SISTEMES DE GOVERN

 

Els filòsofs de l’antiga Grècia consideraven que una societat ben organitzada constituïa un instrument per garantir la supervivència i les prosperitats dels individus i que a més, comercialitzava les seves aptituds.

Tant Plató com Aristòtil, són els dos principals teòrics polítics que avalant aquesta teoria.

Plató feia aquestes divisions

·         -Aristocràcia— Governen persones elitistes sobresurten per la seva saviesa, virtut i experiència del món. Amb el temps la corrupció d’aquest sistema degeneraria en una…

·         -Timocràcia— Per mesurar la renda, es va establir el medimne com a unitat de mesura. Depenent de la quantitat de medimnes, una persona pertanyeria a una classe social i tindria una sèrie de funcions. Però que havia de fer aquestes funcions, generalment governaven violentament i cerquen el benefici propi.

·         -Oligarquia-És una forma de govern en la qual el poder suprem està en mans de poques persones, generalment de la mateixa classe. És a dir persones adinerades que només miren els seus interessos econòmics.

·         -Democràcia— Davant d’aquests abusos el poble es rebel·la i pren el poder i por, sembla un sistema de govern just, però no ho és i acaba sent una…

·         -Demagògia— La instauració d'un règim autoritari oligàrquic o tirànic, que més sovint neix de la pràctica demagògica que ha eliminat així a tota oposició.

         Plató creia que la democràcia era el pitjor govern, el seu ideal podria tindre semblança a l’anarquia. Ell es basava en la idea que no tots els homes i dones som iguals i que uns són més aptes per unes que unes altres, de manera que la societat justa seria aquella que cadascú fes allò per què està preparat i sap fer. La tasca de l’estat consistirà a crear condicions perquè els individus siguin feliços i tinguin una vida plena.

         Aristòtil afegeix, que qui mai podran ser feliços són els esclaus i les dones, considera que a cap d’aquests dos grups se li pot concedir drets de ciutadà.

          Aristòtil va plantejar tres formes de govern:

·         La monarquia, quan una sola persona posseeix el poder polític La monarquia és la forma d'estat en què una persona té dret, generalment per via hereditària, a regnar com a cap d'estat.

·         L'aristocràcia, quan un petit grup té el poder polític; nobles i el millor de la societat o siguin rics.

·         Politéia, quan molts —la majoria— exerceixen el poder polític. Són ciutadans que participen en els tribunals o política.

Bé després de tota aquesta exposició que penseu ara?, tenim una democràcia?, és la millor opció? Us ha vingut al cap algun partit pels seus pensaments. Potser arribat a un punt que els tenim tots a la vegada.

 

Tessa Barlo

L'actriu Àgata Roca, premi Margarida Xirgu 2024

Àgata Roca ha estat la guanyadora del 50è Premi de Teatre Memorial Margarida Xirgu, que distingeix la millor actriu de la temporada teatral barcelonina. La intèrpret ha aconseguit el reconeixement pel seu paper a L'imperatiu categòric, obra de Victòria Szpunberg que va estar programada al Teatre Lliure de Gràcia i que tornarà a la cartellera a finals de la temporada vinent. L'acte de proclamació i lliurament del premi se celebrarà el proper dilluns 22 de juliol al Teatre Romea, i estarà presentada per la guionista, actriu i presentadora Elisenda Pineda, a més de servir com a acte central de la celebració dels 50 anys del Premi de Teatre Memorial Margarida Xirgu.

El jurat ha considerat que Roca és "la demostració pràctica que les actrius guanyen en matisos i expertesa amb els anys". A més, també subscriu les paraules de la crítica que va escriure el cronista teatral Oriol Puig Taulé: "Àgata Roca, més britànica que mai, és l'actriu ideal per mostrar la seva intel·ligència accentuant una paraula o fent el gest més subtil". El premi en honor a l'actriu i directora de Molins de Rei s'ha atorgat anualment i de forma ininterrompuda des de l'any 1973, i és un dels més longeus de l'estat en l'àmbit de les arts escèniques, només superat pels Premis Nacionals de Teatre atorgats pel Ministeri de Cultura. Impulsat des del món del teatre amateur, el guardó ha distingit artistes com Núria Espert, Anna Lizaran, Mercè Arànega, Clara Segura o Emma Vilarasau. La guanyadora del Premi Margarida Xirgu 2023 va ser l'actriu Mont Plans.

 

Àgata Roca (Barcelona, 1968) va acabar els estudis a l'Institut del Teatre l'any 1991, i llavors va fundar la companyia T de teatre al costat de quatre companyes de promoció: Rosa Gàmiz, Mamen Duch, Míriam Iscla i Carme Pla, amb qui ha estrenat una desena d'obres de teatre, com Petits contes misògins, Criatures o E.V.A, així com productes televisius, com la mítica Jet Lag. Roca ha destacat als teatres, però també té una gran trajectòria en la petita pantalla, amb feines interpretatives sobretot a TV3. Destaquen participacions en sèries com Estació d'enllaç, Porca misèria o Ventdelplà, i més tard va formar part del repartiment de la sèrie Kubala, Moreno i Manchón durant tres temporades, així com de la producció Les de l'hoquei. Fora de la pública catalana, l'actriu barcelonina també ha participat en sèries com Felipe y Letizia de Telecinco o Sin Identidad d'Antena 3. I en cinema, ha tingut papers en films com Las horas del día (Jaime Rosales), Excuses! (Joel Joan), Dictado (Antonio Chavarrías), Truman (Cesc Gay) o El pregón (Dani de la Orden).

 https://www.elnacional.cat/ca/cultura/undefined

Una finestra a la poesia de Vicent Andrés Estellés

El volum 'Oli calent del gresol de la vida' recull tres dels poemaris que l'autor valencià va escriure els anys cinquanta 

Vicent Andrés Estellés va plasmar una veu poètica que després seria reconeguda com una de les més influents de la literatura catalana després d’Ausiàs March, com bé va dir la comissària de l’any Estellés, Àngels Gregori. El volum titulat Oli calent del gresol de la vida (Saldonar), que recull treballs d’aquest període prolífic, serveix de finestra a les primeres exploracions de l’autor. Durant els anys cinquanta, el poeta escrigué nombroses obres, de les quals poques van veure la llum. Aquest llibre conté tres d’elles: Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956) i Donzell amarg (1958). A més a més, un estudi introductori fet pel catedràtic i filòleg Josep Ballester, on analitza amb exemples poètics el més rellevant de cada obra amb una claredat molt agradable.

En primer lloc, Ciutat a cau d’orella empra un llenguatge quotidià, senzill i planer. Publicat a València amb el número 12 de la col·lecció «L’Espiga», explica Ballester, deixarà una bona empremta personal en aquell ambient literari franquista. En la primera part trobem com a eix central el món urbà, un lloc entristit i desolat, que mostra les carències del jo poètic. En la segona hi ha lloc a l’esperança, esperant com fan les pedres. La tercera part és la més intensa, on Estellés escriu sobre la mort i l’amor des del desig de viure, incorporant la presència de la dona.

En segon lloc, Donzell amarg és una exploració de les grans preguntes existencials que ens fem tots. Estellés usa les seues arrels per tractar temes universals. Tracta tensions, segons Ballester: l’angoixa i l’alegria, l’amor i la passió, el silenci i la paraula poètica… I ací entra en joc el desig, lluny de l’amor platònic. Ens trobem davant d’una emergència, un amor desesperat i somiat, encara que vinculat en molts casos a la seua dona, Isabel. Hi trobem imatges de profund erotisme. Aquesta obra és un «llamp estímul del desig.»

 Com a curiositat, cal dir que el poemari es va presentar l’any 1954 al concurs Cantonigròs i el guanyà Miquel Martí i Pol amb Amb paraules al vent. També és interessant saber que el nom fou extret d’un vers de l’autor de l’Espill o llibre de les dones.

En tercer lloc, La nit és un poemari que nega el silenci, ja que significa la no existència. Es tracta d’una urgència per l’expressió, per no desaparéixer. Escriure es converteix en una garantia de vida. Això li porta a parlar de les misèries de la postguerra, però també de les coses amables que encara existeixen. A més a més, veiem el jo poètic revolucionari estellesià, amb una poesia que no ha de ser superficial, sinó una arma, un instrument de lluita: «Et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble.» Finalment, també podem veure el tema de la mort molt encés. Un element que asfixia al poeta, i que, alhora, és un fet normal i quotidià, és una mort diària. L’últim poema del llibre serà la mostra, on travessat per la petita mort, la de la seua criatura, ens transmet la buidor que li ha deixat.

Aquest llibre no sols commemora el centenari de Vicent Andrés Estellés sinó que també ofereix una nova oportunitat per explorar una veu poètica sovint confinada a uns pocs poemes emblemàtics. Estellés, a través de les pàgines d’aquest recull, ofereix una aproximació nua i visceral a la poesia. Treballant amb un llenguatge directe i desproveït de pretensions, els seus poemes tracten sobre la cruesa de la vida quotidiana, l’amor i la mort, temes eterns que ressonen amb una intensitat especial en el context de la postguerra espanyola. La seua obra no sols captura l’essència de l’existència humana sinó que també destaca per la seua capacitat de desfer mites i presentar la realitat sense embuts.

Ciutat a cau d’Orella ens mostra aquesta pobresa de la ciutat i l’esperança que hem de tenir, amb els punys ben alts. Donzell amarg, per la seua banda, explora el que és universal des de la nostra quotidianitat. I, La nit, és un crit de l’esperit per continuar en la llarga nit, sempre buscant aquella aurora de vida que arribarà.

https://www.llegir.cat/2024/05/critica-oli-calent-del-gresol-de-la-vida-de-vicent-andres-estelles/

5 capítols de temes que surten a la novel.la "El cim de les bruixes"

 

Mor Alice Munro, la mestra del relat curt que va guanyar el Nobel de Literatura

 

L'autora canadenca es va fer mundialment coneguda pels seus contes sobre dones en entorns rurals a Ontario, la seva terra natal

L'escriptora canadenca Alice Munro, guanyadora del Premi Nobel de Literatura el 2013, ha mort als 92 anys. Reconeguda com la "mestra del relat breu contemporani", va publicar desenes d'històries sobre l'amor, l'ambició i el dolor de les dones a la seva terra natal, Ontario.

L'autora patia demència des de feia almenys deu anys, segons ha avançat el diari canadenc Globe and Mail citant fonts de la família. A més de ser la primera canadenca a rebre el Nobel de Literatura, també va guanyar el Man Booker International Prize el 2009 i el Giller Prize, el premi literari més destacat del Canadà, dues vegades.

Nascuda el 1931 en un petit poble d'Ontario, Munro situava les narracions en els paisatges nevats de la seva infantesa per criticar la moral i la hipocresia d'aquestes comunitats rurals tancades. Així, els seus contes exploraven el sexe, el matrimoni, l'envelliment i el conflicte moral en aquest entorn amb el qual estava familiaritzada des de petita: pobles i granges de la regió on va néixer i viure, i on també va morir aquest dilluns.

Les protagonistes de Munro eren sovint dones que prenen decisions inesperades i valentes. La seva literatura destaca especialment a l'hora de desenvolupar personatges complexos dins de l'espai limitat d'un escrit breu.

Quan l'Acadèmia Sueca va reconèixer la seva obra amb el Premi Nobel de Literatura, la va comparar amb Anton Txékhov, l'autor rus del segle XIX conegut pels seus contes brillants. També la va definir com la "mestra de les històries breus contemporànies".

"Els seus textos sovint presenten representacions d'esdeveniments quotidians però decisius, epifanies que il·luminen la història que les envolta i fan aparèixer preguntes existencials com un llamp." 

Però Munro, que durant molts anys va escriure relats curts perquè era mare de tres fills i mestressa de casa i no tenia temps de fer novel·les, no s'imaginava que recolliria un guardó tan prestigiós. "Vas pensar mai que podries guanyar el Premi Nobel?", li van preguntar en una entrevista de l'Acadèmia Sueca. "No, no. Soc una dona", va contestar somrient. 

L'obra d'Alice Munro publicada en català

Club Editor ha publicat diversos dels seus reculls de contes en català, com "Dansa de les ombres felices", "¿Qui et penses que ets?", "Estimada vida", "Massa felicitat" o "Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni". 

Dins d'aquest últim recopilatori, la història d'una dona que comença a perdre la memòria i accepta anar a viure a una residència d'avis va ser adaptada a la pel·lícula "Lluny d'ella", nominada als premis Oscar el 2006.

https://www.ccma.cat/324/mor-alice-munro-la-mestra-del-relat-curt-que-va-guanyar-el-nobel-de-literatura/noticia/3292801/

La societat cada vegada és més violenta?

 

No hi ha dia que alguna notícia amb violència no sortí per les notícies i no em refereixo a la guerra de Gaza, o algun conflicte arreu del planeta, que n’hi ha molts, en refereixo a Catalunya.

 

·                    A les escoles, pares i mares es barallen arran de què el seu fill o filla, jugant a algun esport. També es barallen, per qualsevol cosa que facin els seus fills, els nens entre ells discuteixen, però els pares són adults i s’esbronquen davant de les criatures.

 

·                    Violència en l’ambient sanitari. Malalts o familiars, que ataquen amb duresa als professionals sanitaris. En aquest cas les metgesses són les més perjudicades.

 

·                    La distracció dels menors, últimament, és fer vídeos mentre s’apallissen.

 

·                    L’última és quedar amb un lloc a través de les xarxes, només per tindre una batalla campal entre ells.

 

·                    I no parlem de l’increment de robatoris a habitatges amb violència.

 

Com a societat ens hauríem de plantejar en què estem fallant, quina educació reben els nostres menors o joves i no tan joves.

 

Una altra xacra són les agressions sexuals de tota mena i que afecta a totes les edats. Van augmentar amb la pandèmia i en aquell moment es va creure que era perquè la víctima no tenia sortida i l’agressor es tornava més cruel, però i ara?, les agressions sexuals dintre de l’àmbit familiar continuen pujant: La violència vicaria, les agressions sexuals grupals, dintre de l’oci de nit o en mig del carrer de dia.

Va sortir en els mitjans de comunicació que un de cada cinc joves entre 18 i 34 anys pensa que la violència de gènera és un invent feminista. Un de quatre, no el preocupa ni el racisme, ni el masclisme, ni l’augment de l’extrema dreta. Un estudi a Alemanya, un de cada tres nois pensa que és acceptable clavar-li una bufetada a la parella. Molt preocupant!

 

Estudis antropològics suggereixen que les aglomeracions de persones en una mateixa ciutat o poble de diferents cultures i costums porta a la convivència difícil i molt complicada. Aquests investigadors miren la història per analitzar cultures antigues i han arribat a aquesta conclusió. També conclouen que ens falta empatia. Sobretot, els que arriben per una vida millor i no accepten la cultura que els aculls, és homofòbia i racisme per part dels que arriben a un país d’acollida i això crea moltes confrontacions.

 

El cas és que estan passant moltes coses i totes greus de solvatar en un dia, però cal que ens hi posem.

 

Tessa Barlo

 

 

Sant Jordi: Un Dia Especial per a connectar amb els lectors

 

Ahir va ser un dia especial, un dia que sempre tinc marcat en el calendari amb entusiasme i afecte. Sant Jordi, la festa catalana per excel·lència que celebra l'amor i la literatura, va ser l'escenari perfecte per a connectar amb els meus lectors i compartir l'alegria dels llibres.

Com a escriptora, tenir l'oportunitat de signar llibres i saludar a tots els meus seguidors és un regal inigualable. Va ser una jornada plena d'emocions, converses i retrobaments. Cada signatura no era només un autògraf, sinó una petita història compartida, un llaç que s'estreny entre autor i lector.

Des de primerenc, Cerdanyola estava plena de vida. Els carrers es van inundar de llibres i roses, la combinació perfecta per a aquest dia tan especial. L'ambient era vibrant, amb l'enrenou dels llocs de llibres i els riures i somriures de la gent que passejaven.

Per a mi, estar entre lectors i compartir les meves històries va ser un privilegi. Veure l'emoció en els seus rostres, escoltar les seves paraules de suport i agraïment, i sentir el seu afecte em va omplir d'energia i em va recordar per què escric. Cada conversa va ser única i especial, des del lector que em segueix des del principi fins al qual acabava de descobrir els meus llibres per primera vegada.

A més de signar llibres, vaig gaudir veient la gran diversitat de títols i autors presents. Va ser una oportunitat per a descobrir noves lectures i compartir recomanacions amb altres amants de la literatura. Sens dubte, Sant Jordi és una festa que uneix a les persones a través de les paraules i les emocions que ens inspiren.

Al final del dia, em vaig emportar a casa no sols el cansament físic, sinó també la satisfacció d'haver compartit moments inoblidables. Gràcies a cadascun dels meus seguidors que es va acostar, als qui van comprar els meus llibres, i als qui simplement es van detenir per a saludar i xerrar una estona. Vosaltres sou la raó per la qual escric, i el vostre suport és el que m'impulsa a continuar creant històries.

Espero que el pròxim Sant Jordi ens porti més trobades i moments meravellosos. Fins llavors, continuaré treballant en els meus pròxims projectes, amb l'esperança que els gaudeixin tant com jo gaudeixo escrivint-los. Gràcies per ser part d'aquesta increïble jornada!

Catalunya del procés a l'amnistia - Tessa Barlo

 

Vaig acabar l'anterior llibre d'articles amb títol "El procés" amb l'article del maig 2019 on feia referència al nomenament d'eurodiputat al president Puigdemont. I com està Catalunya després de tot allò? Hem passat per molts canvis, la Covid, la continuïtat de la repressió, el català al congrés, fins a arribar a l'Amnistia on tanco el llibre, perquè crec que a partir d'ara és una altra història i veurem per on anirà.

El cim de les bruixes- Tessa Barlo

"El cim de les bruixes", una captivadora història de misteri que et portarà en un viatge ple de girs inesperats i suspens.
Submergeix-te en un món on res és el que sembla i cada pàgina et portarà més prop de descobrir els foscos secrets. Un personatge intrigant et mantindrà en suspens de principi a fi. Prepara't per a una experiència literària que desafiarà les teves expectatives!

Aquest projecte ha estat un viatge apassionant i estic agraïda per l'oportunitat de compartir-lo amb tu. "El cim de les bruixes" no sols és una novel·la, és una fuita a un univers intrigant on cada capítol et submergirà més en la trama.

Albert Jané i Riera 56è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

 

El poeta, lingüista i traductor, a més de director històric de la revista Cavall Fort, Albert Jané i Riera (Barcelona, 1930), és el 56è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que reconeix d’aquesta manera la labor ingent que ha desenvolupat Jané per descobrir la riquesa de la llengua i les seves profunditats semàntiques.

A prop d’arribar als 94 anys, aquest lingüista i gramàtic –membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 2000– que la majoria de parlants catalans coneixen pels seus diccionaris de sinònims i els manuals de conjugació dels verbs, rep la màxima distinció literària del país que va aprendre a escriure gràcies als seus manuals.

Té milers d’articles publicats i més de 60 llibres i diccionaris. A més, ha traduït més de 200 llibres i més de 150 còmics i llibres il·lustrats. Va posar veu a personatges com ara Corto Maltés, Lucky Luke i els Barrufets, inventant-se el verb barrufar. “Barrufet, en mallorquí, és dimoni; vaig buscar un verb que fos eufònic”, ha explicat en roda de premsa, després de la glosa de Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural.

El jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, aquest any format per Judit Carrera, Raül Garrigasait, Àngels Gregori, Ingrid Guardiola, Maria Rosa Lloret, Marta Nadal, Clàudia Pujol, Salvador Sunyer i Enric Vicent, ha considerat que “dir Jané és posar el focus en la llengua i en l’escola, en un moment com el d’ara, d’emergència lingüística en aquests àmbits. El seu tarannà, humil i modest, l’ha dut a treballar de manera gairebé anònima.”

El premi, dotat amb 20.000 euros i una obra d’Ernest Altés, es lliurarà el 17 de juny al Palau de la Música Catalana, com ha triat el guardonat.

“Em sento emocionat i aclaparat rebent un premi que han atorgat a tants grans noms de la nostra literatura”, ha dit Jané.

Home autodidacte que es va “formar llegint indiscriminadament” i excursionista, va treballar en un banc fins que, quan tenia 32 anys, el van venir a buscar perquè treballés a jornada completa a Cavall Fort. “Vam crear la revista tot un grup de persones; en aquell moment l’enemic era la televisió, ara els mòbils; Cavall Fort, després de 63 anys, és un miracle”, ha valorat. Preguntat per la situació de la llengua, opina que “TV3 i Catalunya Ràdio haurien de ser més severs amb la qüestió de l’idioma”.

Viu en una residència i encara escriu cada dia. “A mà, això sí, però si m’encarreguen un article, el faig; ahir mateix vaig escriure’n un per La Sagrera es mou.” I és que, amb una modèstia exemplar, tot ho atribueix als encàrrecs, com si ell no hagués fet res. “Josep Faulí em va venir a buscar perquè escrivís al diari Avui i, durant molts anys, el meu article diari sortia a la portada”, ha recordat amb bona memòria.

La seva dedicació a la lingüística, que no ha exercit mai amb dogmatisme antipàtic i que va iniciar el 1961 amb la gramàtica Signe, l’ha combinada amb una obra de creació considerable, sobretot la destinada a la mainada. Fa poc més de sis anys va sorprendre tothom amb una novel·la homèrica, Calidoscopi informal, publicada per Edicions de la Ela Geminada, que celebrava els dons de la llengua de manera jocosa.

“Em molesta que els llibres, meus i de molts altres, els guillotinin com a la Maria Antonieta; per contra, és extraordinari que es publiqui tant, tot i que amb tiratges curts.”

Té centenars de pàgines de dietaris inèdites. “He fet una selecció dels que tenen un interès més general i ho conserven a l’IEC; em faria feliç que algun dia es publiquin.”

“Modestament, em sento notari, en el sentit de deixar constància d’uns fets”, ha comentat Albert Jané, un molt merescut Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2396519-albert-jane-i-riera-gran-barrufador-i-merescut-56e-premi-d-honor-de-les-lletres-catalanes.html?cca=3

Qui governa a Espanya?

 

Qui governa a Espanya?

 

Les decisions judicials afecten i reverteixen a tots els ciutadans. En els últims anys el tribunal Superior de Justícia, El Suprem i el Tribunal Constitucional han estat en primera plana de totes les notícies, són de fet, els protagonistes de totes elles.

Això que molts ho troben normal, no ho és, és una anomalia i greu, però passa tan sovint i en tants casos, que a ningú li estranya que aquests tribunals prenguin decisions que res tenen de jurídic i molt de polític. La seva imparcialitat i neutralitat està en qüestió, perquè molt d'ells tampoc s'amaguen en fer declaracions que deixen al descobert la seva tendència política.

El poder judicial és un pilar de la democràcia, hauria de respectar les lleis no interpretar-les en el seu pensament polític, per cert, si una llei és interpretable, no està redactada correctament, s'ha de substituir. Per altra banda, el jutges del Tribunal General del Poder Judicial haurien estat renovats fa cinc anys, però, es neguen a renunciar, una altra anomalia greu. I més, quan molts d'ells pertanyent a l'Espanya retrograda i malaltissa de la "España grande y libre". Aquesta manera d'actuar se li diu la llei de l'embut, quin exemple més deplorable que estan donant.

Ara estem embolicats amb el terrorisme, a causa de la llei de l'amnistia, també gràcies a un jutge, Manuel García-Castellón, que es treu de la màniga com qualsevol mag, que algunes persones que aquesta llei els afecte, són terroristes, siguem seriosos, parlem que les seves decisions implicar a moltes persones, no pas per riure i passa el temps com els mags. Clar que, Catalunya ha passat del "Apoyarè" de l'estatut de Zapatero "a veure de que va" de Pedro Sánchez. No es pot fer una amnistia amb una llista d'exclusions tan llarga com per deixar fora a quasi tots.

Torno al principi, les lleis no es poden fer perquè passi el colador dels jutges i el seu pensament majoritàriament feixista, les lleis s'aproven al parlament és un acte polític i el jutges únicament l'han de fer complir, no treure's res de la txistera quan una llei no els agrada. I menys dient que són terroristes, quin disbarat! Els jutges estan torpedinant qualsevol cosa que beneficiï als catalans, trencant acords polítics si és necessari, tot per la pàtria, deuen pensar. Però que fem els catalans per defensar-nos davant d'aquest atropellament per part dels jutges?, el que fem en els últims temps, res!

 

Tessa Barlo

 

 

Imma Monsó guanya el premi Òmnium per la novel·la ‘La mestra i la Bèstia’

 

L'escriptora Imma Monsó és distingida amb el premi Òmnium de novel·la, un dels més ben dotats quant a obra publicada en català, per 'La mestra i la Bèstia'

 Fos quina fos la novel·la que avui acabés enduent-se el premi Òmnium, el més ben dotat quant a obra publicada en català, la certesa és que el guardó creat el 2017 consagraria una guanyadora. Maria Climent, Imma Monsó i Elisabet Riera. Tres escriptores de tres generacions diferents, de tres dècades diferents –la dels seixanta, la dels setanta i la dels vuitanta–; de tres orígens diferents –Lleida, Barcelona i les terres de l’Ebre–; i de tres estils ben diferents. També, tres editorials independents diferents, Anagrama, Males Herbes i l’Altra Editorial. I tres títols ben distints: La mestra i la Bèstia, de Monsó; Una vegada va ser estiu la nit sencera, de Riera; i A casa teníem un himne, de Climent.

 

La mestra i la Bèstia ressegueix la història d’una noia, la Severina, filla d’una família republicana que viu en una casa al costat d’una carretera. La noia creix aïllada del món, amb la mare omnipresent, que li fa de mestra, i un pare molt més gran, que passa llargues temporades fora. La seva vida és marcada pels grans silencis, coses que la mare, la Simona, no li explica per por i per protegir-la, sobre l’opressió que sofreix el país i sobre les activitats del pare. Això li conforma un caràcter tímid i retret. És filla de la generació de la postguerra. Temps després, es farà mestra i demanarà com a primera destinació un petit poble de muntanya, de l’Alta Ribagorça, on de mica en mica començarà a posar argument als silencis viscuts i a entendre el context del país.

En rebre el premi, Monsó ha volgut agrair especialment al jurat que hagués reconegut una novel·la que no és esclava de les modes ni segueix les tendències majoritàries: “Parla de la guerra, un tema que sembla que ja no interessa, d’una manera que no és la més habitual avui. Només recull fragments de veritat en un temps de simulació, i la protagonista no és precisament una dona especialment apoderada.” Alhora, ha volgut tenir un pensament per al seu pare, imaginant com n’estaria, d’orgullós, que la seva filla guanyés un premi organitzat per Òmnium, una entitat creada per lluitar en favor de la llengua i la cultura catalanes, compromís al qual ella ha manifestat que contribueix escrivint, “embrutant-se”.

Una història familiar

Com explicava Monsó en una entrevista de Montserrat Serra, durant el confinament es va morir la seva mare, i això la va portar a recuperar literàriament aquella mestra ingènua que havia estat quan va arribar al poble de muntanya de la Ribagorça on va conèixer el seu pare. “Però la meva mare és totalment diferent de la Severina del llibre. La meva mare era una persona extravertida, seductora a primera vista, amb una colla de dots de què és mancada la Severina. Perquè quan em vaig posar a la seva pell vaig veure que no funcionava. Funcionava la imatge de l’arribada, però la personalitat, no. I aleshores va ser quan vaig anar fent evolucionar la protagonista.”

Quant al pare de la Severina, de qui s’intueix una implicació política de la qual la mare protegeix la descendència, és inspirada en el seu pare mateix, mort quan Monsó era petita. En plena escriptura va descobrir pistes importants sobre la seva biografia: “Ell era molt jove quan es dedicava a passar gent per la frontera. Per això sospito que la meva mare no ho sabia, perquè era molt més jove que ell. El cas és que, per part de la família del meu pare, al poble ho sabia tothom. Això també és curiós. Jo els he vist poc, al cap dels anys, i tampoc no he preguntat gaire, però una vegada que sí que ho vaig demanar al germà del meu pare, em va dir emocionat: ‘El teu pare coneixia aquestes muntanyes fins a l’últim racó.’ I quan li vaig demanar el perquè, no m’ho va dir. I ja era a final dels setanta. Em va donar un pretext. El fet és que aquest silenci ha existit i existeix encara en la gent gran, ho veig.”

Relació mare-filla

Filla i néta de dones que van fer de mestres, com la protagonista i la seva progenitora, la novel·la beu tant de la mitificació del poble de l’Alta Ribagorça d’on era el seu pare, com de la seva relació mare-filla, marcada els darrers anys per la malaltia i la cura, i que Monsó creu que té molta profunditat literària. “En relació amb la meva mare, em vaig adonar amb una certa malenconia que la relació hauria pogut ser diferent si jo no hagués tingut també el caràcter fort, que això ens feia topar molt.” Quant al paisatge real de la novel·la, hi ha un component d’idealització i de fascinació que l’ha acompanyat en el curs de la vida. “Essent el poble la font d’inspiració, no m’imaginava aquests personatges, que tenen un caràcter muntanyenc, amb aquesta sobrietat, aquest sentit comú, aquesta austeritat en el caràcter, parlant una altra cosa que no fos la parla ribagorçana.”

D’alguna manera, La mestra i la Bèstia sembla respondre a la revelació que té Severina, quan pren consciència que “de tot allò no en quedarà res”. Precisament sobre aquest tret, l’autora diu: “És un tret de lucidesa extrema, però que fa que l’acompanyi una nostàlgia i una malenconia. Passa que és jove i això fa que la novel·la sigui lluminosa. Però ella té aquesta sensació de destrucció, del passat i del pas del temps, des de molt petita. I això configura una personalitat concreta.”

El president d’Òmnium ha aprofitat el lliurament del guardó per reivindicar el poder transformador de les lletres: “L’ambició d’una literatura per a crear imaginaris d’impacte no es juga en els cercles elititzats o minoritaris, sinó amb el gran públic, perquè és llavors quan la literatura té, realment, incidència social.” A més, ha volgut destacar el paper de les llibreries, on es fan el 60% de les vendes totals. Una xifra altíssima si es compara amb el 10% del món anglosaxó. “Disposar d’una xarxa de llibreries com aquesta i d’aquests hàbits lectors és, sens dubte, una dada que ens singularitza.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/imma-monso-guanya-el-premi-omnium-per-la-seva-novella-la-mestra-i-la-bestia/