2025: un any de canvi, un nou començament

 

El 2025 ha estat un any de canvi profund. No només pel pas del temps, sinó perquè hi ha moviments que reordenen la vida des de dins. Un d’aquests ha estat anar a viure a Vilanova i la Geltrú. Canviar de lloc és, sovint, molt més que canviar d’adreça: és canviar de ritme, de mirada, d’arrels quotidianes.

Vilanova m’ha rebut amb el mar com a horitzó i amb una calma diferent, més oberta, més respirable. Aquí els dies semblen convidar a caminar sense pressa, a escoltar el que passa dins mentre la vida continua fora. Aquest nou espai també ha obert un nou temps interior, i això, inevitablement, ha tingut un impacte en la meva manera d’escriure.

Com a escriptora, sento que comença una nova etapa. No és un trencament amb el qual he estat, sinó una continuïtat més conscient, més madura. Escric des d’un altre lloc, literal i simbòlic. Les paraules neixen amb una altra llum, potser més serena, però igualment intensa. Hi ha memòria, hi ha camí recorregut, però també hi ha futur, preguntes i ganes d’explorar nous registres.

Aquest bloc, volen ser, a partir d’ara, un espai on compartir aquest moment vital i creatiu. Un lloc on la literatura dialogui amb el dia a dia, amb el silenci, amb el paisatge i amb tot allò que transforma. Escriure continua sent una necessitat, però també un acte d’escolta i de veritat.

El 2025 no ha estat només un any de canvis; ha estat un any de posicionament. D’aturar-se, mirar i decidir des d’on vull continuar escrivint. I aquest “des d’on” té ara nom, mar i una nova manera d’habitar el temps.

Relat curt "L'Estació" a la Revista "La Vall"

L'ESTACIÓ

L'estació gairebé solitària m'ofereix el seu aspecte més fred amb un fanal mig trencat que projecta molt poca llum. Aquest fet fabrica ombres que s'esbossen com a fantasmes, en la meva ment espantada per l'escassa il·luminació. Els meus ulls es mouen a cada banc, en cada corba de la paret, no hi ha ningú. Una esgarrifança recorre la meva esquena, la intensa boira no ajuda al fet que m'apaivagui. No hauria d'haver-hi boira en aquesta època de l'any, maig és el mes del color, per què està tot tan ombrívol? —em pregunto a mi mateixa, sabent que no tinc resposta.

Em dirigeixo a un vell banc de fusta, fa anys que no ha rebut una capa de vernís. Que deixat està tot —penso mentre sec no gaire segura que vagui aguantar el meu pes. Aixeco el coll de l'abric en un intent de calmar el meu fred.

Quan els ulls s'aclimaten a la foscor veig a dues persones en l'andana, un home i una dona. Vells els dos, ben vestits, endreçats, afegiria que, fins i tot, arreglats. No són parella, no es miren, ni es parlen. Semblen aliens a tot, la mirada perduda, com si ja no esperessin res. Tenen un rostre inexpressiu, pàl·lid i aquest pensament em produeix un tremolor, al mateix temps, que adverteixo que el meu cos està totalment glaçat. Que pensaments m'envolten tan macabres.

No puc explicar les hores que he esperat en l'estació. He perdut la noció del temps. Els escassos arbres darrere de la tanca estan secs. És primavera, no haurien d'estar verdes? Una veu gruixuda i impersonal anuncia per l'altaveu que el tren arribarà en cinc minuts.

Tinc la sensació que ha passat una eternitat. De sobte, percebo que alguna cosa no està bé, alguna cosa no és normal. Com és que no hi ha més viatgers? Fa molt temps que estic a l'estació i no ha entrat ningú.

Veig un home amb gorra vestit de blau marí; el cap d'estació, Vindrà ja el tren?, es dirigeix, amb un caminar pesat i arrossegant els peus, al principi de l'andana. Per la seva forma de caminar i la curvatura de la seva esquena es diria que té molts anys, no crec que sigui el més indicat per fer aquest treball. 

A la llunyania se sent com el tren s'apropa, el seu "tracatrá" que antany em semblava agradable ara m'inquieta. Quina hora deu ser?, fa molt que és nit tancada, aixeco la vista i busco el rellotge, no ho trobo, és la primera vegada que no hi ha en una estació.

El tren es deté, tres passatgers pugen, tres passatgers pugen a l'últim tren de la seva vida.

Tessa Barlo

 

 

 

 

Andreu Martín, Premi Trajectòria 2025

 

Ens fa molta il·lusió anunciar-vos que Andreu Martín, autor de referència de Crims.cat i un dels noms imprescindibles de la literatura catalana contemporània, ha estat guardonat amb el prestigiós Premi Trajectòria 2025, un reconeixement atorgat per la Setmana del Llibre en Català a aquells que han dedicat tota una vida a fer créixer la cultura catalana

Andreu Martín (Barcelona, 1949) és una figura clau de la narrativa catalana, especialment reconegut per la seva contribució a la novel·la negra des que el 1979, va publicar Muts i a la gàbia. El 1980 va rebre el premi Círculo del Crimen per Pròtesi, que va ser adaptada al cinema per Vicente Aranda, i posteriorment ha escrit nombroses obres del gènere que han estat guardonades, com Si és o no és (amb el Deutsche Krimi Preis International a la millor novel·la policíaca publicada a Alemanya), Barcelona connection i L’home que tenia raor (les dues amb premis Hammett concedits per l’Associació Internacional d’Escriptors Policíacs), Bellíssimes persones (que, a més del Hammett, també va rebre el premi Ateneo de Sevilla) o De tot cor (premi Alfons el Magnànim). També ha fet incursions en el gènere eròtic amb Espera, ponte así (premi La Sonrisa Vertical), en el gènere esportiu amb Hat trick i, sobretot, en l’àmbit de la novel·la infantil, on, juntament amb Jaume Ribera, ha creat el personatge Flanagan, la primera novel·la del qual, No demanis llobarro fora de temporada, va rebre el Premi Nacional de Novel·la Juvenil.c.ult