant. Jo mateixa em vaig espantar perquè
no acostumo a escriure tan ràpid.
Escriu cada dia?
Entre una cosa i una altra, sí. O tradueixo, o escric un
poema, un article... bé, ara en faig pocs, d’articles. Jo em llevo a les sis
del matí. A la tarda per mi ja és per llegir. I la primavera m’agrada perquè
cada dia hi ha més llum. I a mi m’agrada molt la llum. Soc de llum.
L’angoixa, escriure?
Jo, l’angoixa davant del paper en blanc, no l’he sentit mai.
Perquè no em forço mai. Un poema puc considerar que està acabat al cap de set
anys. Hi ha poemes que se m’han resistit, però hi ha un dia que dius “ara”.
Li he sentit dir sovint que vostè no té cap pressa, ni per
escriure, ni per publicar...
Ja fa molts anys que sé que soc autora. Que s’espavilin, els
lectors, els crítics i qui sigui. Jo faig el que m’agrada fer i prou.
L’avantatge de la poesia és que pots ser mundialment famosa amb un poema. No
cal publicar un llibre cada any. Al contrari, penso que si tens uns lectors que
et segueixen, i sé que en tinc, més val deixar-los respirar. En el meu cas,
d’un llibre a un altre, hi ha un mínim sempre de cinc anys. Quan sento a dir a
gent que en 30 anys ha publicat 30 llibres, trec els Collected poems de
l’Eliot: 60 pàgines. En poesia la gràcia és aquesta, que en molt poc pots dir
el que vulguis.
Fa anys que està cuinant les ‘Variacions profanes’. Anys.
El vaig començar el 1999. Em va passar una cosa curiosa,
quan vaig venir a viure aquí a Sant Cugat: em vaig adonar que estava escrivint
dos llibres de poemes. Un que era Animals i plantes, que ja vaig
publicar el 2010, i aquest que s’anava arrossegant, arrossegant, arrossegant...
Variacions profanes sortirà aviat, el que passa és que vam decidir que
no el publicaríem per al Dia del Llibre, perquè el Dia del Llibre és de tot
menys de literatura.
No hi creu, en Sant Jordi?
Aquest any hi aniré perquè Òmnium m’ha demanat que estigui
al seu estand. I, és clar, al que em diu Òmnium dic amén. No hi crec, no, en
Sant Jordi, entén-me, pel que jo faig. L’última vegada, que és quan vaig dir
prou, tenia l’Emili Teixidor al costat. Pa negre havia estat premiat com
a pel·lícula. Fins i tot en van fer un segell de correus. Hi havia una, dues
persones, per a la signatura. Una mica més enllà, la Belén Esteban o no sé qui,
una cua immensa. Aclarim-nos: fem un dia per als mediàtics i fem un altre dia
per als literaris, i llavors hi tornaré a anar. Jo no crec que vengui més
perquè sigui Sant Jordi. La gent que em vol comprar un llibre no necessita
veurem per Sant Jordi.
Quan va saber que volia ser escriptora?
Als 6 anys. A l’institut ja era la poeta. Llavors escrivia a
raig, però sense aquells primers poemes no hi hauria hagut els segons, els
tercers... Vaig tenir una sort: els meus pares. No eren rics, mai ho van ser. A
ells, els ho dec tot. Pels Reis, sí, la cuineta per a la nena, però un llibre
del Folch i Torres, que tenia mèrit als anys quaranta trobar un llibre del
Folch i Torres. Als anys seixanta la Maria Aurèlia Capmany deia que només hi
havia dues persones que parlaven bé dels seus pares: la Guillermina Motta i jo.
Llavors era moda dir que els pares eren uns monstres. Per cert, la Capmany per
a una generació de dones, entre les quals hi entra la Montserrat Roig, gran
amiga, ha estat una mare, però a diferència de les mares biològiques fumava,
bevia i sortia de nits.
Quan va configurar el seu cànon? Va tenir dificultats per
trobar els seus referents? Avui és tot tan accessible, però als anys
seixanta...
A veure, la universitat era un desastre. El que es va
prohibir absolutament és que la gent republicana entrés a la universitat. Però
es va poder arrecerar als instituts. Jo era molt bona en francès. A l’institut
Maragall vaig tenir de professora madame Trepat, deixebla directa de
Carles Riba a la Fundació Bernat Metge, traductora d’Ovidi... Li vaig dedicar un
poema. I en faré una donassa, perquè en vull fer més, de donasses [el 2006 va
publicar 22 retrats de dones].
50 anys després, com l’Édith Piaf, vostè també diria ‘je ne
regrette rien’?
De fonamental no lamento res. De detalls, alguns. Et parlo
de la meva vida personal. De la meva obra literària, no canviaria absolutament
res.
No ha cremat mai res?
Sí, més o menys sí. Però pensa que jo he escrit relativament
poc. A diferència del meu admiradíssim Carner, no refaig res. Quan surten
antologies ho deixo tot com estava perquè ja m’ho vaig rumiar prou a l’època.
És una manera de ser, no critico els que ho fan diferent.
Li preocupa qui s’acabarà apropiant, potser manipulant-la,
la seva obra?
No, gens. A classes d’estètica, en José María Valverde va
explicar una anècdota d’Antonio Machado que m’ha quedat. Un dia va anar a un tablao
i una cantaora va cantar un poema seu. En acabat, la va anar a saludar i
li va preguntar: “De qui és aquest poema que ha cantat tan bé?” I ella li va
dir: “De ningú, senyor.” Per a Machado va ser el moment de màxim triomf de la
seva vida. I és una mica això, sí. Jo el que intento és no prendre’m gaire
seriosament a mi mateixa. Estem infectats de gent que es pren tan seriosament
que avorreix. La gent, n’he conegut molta, que he admirat i que admiro en el
record no es donava cap importància. I aquesta és la seva grandesa.
Intueixo que entre ells, el seu company, Gabriel Ferrater.
Era el màxim exponent d’això que t’estic dient.
I a ell no creu que, un cop mort, se l’ha tergiversat?
M’horroritza. El seu últim dia deuria durar tres mesos
perquè tothom va estar amb ell. Però no hi ha res com haver-hi estat per saber
que no va ser així. Si hi ha gent tan desgraciada que ha de viure d’això... El
que és claríssim és que, d’una carrera tan curta com la seva –perquè és
curtíssima– com a poeta, l’empremta que ha deixat és molt profunda. Un
fora de sèrie.
Molt reivindicat per les veus poètiques emergents.
Al Gabriel, li ha passat una mica el mateix que a Walter
Benjamin. Que li ha tocat després. Tenia un excés de tot. Jo encara ara, quan
el rellegeixo, em quedo sorpresa. I, insisteixo, era una de les persones més
senzilles que he conegut mai.
Fa poc va dir que ha pogut conèixer tothom que li
interessava. Tothom?
A la Virginia Woolf, no vaig poder conèixer-la perquè va
morir uns mesos abans que jo naixés! [Riu.] Però he tingut relació amb els seus
nebots, besnets... Com diu una amiga meva: “Ets l’única persona a Catalunya que
esmorzava a casa de la Susan Sontag a Nova York i sopava a casa de la Doris
Lessing a Londres.” I és així. Són persones a qui he admirat. Jo sempre admiro.
Admirant t’ho passes bé. I els qui no ho fan, perquè no en saben o no volen, es
perden molt. Quan vaig escriure una carta de fan a la Simone de Beauvoir, l’any
1960, li insistia en aquesta idea, que l’admirava i que coneixia més gent que
també. I per sorpresa meva em va contestar en una carta manuscrita.
Vostè també en rep, de cartes de fans?
Alguna sí. Sé que hi ha gent que m’admira. No em queixo, no.
