La societat cada vegada és més violenta?

 

No hi ha dia que alguna notícia amb violència no sortí per les notícies i no em refereixo a la guerra de Gaza, o algun conflicte arreu del planeta, que n’hi ha molts, en refereixo a Catalunya.

 

·                    A les escoles, pares i mares es barallen arran de què el seu fill o filla, jugant a algun esport. També es barallen, per qualsevol cosa que facin els seus fills, els nens entre ells discuteixen, però els pares són adults i s’esbronquen davant de les criatures.

 

·                    Violència en l’ambient sanitari. Malalts o familiars, que ataquen amb duresa als professionals sanitaris. En aquest cas les metgesses són les més perjudicades.

 

·                    La distracció dels menors, últimament, és fer vídeos mentre s’apallissen.

 

·                    L’última és quedar amb un lloc a través de les xarxes, només per tindre una batalla campal entre ells.

 

·                    I no parlem de l’increment de robatoris a habitatges amb violència.

 

Com a societat ens hauríem de plantejar en què estem fallant, quina educació reben els nostres menors o joves i no tan joves.

 

Una altra xacra són les agressions sexuals de tota mena i que afecta a totes les edats. Van augmentar amb la pandèmia i en aquell moment es va creure que era perquè la víctima no tenia sortida i l’agressor es tornava més cruel, però i ara?, les agressions sexuals dintre de l’àmbit familiar continuen pujant: La violència vicaria, les agressions sexuals grupals, dintre de l’oci de nit o en mig del carrer de dia.

Va sortir en els mitjans de comunicació que un de cada cinc joves entre 18 i 34 anys pensa que la violència de gènera és un invent feminista. Un de quatre, no el preocupa ni el racisme, ni el masclisme, ni l’augment de l’extrema dreta. Un estudi a Alemanya, un de cada tres nois pensa que és acceptable clavar-li una bufetada a la parella. Molt preocupant!

 

Estudis antropològics suggereixen que les aglomeracions de persones en una mateixa ciutat o poble de diferents cultures i costums porta a la convivència difícil i molt complicada. Aquests investigadors miren la història per analitzar cultures antigues i han arribat a aquesta conclusió. També conclouen que ens falta empatia. Sobretot, els que arriben per una vida millor i no accepten la cultura que els aculls, és homofòbia i racisme per part dels que arriben a un país d’acollida i això crea moltes confrontacions.

 

El cas és que estan passant moltes coses i totes greus de solvatar en un dia, però cal que ens hi posem.

 

Tessa Barlo

 

 

Qui governa a Espanya?

 

Qui governa a Espanya?

 

Les decisions judicials afecten i reverteixen a tots els ciutadans. En els últims anys el tribunal Superior de Justícia, El Suprem i el Tribunal Constitucional han estat en primera plana de totes les notícies, són de fet, els protagonistes de totes elles.

Això que molts ho troben normal, no ho és, és una anomalia i greu, però passa tan sovint i en tants casos, que a ningú li estranya que aquests tribunals prenguin decisions que res tenen de jurídic i molt de polític. La seva imparcialitat i neutralitat està en qüestió, perquè molt d'ells tampoc s'amaguen en fer declaracions que deixen al descobert la seva tendència política.

El poder judicial és un pilar de la democràcia, hauria de respectar les lleis no interpretar-les en el seu pensament polític, per cert, si una llei és interpretable, no està redactada correctament, s'ha de substituir. Per altra banda, el jutges del Tribunal General del Poder Judicial haurien estat renovats fa cinc anys, però, es neguen a renunciar, una altra anomalia greu. I més, quan molts d'ells pertanyent a l'Espanya retrograda i malaltissa de la "España grande y libre". Aquesta manera d'actuar se li diu la llei de l'embut, quin exemple més deplorable que estan donant.

Ara estem embolicats amb el terrorisme, a causa de la llei de l'amnistia, també gràcies a un jutge, Manuel García-Castellón, que es treu de la màniga com qualsevol mag, que algunes persones que aquesta llei els afecte, són terroristes, siguem seriosos, parlem que les seves decisions implicar a moltes persones, no pas per riure i passa el temps com els mags. Clar que, Catalunya ha passat del "Apoyarè" de l'estatut de Zapatero "a veure de que va" de Pedro Sánchez. No es pot fer una amnistia amb una llista d'exclusions tan llarga com per deixar fora a quasi tots.

Torno al principi, les lleis no es poden fer perquè passi el colador dels jutges i el seu pensament majoritàriament feixista, les lleis s'aproven al parlament és un acte polític i el jutges únicament l'han de fer complir, no treure's res de la txistera quan una llei no els agrada. I menys dient que són terroristes, quin disbarat! Els jutges estan torpedinant qualsevol cosa que beneficiï als catalans, trencant acords polítics si és necessari, tot per la pàtria, deuen pensar. Però que fem els catalans per defensar-nos davant d'aquest atropellament per part dels jutges?, el que fem en els últims temps, res!

 

Tessa Barlo

 

 

La importància de l'oficialitat del català a Europa

 

El català a Europa es va sentir per primera vegada l'any 1993 a l'Organització de les Nacions Unides (ONU), per l'estat membre; Andorra, Òscar Ribas Reig va llegir íntegrament el seu discurs en català. Per tant, Europa coneix de l'existència del català, només en manca fer-la oficial com la 25a de la UE. Podríem qualificar-ho com que té un reconeixement limitat, podem adreçar-nos per escrit a la Comissió Europea en català, al Parlament, al Consell, al Defensor del poble europeu o al comitè de les regions i també rebrem la resposta amb la nostra llengua. Però, necessitem la seva oficialitat perquè deixin de vulnerar constantment els nostres drets lingüístics.

Per exemple, resoldria el problema de l'etiquetatge tant a l'estat espanyol com a les multinacionals, la normativa europea d'etiquetatge obliga a incloure en els seus productes una o més llengües d'entre les oficials de la UE. Es regularia l'ús a Internet, que fins ara és una guerra perduda o molt minoritària. Podríem escriure a òrgans judicials europeus, en definitiva un reconeixement a totes les instàncies internacionals.

 

No sé si ho tenim a tocar, si és ben cert, que ni una sola vegada que un país ha proposat una modificació del reglament per causa d'introduir una llengua la votació ha estat en contra. Deixaríem de patir aquesta regressió de la llengua que estem vivim en els últims anys dintre de la nostra societat. Teresa Cabre, presidenta de l'institut d'Estudis en Català ha dit: "Que et reconeguin des de fora dona més valor a la llengua en si. Per tant, els parlants valorarien més el català". No ens oblidem del valor que agafaria en zones minoritàries, com la de Catalunya del Nord o la Franja.

 

Alguna cosa ha començat a canviar, per primera vegada el govern espanyol ha fet una defensa del català a la UE i defensà la seva integració en els seus estatuts, per tal de fer-la oficial. Si aquest pas ens portes a votació aviat i fos acceptat pels membres de UE, la protecció del català estaria assegurat, així com una reconciliació dels catalans amb Espanya, com a mínim el que concerneix la llengua, tan durament maltractada durant segles.

 

Tessa Barlo

 

 

Amnistia. Àticle per la revista "La Vall" de Vallgorguina

 

Significat: Decisió del poder públic que esborra el rellevament penal de determinats actes i n'extingeix la responsabilitat punitiva.

 

El conflicte d'Espanya i Catalunya dura molts anys, bé, més aviat segles, ells saben la música que volen i la ballen, els catalans saben molt bé de quin peu calçant, però el problema és que no sabem què ballar. Ara estem ficats amb l'amnistia com si això fos un punt final, la llei d'amnistia, si s'arribés a fer, no resoldria el conflicte, només es resol amb l'autodeterminació. Sense aquest punt seria inacceptable, per tant, referèndum. I mai l'estat espanyol s'hi avindrà a fer un referèndum a Catalunya, en conseqüència, totes les negociacions són una presa de pèl.

 

Sobre l'Amnistia Roger Español víctima principal de la violència policíaca diu: "Em sembla molt pervers posar en les mateixes negociacions quatre mil represaliats i una cinquantena llarga de policies processats... Em sembla demencial" Qui ha pres aquesta decisió? S'estan barrejant situacions personals amb el tema dels policies per sortir-se'n ben parat?

Persones com Pablo Hasel o Valtónyc entrarien amb aquesta amnistia? Moltes persones represaliades han sortit perjudicades amb aquesta cacera del "procés"; han perdut la feina, viuen en contínua alarma, que afecta a les seves vides i a la dels seus familiars o projectes de vida que s'han truncat. Amb una amnistia ensucrada, tota aquesta lluita no ha servit per res?, perquè, sí es creiem que no ens demanaran res a canvi, em temo que es un error, el canvi serà; muts i quietes. Quan tornem a sortir als carrers, ens caurà la llei mordassa a sobre una altra vegada?

 

Vam fer l'1-O per aconseguir els nostres objectius i ara els nostres polítics, almenys alguns d'ells, ens diuen que tranquils que des de Madrid i en els seus despatxos ja faran la seva. Aquest era l'esperit de l'1-O? Anava en contra de tot això precisament i, ara anem cap a un Estatut d'Autonomia i ens ho venen com que estem donant passos endavant. Estem orfes políticament?

 

L'amnistia no deixa de ser una cortina de fum per quedar-nos amb una autonomia i que tot continuï igual, bé igual no, doblegats una altra vegada per l'imperi espanyol. Vam votar i guanyar, demanen llibertat per Catalunya, no estem en una democràcia que diuen tenim dret a protestar, a fer manifestacions, doncs que hem fet malament? Perquè volem una amnistia si no hem fet res dolent, per amnistiar als policies que sí que es van extra limitar de les seves funcions. Recordeu l'any 1978 quan els feixistes, van rebre una amnistia que no es mereixien, doncs, aquests mateixos o els seus fills, volen cuidar als seus policies, no pas a nosaltres els catalans, memòria històrica ens falta. Dels casos oberts del franquisme ho han fet a l'Argentina, no pas a Espanya. Al principi he dit, els catalans sabem molt bé de quin peu calçant, però sabent el que sabem com és que no ens salten totes les alarmes?

 

Tessa Barlo