Xerrada a Vallgorgina

 

 

 Records de la xerrada que vaig fer a Vallgorguina en el 2016. Gent fantàstica!

Contacontes-2021 (22-04)

 

Tres anys ja comença a ser una xifra que demostra el valor de les iniciatives fetes amb constància i bona lletra. Trobades com aquesta són importants. De fet, més que una trobada, aquest Conta Contes, per totes les circumstàncies viscudes, és una retrobada. Les retrobades són l’espai on conviuen novament els vius i els morts, units per un vincle que mai s’hauria de trencar. Omar Khayyam deixava escrit en una de les seves quartetes:

Amics, quan us visiteu i us reuniu ben avinguts,

cal que us recordeu dels companys que ja no hi són.

I quan begueu tots junts vi de flaire agradable,

en arribar el nostre torn, vesseu-lo per terra.

A falta de vi, brindarem amb paraules i records per algunes d’aquelles persones que mai han marxat del nostre costat. Ha estat un any dur i volem dedicar aquesta retrobada a l’Orlando Barrial (a ca l’Orlando es van fer les dues primeres edicions del Conta Contes), a la Lorea Cortada (dona que quan abraçava el món amb la mirada el feia més acollidor) i molt especialment al Carles Morata, lletraferit, cul inquiet i ment curiosa, una d’aquelles persones que fan girar el planeta en la bona direcció i el fan un indret més habitable. I també el principal responsable de que puguem viure un dia com el d’avui.

Moments com els d’avui són importants perquè és imprescindible que ens expliquem històries. Els savis de la tribu guarien les pors explicant històries a la llum de la foguera. Després ja les tribus van créixer, es van inventar imperis, fronteres i nacions, la cosa es va anar espatllant, la gent començava a necessitar herois, i ja va dir Bertolt Brecht que pobre del país que necessita herois, i els qui explicaven els contes eren polítics professionals, que ja deia León Felipe que el llanto del hombre lo taponan con cuentos.

Però deixem que veïns i veïnes de la nostra ciutat ens expliquin les seves històries la viva veu de la Rosa Mirete i de la Sora Mbaua o que vosaltres us pugueu apropar a les seves paraules reunides en un recull imprès en paper en aquesta època en digital.

Tessa Barlo és nom d’espia a l’Europa d’entreguerres. Les espies porten una doble vida. Tessa Barlo és Maite Barceló, o potser Maite Barceló és Tessa Barlo. De dia fa una vida gairebé normal i per la nit escriu poesia, novel•la, relat curt, potser la llista de la compra de l’endemà... Per a aquest Conta Contes, Tessa Barlo ens ha escrit Tinc gana, un relat amb cert flaire a Dickens, perquè potser Maite Barceló va llegir Oliver Twist.

Miquel Sánchez és un dels històrics del poble. Històric sempre és una manera elegant de dir que ja tens una certa edat que fa la vida més incerta i per tant amb més ganes de viure-la. En la seva aportació al recull, La fi de Facerías a Horta, brinda la seva memòria a la història dels perdedors que no es rendeixen, com en Josep Lluís Facerías, el Face, Petronio, anarquista que davant les incerteses va apurar la vida fins a les darreres conseqüències.

L’escriptura literària és per a la Maria Carme Alerm un vehicle per canalitzar vivències; una manera diferent d’acostar-se al món i de provar d’entendre’l; i una via per conèixer millor el potencial expressiu de la nostra llengua. Tot plegat ho trobeu al seu relat Malsons, dedicat a la Josefina Piquet, dona del 36, i a tota aquella gent que va descobrir que liberté, egalité i fraternité no eren més que restes de naufragi a les platges d’Argelès.

Luis Ezquerra, veí de Canaletes, és fill de ferroviari, i això imprimeix caràcter. Venir al món i que el món et privi de conèixer al teu pare, imagino que també marca caràcter. En el seu currículum literari, títols com Start-Ups, emprendimiento, economía social y colaborativa, potser poden fer una mica enrere. No us espanteu. També escriu poesia eròtica i supera els confinaments amb relats com La pared embrujada. Es el seu caràcter.

La Marutxi té nom i cognom, però en té prou amb el nom com a tarja de presentació per entrar en els afectes de tothom que la coneix. Marutxi Beaumont, artista compromesa amb el seu temps que escriu poemes amb bolígraf i amb pinzells, que els colors són paraules que es desfan als ulls que les desxifren i el silenci és la veu que parla del dolor.

Masha Mor, la Ruscat, russa catalana que diu ser un 75% de Cerdanyola i un 25% encara per descobrir, en el que intuïm un territori indòmit per on circula a tota llet en bicicleta una dona vestida de castellera. Qui més qui menys la coneix d’alguna cosa mentre ella es dedica a viure, treballar, estimar i escriure com qui mira pel forat del pany els secrets més íntims dels altres, els secrets que s’amaguen, per exemple, en les Nits d’hotel.

El Bernardí Martorell ha treballat durant 35 anys com a psicòleg a l’Hospital de Sant Pau i sap de primera mà de les virtuts medicinals d’aquestes herbes remeieres que alguns lexicògrafs anomenen paraules. Al Bernardí li agraden tant les paraules que ha participat al taller d’escriptura de l’ONCE per poder-les acaronar. Per brindar a la salut de tots i totes ens convida a prendre un vermutillo amb en Peret.

Eva Esther Pérez Velázquez va néixer a Sevilla, on, diuen, hi ha patis i horts clars on maduren els llimoners. Quan moltes nenes somiaven en conèixer un príncep blau, ella somiava en escapar-se per un llibre obert, sabent que els llibres són els millors amants. Després de publicar dues novel•les, presenta el seu primer conte per adults, Verdades a medias, incursió en el terrorífic món de la parella.

Joan Todó és un home tranquil que escriu sense alçar la veu amb lletra clara. Tracta amb mim les paraules i les endreça amb gust ja sigui en un poemari, un conte o una novel•la. També conversa amb paraules estrangeres i ens convida a escoltar-les per entendre-les millor i, per exemple, passar una tarda d’hivern dins un quadre d’Edward Hopper llegint al Mark Strand, qui va escriure una elegia al seu pare de la mateixa manera que en Joan escriu una elegia a un pare, qualsevol pare.

Al Josep Maria Riera Gassiot li corre tinta per les venes, coses de família. Impressor, editor, llibreter i recol•lector a la vinya dels premis literaris. Sempre l’he imaginat com a frare franciscà esgarriat escapat del purgatori d’una llista electoral. En tot cas, és l’únic dels aquí reunits capaç d’escriure un relat protagonitzat per un pastor folla cabres fulminat per un llamp diví al Can Sardà que Pepita Pugés va convertir en el Cap Cañaveral vallesà de la espiritualitat.

A tots i totes els que fan possible que ens expliquem històries, respirant paraules per la boca o parant orella, gràcies per la retrobada, i no deixeu que cap virus us tregui les ganes d’estimar.

 

 

Cuixart ha lliurat el premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any

 

Ha lliurat el premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any, després de 1.207 nits a la presó · El guardó ha estat per a Eva Baltasar amb ’Boulder’ · Us oferim la crònica de l’acte 

 

Jordi Cuixart comentava aquesta tarda, molt alegre, vorejant l’eufòria: “Volien que plegués, que deixés la presidència d’Òmnium. Em deien: ‘Si deixes de ser president, tot t’anirà més bé.'” Però el determini de Cuixart a no cedir, aquesta tarda del 4 de febrer, li ha provat com una petita victòria. Després de 1.207 nits a la presó, després de tres premis Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any, enguany ha estat ell qui l’ha lliurat. “És una victòria, perquè volien que plegués. I aquestes són petites victòries que donen sentit a tot.”

Però Cuixart no solament ha assaborit una petita victòria, sinó que ha aprofitat l’ocasió per pronunciar un discurs clar, concís i ferm en favor de la cultura. Perquè és una alarma nacional, diu, que les administracions han de col·locar la cultura en la centralitat de la vida i de la societat. Ens hi va una generació sense cultura, ha dit. “Que la cultura ho inundi tot!” ha proclamat.

Comencem pel començament. Ja ho hem dit, que la tarda era ocupada pel lliurament del premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any. Era a la Sala Hiroshima, del barri del Poble-sec de Barcelona. L’acte s’havia avançat una hora. Es feia a les sis de la tarda, perquè així Jordi Cuixart podria presidir-lo i després trobaria temps per a tornar als Lledoners. Recordem que només té el tercer grau, que encara l’obliga a dormir a la presó. A causa de la covid-19, l’acte s’havia de fer en petit comitè: els escriptors finalistes, els editors i la premsa, bàsicament. I per a tots els interessats, es retransmetia en directe pel canal de YouTube d’Òmnium.

Un minut abans de les sis, arribava Jordi Cuixart, amb la seva companya, Txell Bonet. El president d’Òmnium estava content. Només d’entrar ha dit un “hola a tothom!” i, adreçant-se als escriptors finalistes, els ha demanat: “Com van els nervis?” Tots tres escriptors li han dit que de nervis no en tenien. Els editors Maria Bohigas, de Club Editor, i Aniol Rafel, de Periscopi, sí que en tenien una mica.

Els tres finalistes, recordem-ho, eren: Eva Baltasar, amb Boulder (Club Editor); Sebastià Perelló, amb La mar rodona (Club Editor); i Miquel Martín i Serra, amb La drecera (Periscopi). La periodista literària Anna Guitart conduïa l’acte, que ha començat ben puntual. Per presentar les tres novel·les ha fet una petita entrevista a cada escriptor.

Boulder és la segona novel·la d’una trilogia que va començar amb Permagel i tancarà Mamut. Les dues primeres comparteixen unes protagonistes solitàries, esquerpes, sense ambició per a la projecció professional, austeres, que no volen responsabilitats ni lligams, que fugen d’un món capitalista ple de desigualtats i absurditats. Dones que estimen unes altres dones, però que en la soledat troben el seu estat de benestar. Però Boulder és més radical que Permagel, perquè Baltasar posa la protagonista en unes condicions més extremes i de més tensió, encara. VilaWeb va fer aquesta entrevista a Eva Baltasar quan va aparèixer la novel·la.

I Sebastià Perelló, un dels autors més intensos i atípics de la literatura catalana actual, després de Veus al ras (premi de la Crítica 2017, Club Editor), amb La mar rodona ha fet un tríptic que ens acosta a la Mallorca de la postguerra, de la transició i de la primeria del segle XXI. Un retaule de gran intensitat, sorprenent, reflexiu, a voltes dens, de petites històries que construeixen la categoria de la història d’una Mallorca mirada des de l’interior, popular, poc mostrada, silenciada. Podeu llegir l’entrevista que vam fer a Sebastià Perelló quan va publicar La mar rodona.

“La idea inicial de La drecera –va explicar en el seu moment l’autor a VilaWeb–, era mostrar la transformació interior d’un nen, aquests tres o quatre anys que conformen el pas de la infantesa a la pubertat. Són anys de descoberta, d’incertesa i de perplexitat. Però, és clar, en el moment que situo el nen en un entorn que és el de l’Empordà, també he de retratar tot aquest ambient. I això em va portar a fer el retrat d’una època, el retrat d’un paisatge i dels canvis que ha sofert aquest paisatge. Va venir una mica tot lligat. Ara, el nen és el pal de paller de la novel·la, juntament amb un altre personatge essencial, que és en Pitu, el masover del mas Bou, que representa l’últim supervivent d’aquesta vida vinculada al camp i a la masoveria. Quan desapareix aquesta gent, desapareix tot un món. És un petit homenatge a la gent que ens ha precedit, també.” Llegiu  l’entrevista que vam fer a Miquel Martín i Serra quan va publicar La drecera.

Presentats els escriptors, ha estat el torn de Cuixart, que, elegant i content, havia d’obrir el sobre lila que contenia el nom del guanyador. Però abans hi ha hagut el discurs, contundent, en favor de la cultura, sense fissures. En reproduïm uns quants fragments:

L’inici: “És un privilegi felicitar-vos, a vosaltres i a les dotze obres seleccionades, poc abans de tornar a la cel·la; felicitar-vos pel vostre compromís amb la literatura, que ens és refugi i estímul per no deixar mai de somiar.”

“Com a desè president d’Òmnium Cultural, avui és un dia molt especial perquè celebrem plegats el primer acte cultural després de 1.207 nits de presó; celebrem que resistir és vèncer i que els poders de l’estat mai no podran empresonar la llibertat. Ells entenen la llibertat d’expressió com una concessió que pot limitar-se, i veuen la paraula com una amenaça.”

“Persegueixen deliberadament la cultura perquè saben que és l’eina més poderosa d’alliberament en temps de repressió, i l’instrument imprescindible de cohesió en moments d’emergència com els que estem vivint.”

I tot seguit va enfilar la reivindicació central del discurs a favor de la cultura sense renúncies: “També per denunciar que les institucions no protegeixen la cultura com a bé essencial. La cultura ens fa saber que som humans. Sense cultura la vida no té sentit. Per això no ens cansarem mai de denunciar la greu irresponsabilitat de les administracions de deixar la cultura desemparada i abandonada, com estan fent.”

“Si no s’actua de manera immediata s’està posant en risc tota una generació de creadors, d’artistes, d’escriptors i professionals del món de les arts, de conseqüències dramàtiques per al nostre imaginari col·lectiu com a societat.”

I el final: “Contra la foscor, apoderament i llibertats col·lectives: Urnes plenes, llibreries obertes i que la cultura ho inundi tot. I com deia l’estimadíssima Isabel Clara Simó, Sapere aude: atrevim-nos a pensar. Visca les lletres catalanes i visca els Països Catalans!”

 

 

Aleshores Cuixart ha obert el sobre lila, que els membres del jurat havien dipositat el dia 14 de gener. I la guanyadora ha estat Eva Baltasar per Boulder. L’escriptora, ara sí, reconeixia, que li havien sortit tots els nervis, però, sortosament, portava el llibre Fulles d’herba, de Walt Whitman, traduït per Jaume C. Pons Alorda i ha llegit un fragment d’un poema que es diu “Veu”, per realçar la importància de la paraula.

Les últimes frases de Whitman llegides per Eva Baltasar tanquen la crònica:

Jo veig cervells i llavis tancats, timpans i temples il·lesos,
Fins que no arribi allò que té la qualitat de ferir i d’obrir,
Fins que no arribi allò que té la qualitat de revelar el que jeu adormit, sempre a punt, en totes les paraules.

https://www.vilaweb.cat/noticies/cuixart-ja-actua-de-president/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=c4a16b72eb-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-c4a16b72eb-204258373

Presentació del grup d'escriptors/es de Cerdanyola

El 11-03 vam fer la presentació del grup d'escriptors/es de Cerdanyola a l'Ateneu, falta el nostre company Carles Morata, que per motius de salut no va poder estar amb nosaltres, si vam llegir les paraules per ell mateix escrites. Va estar un èxit i estem molt contents d'aquesta primera presentació tenint en compte els moments actuals de por pel coronavirus.