“Per pagar unes ulleres cal vendre cent llibres”
Vostè és una persona de rialla generosa i espontània, però
de moment plorem una mica... Com és que costa tant guanyar-se la vida fent
literatura?
M’he fet presidenta de l’associació Escrivim, en què
treballem en aquest tema des de fa set o vuit anys. Des d’una mica abans de la
crisi econòmica. Ja fa molt de temps que la cultura com a objecte de consum
s’ha confós, s’ha desvirtuat. S’ha considerat que la cultura és un dret per a tothom,
amb la qual cosa estic d’acord, però en canvi l’Estat no garanteix aquest dret.
Aquest dret ho és per als ciutadans, com ho són l’ensenyament i la sanitat,
però així com hi ha uns pressupostos per pagar els professors i els metges, per
a la cultura no. La cultura figura que s’automanté amb les lleis del mercat. És
una mica contradictori. I tots aquests sectors, concretament l’editorial, són
una cadena amb un seguit de persones que hi treballen i que venen llibres,
perquè els llibres són els que els permeten sobreviure, però els que es
considera que estan fora d’aquest mercat i que ho fan per plaer i per hobby,
són els escriptors i les escriptores i són els únics que no viuen de la seva
feina.
I per què no es pot?
Tothom troba lògic que si algú treballa set o vuit hores al
dia en una editorial cobri un sou. Però els que pensen els llibres i els posen
a disposició de tot aquest procés de producció sembla que no és lògic que
cobrin dignament per una feina de set o vuit hores al dia. I això és un decalatge
que ha anat passant factura als escriptors i escriptores i a altres sectors de
la cultura, en general.
I això tindrà
solució? O la cultura quedarà sempre com un objecte de luxe i això d’escriure
com un ‘hobby’?
És molt complex, perquè de discursos n’hem explorat molts.
Per exemple els francesos estan igual. Tot i que a França hi ha molta més
protecció de la creació, en tots els àmbits. Nosaltres ara estem lluitant per
un estatut de l’artista, que aquí és pioner però que no els ve de nou a països
com Alemanya, Anglaterra, França o països escandinaus, on estan mimant molt els
creadors. A França van fer una campanya molt colpidora en què es veia una
escriptora o un il·lustrador en imatges quotidianes, menjant un croissant,
bevent un cafè, comprant-se unes ulleres... Hi afegien de manera gràfica el
nombre de llibres que havia de vendre per poder-se permetre aquest luxe
de beure un cafè. Era aterridor. La gent no sap que per pagar unes ulleres
graduades has de vendre cent llibres. Perquè el percentatge que reben els
autors és molt baix, quan els costos de producció han minvat i això no s’ha
correspost amb una millora de les condicions dels autors.
I a Catalunya hi ha
el tema de la llengua.
A Catalunya escrivim en una llengua minoritària i és
incomparable el nombre potencial de lectors que tenim al costat d’algú que
escriu en alemany, espanyol, francès o anglès.
Paradoxalment hi ha la visió que els escriptors es guanyen
bé la vida...
S’associa l’escriptura al plaer, que és veritat, és una sort
poder treballar d’allò que desitges i t’agrada, però escriure també és molt
dur. I tot el que hi ha al voltant, com la promoció de l’obra, cosa que se
suposa que han de fer els autors i autores per mantenir els seus llibres vius.
Abans no es demanava però ara ja va associat a la publicació.
Anem als inicis. Va llicenciar-se en antropologia i en
història i va exercir de professora de secundària de llengua i literatura. El
1986 va debutar amb ‘Ostres, tu, quin cacau!’ i ja va rebre el primer premi, el
Crítica Serra d’Or... És un títol que ja té molts dels elements que la
caracteritzen: ritme, humor, elements de reflexió sense adoctrinar... Oi?
Em van dir una cosa que em va sorprendre i és que era un
llibre transgressor, i jo no ho trobava. Pensava que, als anys vuitanta,
hi havia moltes coses que ja estaven superades, com ara dir que als nens no els
agrada l’escola o que són rebels perquè no creuen els seus pares. Eren
personatges amb els quals jo compartia la mirada quan era una nena, en una
dictadura. I és perquè als vuitanta la literatura infantil i juvenil estava
sotmesa a unes lleis, que encara hi són, per complaure molts sectors: l’escola,
l’Església, els pares i mares que són els consumidors, i censors, dels llibres
dels seus fills. Per tant, les editorials ja aplicaven aquest filtre del
políticament correcte.
Fem un salt de 30 anys i aterrem a les dues darreres
novetats, també amb premi. Comencem amb el premi Ruyra, que li van concedir per
la novel·la juvenil ‘L’alè del drac’. Ambientada el 1868 i protagonitzada per
un jove i idealista Antoni Gaudí...
D’on va sortir la
idea?
És atzarosa, perquè jo havia fet una investigació sobre
Gaudí per escriure una sèrie per a la televisió. Vaig conèixer tantes coses del
personatge que vaig pensar a fer-ne una novel·la, que sempre és un recurs útil.
Vaig pensar en quin episodi era el que més em va apassionar i quines eren les
preguntes que m’havia anat fent mentre escrivia el guió. La infantesa i la
joventut de Gaudí són molt desconegudes. I en la vida adulta és un personatge
molt contradictori, entre una personalitat molt poc interessant, un home sorrut
sense gaire contacte social, amb conviccions místiques que, en canvi, com a
creador, està dotat d’un gran grau de bogeria. Possiblement, moltes de les
seves raons de ser, de pensar i de veure el món es van consolidar en la seva
adolescència, que és quan adquirim la consciència de nosaltres mateixos, del
món, i fonamentem la nostra futura personalitat.
I això va passar a
Reus.
La seva infantesa i adolescència a Reus i Riudoms, en un
marc entre idíl·lic i aspre, és poc coneguda. El Baix Camp va inspirar moltes
de les seves obres des del punt de vista paisatgístic i visual. Relacionen
alguns dels seus recursos amb ser fill de calderers, la predilecció pels volums
curvilinis. Però en canvi ningú parla de coses que també el devien influenciar.
Reus era la ciutat més revolucionària, més obrera, més industrial, fora de
Barcelona. I és on hi va haver una revolució més sagnant durant la proclamació
de la Primera República. Aquest moment, en què Gaudí tenia setze anys, va ser
un detonant perquè la família l’enviés a estudiar a Barcelona.
Per què? Què va
passar?
Perquè el seu íntim amic, Eduard Toda, que seria el primer
egiptòleg d’Espanya i va voltar per tot el món, tenia un tutor, Josep Güell i
Mercader, que va ser el cap de la Junta Revolucionària de Reus. I fonts que
vaig consultar em van dir que era evident que Gaudí estava relacionat amb
aquest moviment, amb la maçoneria, amb idees ultraliberals, amb idees
anticlericals i de socialisme utòpic... I tot això s’ha amagat.
I encara cal sumar-hi l’amor amb la Coia i amb una altra
dona...
Sí, quan tenia 22 anys va tenir un amor molt incorrecte que
no va acabar de fructificar, amb una noia absolutament esbojarrada i
inadequada, divorciada i amb una filla, que havia recorregut mig món actuant a
cabarets i que era professora en una escola llibertària. A Gaudí l’atreien
aquests comportaments transgressors, però ell només era transgressor amb la
seva arquitectura.
Com se sol dir, és un títol per a joves, però la majoria
dels adults s’ho poden passar bé llegint-la: moments històrics reals, una trama
d’assassinat, elements de crítica social de l’època però molt actuals... A més
del personatge de la Coia.
La Coia és inventada. És el fil conductor i una mort que
colpeja el jove Gaudí. Massa evolucionada pel seu temps, tot i que sempre hi ha
persones que han nascut abans de l’època que els tocava. I amb tot plegat he
donat possibles respostes a preguntes que m’havia fet sobre Gaudí, que a algú
li poden agradar i a algú no.
Passem a la segona novetat, ‘Safari’, darrer premi Edebé
infantil publicat per la mateixa editorial. En aquest cas, el protagonista és
un nen, el Dani, que no parla després de viure un trauma al zoo. Els pares el
duen a l’Àfrica i allà és ‘adoptat’ per una ximpanzé. Un cop més aventures,
ritme, humor i... crítica social.
Entre els dotze i els quinze anys llegia i rellegia les
aventures de Tarzan. Però el Tarzan que la gent desconeix, perquè era un lord,
Lord Greystoke. Escrites per Edgar Rice Burroughs, que també era autor de
ciència-ficció pura. I Tarzan aprenia la noblesa i les lleis de la selva a
través dels animals, per tant hi havia un missatge ecologista. Sempre vaig
pensar a fer-li un petit homenatge.
Per això al Dani
l’adopta una ximpanzé.
Sí, una gran mona que s’afilla un nen que no parla però que,
com tots els nens, té una capacitat d’adaptació més alta que els adults i no només
sobreviu sinó que se sent molt a gust. Malgrat que els primats són violents i
agressius i mentiders, són millors que els veïns i els companys de classe del
Dani.
Ara que hem anat d’un extrem a l’altre, podem explorar
l’entremig. Ha publicat una seixantena de títols entre infantils i juvenils que
li han reportat una vintena de premis: el Ruyra dues vegades, l’Edebé tres, el
Crítica Serra d’Or tres, el White Raven de Munic tres i, entre altres, el
Premio Nacional d’infantil i juvenil de les lletres espanyoles i el Cervantes
Chico... A més del talent, la clau és treballar molt i presentar-se a tot, no?
Quan vaig començar jo era desconeguda, lògicament, i, a més,
no coneixia a ningú del món editorial. I amb la primera novel·la em vaig
presentar a un premi, l’únic d’infantil en aquell moment, el Folch i Torres. A
més del Joaquim Ruyra de juvenil. Per mi va ser una opció i em va anar bé
perquè amb tres obres consecutives vaig guanyar tres premis, aquests dos citats
més el Serra d’Or. I després vaig estar uns deu anys sense presentar-me a cap,
quan feia guions. En tornar a la literatura havia quedat altre cop desplaçada,
em vaig presentar a l’Edebé i el vaig guanyar. Ara costa més guanyar perquè
s’hi presenta molta més gent que fa anys. O potser he perdut facultats [riu].
Premis a banda, té alguns ‘long-sellers’ dels quals deu
estar molt orgullosa, com ara ‘Paraules emmetzinades’, ‘Vols ser el nòvio de la
meva germana?’, ‘Frena, Càndida, frena’... Però em penso que una de les obres
que més s’estima és la trilogia de ‘La guerra de les bruixes’, traduïda a 30
llengües i amb unes vendes elevades.
La trilogia va marcar un abans i un després pel que fa a
creure’m que hi podia haver una professió consolidada amb la literatura
infantil i juvenil. La vaig començar a publicar el 2004. El 2005 i el 2006 es
va començar a traduir a totes les llengües. Em van donar el premi Poliglota i
tot [riu]. I la trilogia em va permetre ser coneguda fora de Catalunya.
Es va obrir al món, podríem dir.
Sí, em va permetre ser més ambiciosa. Escriure Paraules
emmetzinades en format juvenil es deu a l’èxit de la trilogia de La
guerra de les bruixes. Fins aleshores tenia dos mons separats, el dels
guions i el de la literatura i, a partir d’aquell moment, vaig establir vasos
comunicants. Un guió que tenia per a una pel·lícula el podia passar a novel·la.
Com és que ‘només’ ha publicat dues obres per a adults? ‘Sin
invierno’ el 1999 i ‘El fruit del baobab’ el 2013, totes dues amb temes de
denúncia.
És molt decebedor el món de les novel·les d’adults, tenen un
temps molt curt. S’exhibeixen com a novetats i passats un o dos anys
desapareixen. Queden a les biblioteques i poca cosa més. Les novel·les juvenils
de fa deu, quinze o vint anys estan vives i continuen generant la mateixa
passió i curiositat en els lectors. Ara el meu best-seller és Paraules
emmetzinades i té nou anys. Si fos una obra d’adults estaria morta i
enterrada fa temps.
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1599093-per-pagar-unes-ulleres-cal-vendre-cent-llibres.html?cca=1
