Qui governa a Espanya?

 

Qui governa a Espanya?

 

Les decisions judicials afecten i reverteixen a tots els ciutadans. En els últims anys el tribunal Superior de Justícia, El Suprem i el Tribunal Constitucional han estat en primera plana de totes les notícies, són de fet, els protagonistes de totes elles.

Això que molts ho troben normal, no ho és, és una anomalia i greu, però passa tan sovint i en tants casos, que a ningú li estranya que aquests tribunals prenguin decisions que res tenen de jurídic i molt de polític. La seva imparcialitat i neutralitat està en qüestió, perquè molt d'ells tampoc s'amaguen en fer declaracions que deixen al descobert la seva tendència política.

El poder judicial és un pilar de la democràcia, hauria de respectar les lleis no interpretar-les en el seu pensament polític, per cert, si una llei és interpretable, no està redactada correctament, s'ha de substituir. Per altra banda, el jutges del Tribunal General del Poder Judicial haurien estat renovats fa cinc anys, però, es neguen a renunciar, una altra anomalia greu. I més, quan molts d'ells pertanyent a l'Espanya retrograda i malaltissa de la "España grande y libre". Aquesta manera d'actuar se li diu la llei de l'embut, quin exemple més deplorable que estan donant.

Ara estem embolicats amb el terrorisme, a causa de la llei de l'amnistia, també gràcies a un jutge, Manuel García-Castellón, que es treu de la màniga com qualsevol mag, que algunes persones que aquesta llei els afecte, són terroristes, siguem seriosos, parlem que les seves decisions implicar a moltes persones, no pas per riure i passa el temps com els mags. Clar que, Catalunya ha passat del "Apoyarè" de l'estatut de Zapatero "a veure de que va" de Pedro Sánchez. No es pot fer una amnistia amb una llista d'exclusions tan llarga com per deixar fora a quasi tots.

Torno al principi, les lleis no es poden fer perquè passi el colador dels jutges i el seu pensament majoritàriament feixista, les lleis s'aproven al parlament és un acte polític i el jutges únicament l'han de fer complir, no treure's res de la txistera quan una llei no els agrada. I menys dient que són terroristes, quin disbarat! Els jutges estan torpedinant qualsevol cosa que beneficiï als catalans, trencant acords polítics si és necessari, tot per la pàtria, deuen pensar. Però que fem els catalans per defensar-nos davant d'aquest atropellament per part dels jutges?, el que fem en els últims temps, res!

 

Tessa Barlo

 

 

Imma Monsó guanya el premi Òmnium per la novel·la ‘La mestra i la Bèstia’

 

L'escriptora Imma Monsó és distingida amb el premi Òmnium de novel·la, un dels més ben dotats quant a obra publicada en català, per 'La mestra i la Bèstia'

 Fos quina fos la novel·la que avui acabés enduent-se el premi Òmnium, el més ben dotat quant a obra publicada en català, la certesa és que el guardó creat el 2017 consagraria una guanyadora. Maria Climent, Imma Monsó i Elisabet Riera. Tres escriptores de tres generacions diferents, de tres dècades diferents –la dels seixanta, la dels setanta i la dels vuitanta–; de tres orígens diferents –Lleida, Barcelona i les terres de l’Ebre–; i de tres estils ben diferents. També, tres editorials independents diferents, Anagrama, Males Herbes i l’Altra Editorial. I tres títols ben distints: La mestra i la Bèstia, de Monsó; Una vegada va ser estiu la nit sencera, de Riera; i A casa teníem un himne, de Climent.

 

La mestra i la Bèstia ressegueix la història d’una noia, la Severina, filla d’una família republicana que viu en una casa al costat d’una carretera. La noia creix aïllada del món, amb la mare omnipresent, que li fa de mestra, i un pare molt més gran, que passa llargues temporades fora. La seva vida és marcada pels grans silencis, coses que la mare, la Simona, no li explica per por i per protegir-la, sobre l’opressió que sofreix el país i sobre les activitats del pare. Això li conforma un caràcter tímid i retret. És filla de la generació de la postguerra. Temps després, es farà mestra i demanarà com a primera destinació un petit poble de muntanya, de l’Alta Ribagorça, on de mica en mica començarà a posar argument als silencis viscuts i a entendre el context del país.

En rebre el premi, Monsó ha volgut agrair especialment al jurat que hagués reconegut una novel·la que no és esclava de les modes ni segueix les tendències majoritàries: “Parla de la guerra, un tema que sembla que ja no interessa, d’una manera que no és la més habitual avui. Només recull fragments de veritat en un temps de simulació, i la protagonista no és precisament una dona especialment apoderada.” Alhora, ha volgut tenir un pensament per al seu pare, imaginant com n’estaria, d’orgullós, que la seva filla guanyés un premi organitzat per Òmnium, una entitat creada per lluitar en favor de la llengua i la cultura catalanes, compromís al qual ella ha manifestat que contribueix escrivint, “embrutant-se”.

Una història familiar

Com explicava Monsó en una entrevista de Montserrat Serra, durant el confinament es va morir la seva mare, i això la va portar a recuperar literàriament aquella mestra ingènua que havia estat quan va arribar al poble de muntanya de la Ribagorça on va conèixer el seu pare. “Però la meva mare és totalment diferent de la Severina del llibre. La meva mare era una persona extravertida, seductora a primera vista, amb una colla de dots de què és mancada la Severina. Perquè quan em vaig posar a la seva pell vaig veure que no funcionava. Funcionava la imatge de l’arribada, però la personalitat, no. I aleshores va ser quan vaig anar fent evolucionar la protagonista.”

Quant al pare de la Severina, de qui s’intueix una implicació política de la qual la mare protegeix la descendència, és inspirada en el seu pare mateix, mort quan Monsó era petita. En plena escriptura va descobrir pistes importants sobre la seva biografia: “Ell era molt jove quan es dedicava a passar gent per la frontera. Per això sospito que la meva mare no ho sabia, perquè era molt més jove que ell. El cas és que, per part de la família del meu pare, al poble ho sabia tothom. Això també és curiós. Jo els he vist poc, al cap dels anys, i tampoc no he preguntat gaire, però una vegada que sí que ho vaig demanar al germà del meu pare, em va dir emocionat: ‘El teu pare coneixia aquestes muntanyes fins a l’últim racó.’ I quan li vaig demanar el perquè, no m’ho va dir. I ja era a final dels setanta. Em va donar un pretext. El fet és que aquest silenci ha existit i existeix encara en la gent gran, ho veig.”

Relació mare-filla

Filla i néta de dones que van fer de mestres, com la protagonista i la seva progenitora, la novel·la beu tant de la mitificació del poble de l’Alta Ribagorça d’on era el seu pare, com de la seva relació mare-filla, marcada els darrers anys per la malaltia i la cura, i que Monsó creu que té molta profunditat literària. “En relació amb la meva mare, em vaig adonar amb una certa malenconia que la relació hauria pogut ser diferent si jo no hagués tingut també el caràcter fort, que això ens feia topar molt.” Quant al paisatge real de la novel·la, hi ha un component d’idealització i de fascinació que l’ha acompanyat en el curs de la vida. “Essent el poble la font d’inspiració, no m’imaginava aquests personatges, que tenen un caràcter muntanyenc, amb aquesta sobrietat, aquest sentit comú, aquesta austeritat en el caràcter, parlant una altra cosa que no fos la parla ribagorçana.”

D’alguna manera, La mestra i la Bèstia sembla respondre a la revelació que té Severina, quan pren consciència que “de tot allò no en quedarà res”. Precisament sobre aquest tret, l’autora diu: “És un tret de lucidesa extrema, però que fa que l’acompanyi una nostàlgia i una malenconia. Passa que és jove i això fa que la novel·la sigui lluminosa. Però ella té aquesta sensació de destrucció, del passat i del pas del temps, des de molt petita. I això configura una personalitat concreta.”

El president d’Òmnium ha aprofitat el lliurament del guardó per reivindicar el poder transformador de les lletres: “L’ambició d’una literatura per a crear imaginaris d’impacte no es juga en els cercles elititzats o minoritaris, sinó amb el gran públic, perquè és llavors quan la literatura té, realment, incidència social.” A més, ha volgut destacar el paper de les llibreries, on es fan el 60% de les vendes totals. Una xifra altíssima si es compara amb el 10% del món anglosaxó. “Disposar d’una xarxa de llibreries com aquesta i d’aquests hàbits lectors és, sens dubte, una dada que ens singularitza.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/imma-monso-guanya-el-premi-omnium-per-la-seva-novella-la-mestra-i-la-bestia/

Safir

 

Conte per a la revista "Tres Tombs" per la celebració de Sant Antoni Abat. Gener-2024
Quan sobre un cavall i una euga que tenen somnis diferents sobre que significa llibertat.

 

                                     Safir

 

Els traginers de 1820 feien grans distàncies de poble en poble. Els carretons anaven plens a vessar de mercaderies de tota mena. Per aquest motiu, posaven tirant el carro, fins i tot, sis cavalls o eugues i els rotaven del seu lloc i així, el pes d'estirar el carro no requeia en els mateixos animals que eren els que estaven situats al davant.

El Safir i l'Hera treballaven per l'Antoni, un traginer del Vallès Occidental que sortia un dilluns de casa i no tornava fins dissabte quan el sol queia a l'horitzó.

El Safir era de pelatge negre, enèrgic, corpulent i se les donava de ser decidit. L'Hera de color badia fosca amb cap, coll, esquena gairebé negres amb una taca blanca a la part frontal de la cara, era valenta, sensible i afectuosa i es pensava les coses dues vegades. Tots dos s'agradaven.

El Safir es queixava, no volia aquella vida. N'estava tip, l'amo la tenia presa amb ell, com era gran i fort creia que podia aguantar més que els altres, un dia amb un d'aquells descansos, pensava, s'escaparia, no tenia cap més sortida. De moment aguantava per l'Hera, esperava convèncer-la de què marxes amb ell. Quan estava al seu costat sentia un formigueig a l'estómac, sabia que hauria de tombar les barreres de la timidesa i dir-li el que sentia per ella. Avui tocava fira, molta gent i ells amb altres cavalls i eugues descansaven en una quadra on els hi havien donat menjar i beure.

L'Hera li deia al Safir que no podia estar sempre amb aquella tristesa que si havia de prendre una decisió que ho fes.

— I tu vols quedar-te?

— Jo soc feliç Safir, no necessito aventures, no soc com tu.

— Però sense tu no serà el mateix —li respon amb veu apagada el Safir.

— Sé que ens compenetrem molt bé, però si et quedes, al caràcter et canviarà, seràs un amargat i acabaràs odiant-me. No Safir, cadascú ha de buscar el seu camí.

Un cavall que escoltava la conversa entre els dos si posà pel mig i li diu al Safir:

— Escolta, sé de bona tinta que kilòmetres al nord on l'aire és fred, hi ha unes muntanyes molt altes i els cavalls pasturen lliures. Però vigila, per arribar no és gens fàcil, l'humà no t'ha de veure, per això, has d'anar sempre a camp a través i millor de nit, guiat per la lluna.

— Lliures de veritat?

— Tal com t'ho dic.

El safir va obrir els ulls i un halo d'esperança va fer que el cor se li engrandís.

— Safir — va dir l'Hera— no tu pensis més, aquesta lligadura és molt fluixa, només que estiris amb una mica de força es desfarà el nus i en aquest poble estem més a prop del nord. Quan sigui el vespre i tothom estigui descansant, serà la teva oportunitat.

Safir va afirmar amb el cap i també amb llàgrimes als ulls, marxar sense ella li era dolorós, però tenia raó, no podia quedar-se, el caràcter se li estava avinagrant, i aniria a pitjor. Va començar a pensar com sortiria d'aquell poble sense ser vist. Darrere l'estable tot eren camps, només hauria de donar la volta a l'estable i procurar que ningú el veiés, llavors començar a galopar amb totes les seves forces.

Tocava dir adeu, el moment més difícil i a la vegada més joiós per en Safir; deixar a la seva estimada i anar cap a la llibertat. Cap dels dos podien dir res, tampoc feia falta, el silenci i les mirades diuen molt més que moltes paraules. El Safir va sortir i envoltant l'estable va començar a córrer cap a la llibertat.

 

Tessa Barlo

 

 

 

Jaume Clotet guanya el premi Josep Pla

 

Jaume Clotet guanya el premi Josep Pla amb el seu retorn a la novel·la

• El periodista rep el premi Josep Pla amb ‘La germandat de l’àngel caigut’

El periodista Jaume Clotet i Planas (Barcelona, 1974) feia vuit anys que no publicava cap novetat de ficció. Entretant, ha viscut en primera línia els anys del procés independentista com a director general de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. Just abans, el 2016, havia guanyat el premi Nèstor Luján de novel·la històrica amb El càtar proscrit, una història protagonitzada per Jaspert de Barberà, un noble occità que abraçava l’heretgia dels bons homes. Ara, pot afegir un nou guardó al seu palmarès amb el 56è premi Josep Pla per La germandat de l’àngel caigut, un enjòlit protagonitzat per una mossa d’esquadra i un monjo de Montserrat, que viatja des del regne llatí de Jerusalem del temps de les Croades fins la Barcelona i el desenllaç del qual pot posar en perill una cosa tan antiga com la pugna entre el be i el mal. Ha rebut el guardó en el tradicional sopar de la nit de Reis, que es fa, tal com manen els cànons, a l’Hotel Palace i en què es desvelen el premi Nadal i el premi Josep Pla, i que enguany en fa vuitanta. A l’acte hi han assistit el batlle de Barcelona Jaume Collboni i els consellers Natàlia Garriga i Joaquim Nadal, entre d’altres autoritats.

En rebre el premi, Clotet ha volgut agrair-lo als membres del jurat, Laia Aguilar, Marc Artigau, Montse Barderi, Manuel Forcano i Glòria Gasch:  “Jo sóc periodista i per tant estic molt acostumat a treballar en equip. Escriure és una altra història, és estar sol davant la pantalla.” L’autor guardonat, que no s’ha descuidat la salutació als companys periodistes, ha recordat que si no fos aquesta nit al Palace, hauria estat llegint un conte a les seves filles. “Arran d’això, elles han agafat l’hàbit i la il·lusió que els meus pares em van inculcar. Escriure és molt important, però sobretot ho és llegir”, ha exclamat, assegurant que fomentar l’hàbit de la lectura és el millor que es pot llegar a les generacions futures. 

 

Un periodista de llarga trajectòria

Llicenciat en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i en història per la Universitat de Barcelona, Clotet ha estat cap de secció de política de l’Avui, diari pel qual va ser corresponsal al País Basc entre el 2001 i el 2003. Entre el 2003 i el 2008 va ser cap de premsa de la Conselleria de Governació de la Generalitat de Catalunya, i entre el 2008 i el 2010 va ocupar el càrrec de subdirector de l’Agència Catalana de Notícies. Membre fundador del Grup de Periodistes Ramon Barnils, ha col·laborat en uns quants mitjans, com l’Ara, el Punt Avui, el Singular Digital, TV3, Público, ABC, COM Ràdio, Ona Catalana i RAC 1. Coautor amb el president Quim Torra de Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor), un recull dels informes de censura sobre llibres catalans que van exhumar de l’Arxiu General de l’Administració d’Alcalà d’Henares, l’any 2012 va debutar en la ficció amb Lliures o morts, escrit a quatre mans amb David de Montserrat. Tres anys després publicava 50 moments imprescindibles de la història de Catalunya, i els contes infantils La meva primera Diada, El meu primer llibre de Nadal i La meva primera Festa Major amb la il·lustradora Rut Bisbe.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/jaume-clotet-premi-josep-pla/

La importància de l'oficialitat del català a Europa

 

El català a Europa es va sentir per primera vegada l'any 1993 a l'Organització de les Nacions Unides (ONU), per l'estat membre; Andorra, Òscar Ribas Reig va llegir íntegrament el seu discurs en català. Per tant, Europa coneix de l'existència del català, només en manca fer-la oficial com la 25a de la UE. Podríem qualificar-ho com que té un reconeixement limitat, podem adreçar-nos per escrit a la Comissió Europea en català, al Parlament, al Consell, al Defensor del poble europeu o al comitè de les regions i també rebrem la resposta amb la nostra llengua. Però, necessitem la seva oficialitat perquè deixin de vulnerar constantment els nostres drets lingüístics.

Per exemple, resoldria el problema de l'etiquetatge tant a l'estat espanyol com a les multinacionals, la normativa europea d'etiquetatge obliga a incloure en els seus productes una o més llengües d'entre les oficials de la UE. Es regularia l'ús a Internet, que fins ara és una guerra perduda o molt minoritària. Podríem escriure a òrgans judicials europeus, en definitiva un reconeixement a totes les instàncies internacionals.

 

No sé si ho tenim a tocar, si és ben cert, que ni una sola vegada que un país ha proposat una modificació del reglament per causa d'introduir una llengua la votació ha estat en contra. Deixaríem de patir aquesta regressió de la llengua que estem vivim en els últims anys dintre de la nostra societat. Teresa Cabre, presidenta de l'institut d'Estudis en Català ha dit: "Que et reconeguin des de fora dona més valor a la llengua en si. Per tant, els parlants valorarien més el català". No ens oblidem del valor que agafaria en zones minoritàries, com la de Catalunya del Nord o la Franja.

 

Alguna cosa ha començat a canviar, per primera vegada el govern espanyol ha fet una defensa del català a la UE i defensà la seva integració en els seus estatuts, per tal de fer-la oficial. Si aquest pas ens portes a votació aviat i fos acceptat pels membres de UE, la protecció del català estaria assegurat, així com una reconciliació dels catalans amb Espanya, com a mínim el que concerneix la llengua, tan durament maltractada durant segles.

 

Tessa Barlo

 

 

Poesies en directe de la presentació del poemari "I tu vas arribar"