divendres, 3 de maig del 2019

Recital gent gran 80anys


El dia 21-03 i 9-04, vam oferir la Blanca Soler i jo mateixa Tessa Barlo, un recital de poemes i relats curts, organitzat per l'ajuntament de Cerdanyola a la gent que feia aquest any 80 any, al MAC (Museu art Contemporani).


Va ser molt gratificant per les dues, compartir aquells moments amb tot ells i elles.








-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

9-04




dijous, 25 d’abril del 2019

Marta Pessarrodona 51È PREMI D'HONOR DE LES LLETRES CATALANES



Marta Pessarrodona

51È PREMI D'HONOR DE LES LLETRES CATALANES



“No he sentit mai l’angoixa davant del paper en blanc”

Estic contenta d’haver-lo rebut [el Premi d’Honor] tant per ser dona com per ser poeta



Aclarim-nos: fem un dia per als mediàtics i fem un altre dia per als literaris, i llavors hi tornaré a anar 


Li truco per quedar per fer-li una entrevista. “Vine a dinar a casa, alguna coseta menjarem.” Viu a Valldoreix, en un xalet que respira molta calma i cap luxe. Em rep la seva gosseta Queta, un pèl esverada, pendent sempre d’ella. Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941) és una dona feliç després de rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Em llegeix emocionada la carta que li va enviar el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, per comunicar-li que és mereixedora d’aquest prestigiós guardó. S’enrabia per la situació que estan patint ell i tota la classe política catalana empresonada i exiliada. Acabem parlant de tot, amb aquesta estranya mescla d’alegria i de dolor, tot dinant un deliciós risotto de ceps.


Que només sis dones hagin rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en 51 edicions...


Sí, però compta també quants poetes. Homes i dones, n’hi ha molt pocs. Foix, Pere Quart, Abelló... És curiós, perquè si Catalunya és país és de poetes. Els i les poetes no tenim cap mèrit. Amb un passat tan gloriós, hem de correspondre un mínim. A Berlín, corregint les galerades dels meus dos primers llibres, em vaig adonar que el jo poètic, líric, que és el meu cas perquè mai he intentat ser una poeta èpica, era masculí. Com era possible si jo no en volia pas ser, d’home? Per l’absència de miralls, és clar...

Un desert radical?


Rere meu, que haguessin passat a la història, gairebé no hi havia poetes. El llibre de la Clementina Arderiu, me’l va deixar, i donar després, el Vinyoli, als anys setanta. No es trobava. Ara, gràcies a Déu, han reeditat la poesia de la Víctor Català, que és molt bona. I hi ha el cas de la Rodoreda, amb qui vaig estar tan a prop. No vaig saber que havia escrit poesia fins que es va morir, fins al cap de temps de morir-se. Ella no m’ho va dir mai. Els seus poemes són molt correctes, però ella, que era intel·ligent, sabia que Carner ho havia fet millor.



L’ha fet feliç aquest reconeixement, per molts motius.

Estic contenta d’haver-lo rebut tant per ser dona com per ser poeta. I perquè me’l dona Òmnium, que representa la societat civil catalana, tan admirable per la seva potència en aquests moments tan durs que estem passant. Vaig estar al Tribunal Suprem [el 21 de març]. A la tornada em vaig posar malalta i avui [2 d’abril] és el primer dia que em trobo bé. Ara bé, jo, l’esperança en el futur, la tinc tota. Sé que ens en sortirem. Quan vaig fer el llibre sobre l’exili, vaig veure clar que van ser l’última generació que havia cregut en l’encaix de Catalunya dins d’Espanya: Carles Riba, Joan Oliver... Ells van ser els últims, nosaltres ja no hi creiem.



‘Admiracions’ és, precisament, un llibre en què està treballant impregnat del moment polític. Quan sortirà?

Tinc tres poemes que vull publicar com a plaquette, si puc primer als Estats Units, escrits entre el novembre i el Nadal del 2017, impressionada amb tot el que estava passant. Jo mateixa em vaig espantar perquè no acostumo a escriure tan ràpid.



Escriu cada dia?

Entre una cosa i una altra, sí. O tradueixo, o escric un poema, un article... bé, ara en faig pocs, d’articles. Jo em llevo a les sis del matí. A la tarda per mi ja és per llegir. I la primavera m’agrada perquè cada dia hi ha més llum. I a mi m’agrada molt la llum. Soc de llum.

L’angoixa, escriure?

Jo, l’angoixa davant del paper en blanc, no l’he sentit mai. Perquè no em forço mai. Un poema puc considerar que està acabat al cap de set anys. Hi ha poemes que se m’han resistit, però hi ha un dia que dius “ara”.

Li he sentit dir sovint que vostè no té cap pressa, ni per escriure, ni per publicar...

Ja fa molts anys que sé que soc autora. Que s’espavilin, els lectors, els crítics i qui sigui. Jo faig el que m’agrada fer i prou. L’avantatge de la poesia és que pots ser mundialment famosa amb un poema. No cal publicar un llibre cada any. Al contrari, penso que si tens uns lectors que et segueixen, i sé que en tinc, més val deixar-los respirar. En el meu cas, d’un llibre a un altre, hi ha un mínim sempre de cinc anys. Quan sento a dir a gent que en 30 anys ha publicat 30 llibres, trec els Collected poems de l’Eliot: 60 pàgines. En poesia la gràcia és aquesta, que en molt poc pots dir el que vulguis.

Fa anys que està cuinant les ‘Variacions profanes’. Anys.

El vaig començar el 1999. Em va passar una cosa curiosa, quan vaig venir a viure aquí a Sant Cugat: em vaig adonar que estava escrivint dos llibres de poemes. Un que era Animals i plantes, que ja vaig publicar el 2010, i aquest que s’anava arrossegant, arrossegant, arrossegant... Variacions profanes sortirà aviat, el que passa és que vam decidir que no el publicaríem per al Dia del Llibre, perquè el Dia del Llibre és de tot menys de literatura.

No hi creu, en Sant Jordi?

Aquest any hi aniré perquè Òmnium m’ha demanat que estigui al seu estand. I, és clar, al que em diu Òmnium dic amén. No hi crec, no, en Sant Jordi, entén-me, pel que jo faig. L’última vegada, que és quan vaig dir prou, tenia l’Emili Teixidor al costat. Pa negre havia estat premiat com a pel·lícula. Fins i tot en van fer un segell de correus. Hi havia una, dues persones, per a la signatura. Una mica més enllà, la Belén Esteban o no sé qui, una cua immensa. Aclarim-nos: fem un dia per als mediàtics i fem un altre dia per als literaris, i llavors hi tornaré a anar. Jo no crec que vengui més perquè sigui Sant Jordi. La gent que em vol comprar un llibre no necessita veurem per Sant Jordi.

Quan va saber que volia ser escriptora?

Als 6 anys. A l’institut ja era la poeta. Llavors escrivia a raig, però sense aquells primers poemes no hi hauria hagut els segons, els tercers... Vaig tenir una sort: els meus pares. No eren rics, mai ho van ser. A ells, els ho dec tot. Pels Reis, sí, la cuineta per a la nena, però un llibre del Folch i Torres, que tenia mèrit als anys quaranta trobar un llibre del Folch i Torres. Als anys seixanta la Maria Aurèlia Capmany deia que només hi havia dues persones que parlaven bé dels seus pares: la Guillermina Motta i jo. Llavors era moda dir que els pares eren uns monstres. Per cert, la Capmany per a una generació de dones, entre les quals hi entra la Montserrat Roig, gran amiga, ha estat una mare, però a diferència de les mares biològiques fumava, bevia i sortia de nits.

Quan va configurar el seu cànon? Va tenir dificultats per trobar els seus referents? Avui és tot tan accessible, però als anys seixanta...

A veure, la universitat era un desastre. El que es va prohibir absolutament és que la gent republicana entrés a la universitat. Però es va poder arrecerar als instituts. Jo era molt bona en francès. A l’institut Maragall vaig tenir de professora madame Trepat, deixebla directa de Carles Riba a la Fundació Bernat Metge, traductora d’Ovidi... Li vaig dedicar un poema. I en faré una donassa, perquè en vull fer més, de donasses [el 2006 va publicar 22 retrats de dones].

50 anys després, com l’Édith Piaf, vostè també diria ‘je ne regrette rien’?

De fonamental no lamento res. De detalls, alguns. Et parlo de la meva vida personal. De la meva obra literària, no canviaria absolutament res.

No ha cremat mai res?

Sí, més o menys sí. Però pensa que jo he escrit relativament poc. A diferència del meu admiradíssim Carner, no refaig res. Quan surten antologies ho deixo tot com estava perquè ja m’ho vaig rumiar prou a l’època. És una manera de ser, no critico els que ho fan diferent.

Li preocupa qui s’acabarà apropiant, potser manipulant-la, la seva obra?

No, gens. A classes d’estètica, en José María Valverde va explicar una anècdota d’Antonio Machado que m’ha quedat. Un dia va anar a un tablao i una cantaora va cantar un poema seu. En acabat, la va anar a saludar i li va preguntar: “De qui és aquest poema que ha cantat tan bé?” I ella li va dir: “De ningú, senyor.” Per a Machado va ser el moment de màxim triomf de la seva vida. I és una mica això, sí. Jo el que intento és no prendre’m gaire seriosament a mi mateixa. Estem infectats de gent que es pren tan seriosament que avorreix. La gent, n’he conegut molta, que he admirat i que admiro en el record no es donava cap importància. I aquesta és la seva grandesa.

Intueixo que entre ells, el seu company, Gabriel Ferrater.

Era el màxim exponent d’això que t’estic dient.

I a ell no creu que, un cop mort, se l’ha tergiversat?

M’horroritza. El seu últim dia deuria durar tres mesos perquè tothom va estar amb ell. Però no hi ha res com haver-hi estat per saber que no va ser així. Si hi ha gent tan desgraciada que ha de viure d’això... El que és claríssim és que, d’una carrera tan curta com la seva –perquè és curtíssima– com a poeta, l’empremta que ha deixat és molt profunda. Un fora de sèrie.

Molt reivindicat per les veus poètiques emergents.

Al Gabriel, li ha passat una mica el mateix que a Walter Benjamin. Que li ha tocat després. Tenia un excés de tot. Jo encara ara, quan el rellegeixo, em quedo sorpresa. I, insisteixo, era una de les persones més senzilles que he conegut mai.

Fa poc va dir que ha pogut conèixer tothom que li interessava. Tothom?

A la Virginia Woolf, no vaig poder conèixer-la perquè va morir uns mesos abans que jo naixés! [Riu.] Però he tingut relació amb els seus nebots, besnets... Com diu una amiga meva: “Ets l’única persona a Catalunya que esmorzava a casa de la Susan Sontag a Nova York i sopava a casa de la Doris Lessing a Londres.” I és així. Són persones a qui he admirat. Jo sempre admiro. Admirant t’ho passes bé. I els qui no ho fan, perquè no en saben o no volen, es perden molt. Quan vaig escriure una carta de fan a la Simone de Beauvoir, l’any 1960, li insistia en aquesta idea, que l’admirava i que coneixia més gent que també. I per sorpresa meva em va contestar en una carta manuscrita.

Vostè també en rep, de cartes de fans?

Alguna sí. Sé que hi ha gent que m’admira. No em queixo, no.

divendres, 29 de març del 2019

Gerard Quintana ‘escriure una novel·la és un acte de solitud molt bèstia






El cantant de Sopa de Cabra presentat a L’Illa dels Llibres ‘Entre el cel i la terra’ i ens comenta el procés creatiu de la novel·la.

L’art, la fotografia, la literatura i el cinema centren bona part de l’obra, però sobretot és la música la que embolcalla ‘El cel i la terra'(Columna). Les referències que hi aboca Gerard Quintana són variades i extenses passant de la música clàssica al jazz i el rock.

Leonard Cohen, Bob Dylan, Nina Simone, Bruce Springsteen, Pink Floyd, Triana o Pau Riba sonen a les pàgines de la novel·la, formant part d’una banda sonora pròpia. Quintana vol demostrar que sí com capaços d’explicar la història a través de la pintura i l’escultura també ho podem fer a través de la música.

Una novel·la també plena de referències històriques des de l’any 1951 fins a la Barcelona post olímpica i que narra episodis socials i polític de la Catalunya de la segona meitat del segle XX.
La vaga dels tramvies, l’atemptat de Carrero Blanco, Franco, el 23 F, l’assalt al Banc Central o l’incendi del Liceu són alguns dels moments històrics que descriu a la novel·la en forma de pinzellades. Precisament, l’art i la pintura és molt present a la novel·la gràcies al seu protagonista, en Patxi, un pintor basc enamorat de Picasso que decideix traslladar-se a Barcelona seguint les passes del pintor malagueny.
Patxi està obsessionat a buscar la bellesa i es debat entre dos amors la Neus i l’Àngels. Anys més tard seguirem les passes de la Clara i el Bru i serem testimoni d’un secret que canviarà la vida de tots els protagonistes que busquen en tot moment deslligar-se del seu destí.
Entrevista i fotografies JORDI MILIAN
Sempre havies tingut clar que escriuries una novel·la, però mai abans de fer 50 anys.
Sí, era una excusa que em vaig plantejar fa molt de temps, potser amb l’esperança que no arribaria mai als 50 i així estalviar-me el risc d’exposar-me. Sempre he escrit, i aquest fet no és nou, potser la novetat d’ara és compartir el que he escrit. Durant molts anys he escrit amb els límits del format d’una cançó però en l’àmbit personal o més íntim, sempre he escrit.

El contacte amb els llibres sempre ha estat present.
Vaig tenir la sort viure des de ben petit al damunt d’una llibreria, la Llibreria Geli de Girona i amb la complicitat del meu el meu oncle Pere que sempre m’anava suggerint lectures. Aleshores els regals sempre eren llibres, tot i que alguna vegada havia desitjat un Scalextric o un Ibertren, que no van arribar mai. Els regals sempre eren llibres i ara ho valoro en positiu. Amb el meu oncle parlàvem molt i m’assessorava de les novetats i del que em tocaria llegir per la meva, tot i que em donava llibertat per passejar per aquella immensa llibreria amb tants racons i més de 200.000 llibres en estoc.
Què et suposaven aquelles primeres lectures?
Per a un nen tímid i amb algunes dificultats de comunicació era una mica quec de sobre tant la música com els llibres van suposar un refugi. Amb els llibres podria dialogar sense entrebancar-me i sense que ningú em fotés clatellades i se’n rigués de mi. Amb la música evidentment cada paraula i cada síl·laba tenia el seu lloc en el compàs amb el tempo adequat i de sobte podia cantar a sobre d’aquells discos de Cohen o Dylan sense entrebancar-me.
Aquella relació amb els llibres va fer que sempre tingués el repte d’enfrontar-me un full en blanc. De fet vaig començar amb la música com un intrús perquè jo no era músic i ni en sabia de música.
Jo escrivia en un fanzín que havíem creat entre uns quants companys a la ciutat de Girona. Feia col·laboracions amb altres revistes i em van demanar lletres per algunes cançons i així vaig fer el salt al món de la música.
El pas d’escriure cançons i ara una novel·la.
Sempre he sentit que el meu lloc era la paraula i d’alguna manera en aquests 35 anys treballant la paraula en el context musical amb una informació afegida que fa que no ho has d’escriure tot perquè la música ja explica moltes coses per si sola i per tant cal reforçar aquella emoció.
Amb 12 versos de vegades i una tornada repetitiva havies de fer un exercici de síntesi. Endinsar-me en un univers on un perd de vista la costa a l’inici era vertiginós i llavors vaig pensar que em donaria temps primer de viure i després d’escriure.
Fins que vas arribar als 50 anys.
Va ser com un rellotge i quan vaig fer 50 anys vaig començar a posar-me a treballar en uns projectes. Aquest no és el primer llibre que escric però sí que és el primer que publico. De fet, ja estic escrivint una segona novel·la que segurament sortirà més endavant.
Quan escrivia no espera res i per mi l’única recompensa és que em permeti fer un segon llibre i amb això ja em dono per pagat.
Els temes o arguments per buscar inspiració per escriure novel·les o cançons són els mateixos?
Curiosament la novel·la té 365 pàgines tantes com dies té l’any a part dels agraïments.
Una cançó la comparo amb una auca on poden haver-hi personatges però només cal que treguin el cap i els pots mostrar molt esquemàticament. En canvi la possibilitat de donar vida a uns personatges era una cosa que m’atreia moltíssim. De fet, ara els trobo molt a faltar. Abans d’escriure havia de viure per tant això implica que parteixo de l’experiència viscuda. Als anys 50 no hi era però he hagut fet un treball de recerca molt intens

Què has sentit o experimentat en el moment d’escriure ‘Entre el cel i la terra?
Sobretot molta plenitud perquè no he trobat una de sensació de plenitud semblant fent altres coses.
I fent música?
Fer música és diferent, primer hi ha un treball que aviat es fa col·lectiu i partir de les primeres idees has de compartir amb més gent i deixa de ser exclusivament teu. En canvi escriure una novel·la és un acte de solitud molt bèstia. Des d’aquesta solitud el paler i la plenitud que sentit no la puc comparar en res. La sensació és realment obsessiva i et fa oblidar amb qui estàs i desconnectar-te del teu entorn.
L’escriptor en aquest cas compta amb la complicitat de l’editor.
Exacte i tenir algú a qui enviar els capítols de tres en tres i amb qui podia compartir el que escrivia. Quan uns altres ulls estan interpretant allò que escrius, llavors veus diferent el que has escrit.
Quan vaig arribar al final de la novel·la tenia un dubte de com acabar-la perquè tenia tres finals escrits. Em vaig quedar amb el tercer però volia provar els anteriors. El primer arribava fins a l’actualitat i de sobte em vaig adonar que es convertia sobre una novel·la del procés i ho vaig haver d’aturar.
L’experiència de posar el punt final a ‘Entre el cel i la terra’ va ser un sentiment de buidor?
Després d’un treball discogràfic i del temps que has passat al local d’assaig i a l’estudi sents un cert vuit. Estàs tot el dia entregat en la teva feina i de sobte s’acaba i diu ‘i ara que faig de la meva vida’
Amb la novel·la va ser més bèstia perquè un cop lliurada la novel·la a l’editorial, la feina continua perquè hi treballen els editors i correctors i acabes llegint-te la novel·la més de quaranta vegades.
Un dia passejant un dia per Barcelona vaig arribar al portal de què seria la casa d’uns dels personatges de la novel·la. Vaig passar gairebé un matí davant del portal i li vaig comentar a la meva editora i em va respondre ‘em preocupes’.
En Patxi, el protagonista de la novel·la és un pintor obsessionat per la recerca de la bellesa. En aquest cas l’obsessió de Gerard Quintana ha estat escriure la novel·la?
M’he cregut tant els personatges de la novel·la que tinc la sensació que me’ls trobaré girant la cantonada. Escriure és un treball de gent obsessiva. La solució la vaig trobar de seguida i va ser capbussar-me en la següent novel·la. Vaig pensar que l’antídot era el mateix verí.
L’art i artistes com Dalí i Picasso tenen el seu pes a la novel·la, com també el té  un poema de Whitman.
Els lectors trobaran moltes referències literàries com la de Whitman que és important.
La literatura i l’art té això, que malgrat que les coses es tornin invisibles hi ha un alè que és l’art, que les manté vives.
En Patxi anirà a Barcelona perquè vol seguir les passes de Picasso però al mateix temps no pot evitar identificar-se en Dalí.
Entre el cel i la terra’ ofereix un recorregut per diversos fets històrics com la vaga de tramvies, l’atemptat contra Carrero Blanco, el 23 F, l’atracament al banc central, les olimpíades, però amb una banda sonora on la música juga un paper important.
La música sempre és la gran oblidada perquè estem acostumats al fet que ens han ensenyat la història de la humanitat des de la història de l’arquitectura o explicant-nos que és una columna dòrica o jònica. Sabem què és el romànic o el gòtic però tinc la sensació que la música sigui un entreteniment o un soroll de fons. La novel·la té un caràcter reivindicatiu d’aquest paisatge sonor de la Barcelona de la segona meitat del segle XX que retrata aquest llibre i per explicar també les emocions dels mateixos personatges apareixen al voltant d’un centenar de referències musicals.
El playlist de la novel·la és prou ampli des de música clàssica al jazz o el soul i artistes i grups com Bruce Springsteen, Pink Floyd, Bob Dylan o Pau Riba.
Ho reivindico i és la meva reivindicació en aquest sentit de voler fer aquests personatges tant al Patxi com en Bruno uns melòmans que es refugien en la música.
M’estic plantejant fer unes playlist del llibre i pensava fer-les per estils però potser les faré de cada personatge.
Cantant, escriptor i actor.
M’agraden moltes coses i sempre he sigut una mica tastaolletes i casa en dient que home de molts oficis pobre segur.
M’encantava la ràdio, també fet ràdio i de fet vaig estudiar periodisme, interpretació a l’Institut del Teatre,m’encanta la fotografia, la música i la literatura,
Si coneixes al diable, m’agradaria fer un pacte perquè em deixés viure 500 anys i fer tot allò que m’agradaria fer i no tinc temps de fer.
Recordo una frase de l’època daurada de Ràdio 3 i del locutor Ramon Trecet que al final del programa deia ‘buscar la belleza es lo único que vale la pena en este asqueroso mundo’. Una frase que el protagonista de la novel·la segueix al peu de la lletra.
Entre novel·la i novel·la, un possible retorn de Sopa de Cabra?
A vegades em sento com un home de circ, especialment aquell personatge que fa malabars amb els plats i quan un plat està a punt de caure l’ha de tornar a moure.
Quan estava en el procés final del llibre vaig començar a treballar amb el grup i ja tenim unes quantes cançons enregistrades. Possiblement a finals d’any o com a molt a començaments de l’any 2020 tornarem als escenaris amb noves cançons i nou disc.
Ha estat curiós tornat al format cançó després d’escriure la novel·la.