dimarts, 17 de desembre del 2024

No hem de renunciar als nostres costums


 

En els últims temps, fa l’efecte que hem passat de som gent d'acollida, però perquè s'adaptin els nouvinguts, a  avergonyir-nos de la nostra cultura, inclòs del nostre pensament, la nostra manera de ser i fer, per no ofendre i passem a ressaltar i potenciar la cultura dels altres. Estem a casa nostra, no oblidem, estem a casa nostra, són ells els que s'han  d'adaptar. Necessitem retornar a les nostres arrels, l’essència, fer valdre allò que ens uneix, la nostra identitat. Aquesta hauria de ser un valor en alça.

Els nouvinguts, invitar-los a conèixer les nostres tradicions que respectin la terra i la cultura  que els acull i que són ells els que s'han d'adaptar i no nosaltres, que hem de callar, abaixar el cap per por que ens diguin nazis, xenòfobs, i altres barbaritats, però a quin punt estem arribant?, és que no hi ha ningú que posi una mica de seny i acabi amb aquesta barbaritat? Necessitem un lideratge valent.

Gradualment, a poc a poc sense adonar-se’n, treuen el que per nosaltres és important, les nostres arrels de la nostra cultura. Molta gent ha treballat per conserva-la, les nostres tradicions, no podem deixar-les  perdre. Hem d’explicar als que acollim qui som i quines són les nostres maneres de ser i fer per sumar, i que tothom és benvingut si va com dic a sumar, estimar i respectar la nostra terra.

En aquestes festes de Nadal són importants les tradicions:

-Comença el 13 de desembre amb santa Llúcia, els carrers s’omplen de casetes per fer el pessebre o engalanar l’arbre.

-El 24 el tió fa que la nit de Nadal sigui màgica per la mainada.

-El 25 dia fort de les festes, es reuneix la família, els petits diuen el seu vers.

-El 26 amb les restes fem el canalons i reuneixen a la taula tots aquells que no han pogut fer-ho el 25

-El 28 els sant innocents, dia de rialles per tothom a veure quina en poden pensar.

-El 31 Ens visita els home del nassos la mainada corre a la places per veure’l. I com és cap d’any no pot faltar el dotze grans de raïm amb les campanades.

-El 1, any nou, també es reuneixen las famílies i tots fem el bons propòsits per l’any que comença.

-El 5 arriben el reis mags, i omplen els carrers de tota Catalunya que per això son mags. La cara del menuts és indescriptible.

-El 6 dia del reis, avis, oncles i padrins es visiten uns amb altres per veure que han deixat el reis.

Quina tradició més bonica. Si no espavilem, ells veuen la nostre feblesa, si no defensem el que és nostre, ells com les formigues guanyen terreny i Catalunya com l'hem conegut serà història. Mira la nostre estimada llegua com està? En perill d'extinció, per aquí es comença, la llengua uneix una identitat. I estan aconseguint que desaparegui.

Bones festes a tothom

Tessa Barlo

 


 

dimecres, 11 de desembre del 2024

Roc Casagran guanya el premi Sant Jordi amb ‘Somiàvem una illa’


 L'escriptor i professor d'institut recull el premi principal de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes - Nit de Santa Llúcia amb el crit en primera persona d'auxili o d'amor de la Carla, la protagonista de la novel·la guardonada.

 

Roc Casagran (Sabadell, Vallès Occidental, 1980) s’ha afegit aquest vespre a la prestigiosa llista de guanyadors del premi Sant Jordi de novel·la, amb Somiàvem una illa. Una novel·la amb una protagonista femenina, la Carla, que més d’un membre del jurat –format per Sebastià Alzamora, Maria Dasca, Manuel Forcano, Maya Faye Lethem, Marcel Mauri, Mercè Sarrias i Carme Vidal Huguet– pensava que només podia haver escrit una dona. La sorpresa en obrir la plica va ser, doncs, doble. Per una banda, perquè es tractava d’aquest autor de quaranta anys, que ha combinat la poesia i la novel·la. Per una altra, perquè era un escriptor el qui havia creat aquella Carla que comença la carta, escrivint: “T’estimo i això és un crit d’auxili. T’estimo i això és un fem-ho junts, sisplau. T’estimo encara que el món se’ns hagi desfet de cop. T’estimo malgrat aquest abisme de braços buits i les illes on m’he perdut.”

 

“És una aportació innovadora i trencadora a la literatura de la intimitat, emmarcada dins la ficció autobiogràfica. Un jo femení que trena vides amb la seva vida. La vida del jo de l’autor de l’autora, trenada a través de les vides que l’han acompanyada i feta en la seva intimitat”, l’ha definit Carme Vidal Huguet, en funcions de portaveu del jurat, que ha triat entre trenta-vuit originals la novel·la, que arribarà a les llibreries el febrer del 2025 amb l’editorial Univers, responsable de l’edició del premi gros dels guardons literaris de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes – Nit de Santa Llúcia i actualment dins el nou conglomerat Abacus Futur.

Retorn a la novel·la després de vuit anys

 

Somiàvem una illa s’estructura en capítols relacionats amb un conjunt d’illes escampades arreu del món que fan de correlat dels sentiments, experiències i emocions de la protagonista, que treballa en una productora de documental. Com un crit d’auxili, i d’amor alhora, després d’un doble sotrac vital, així s’ha atrevit a presentar-la l’autor. Per una banda, doncs, hi ha les històries de vuit illes principals –i moltes altres que espurnegen en la narració– i, per una altra, l’intent de Carla, narrat en primera persona, de trobar el seu lloc al món, fer-se entendre i entendre’s a ella mateixa.

 

Professor d’institut i escriptor, Casagran va debutar amb el llibre de poemes Els carrers de les fàbriques, premi Martí Dot 2002. De llavor ençà ha combinat la poesia i la novel·la, amb títols com Austràlia, premi Pin i Soler 2007, Un ós panda al pas zebra i, especialment, Ara que estem junts, un autèntic best-seller que ha estat lectura prescriptiva als instituts i que li ha fet fer ronda per nombrosos centres educatius, il·lusionant amb la lectura una bona colla d’adolescents. D’ençà del 2016, però, quan va publicar L’amor fora de mapa, la seva condició de pare de família i les obligacions laborals l’havien obligat a deixar de banda la novel·la, i concentrar l’activitat literària en els versos i els contes. Com ha explicat, va anar ajornant la seva vocació de novel·lista fins que una excedència providencial de dos trimestres li va permetre de concentrar-se en el relat que tenia al cap i anar aplegant informació sobre aquestes illes, que serveixen de metàfora de la manera de viure actual. “La prioritat és viure. Escric perquè em fa feliç, però la prioritat sempre ha de ser viure, tal com defensa la novel·la.” Durant el seu discurs, Casagran ha enumerat somnis com el fet de poder anar a un bar i que t’entenguin quan demanes un cafè amb llet, que el pediatre dels teus fills t’atengui en la teva llengua, o que puguem viure plenament en català: “Somniem que les institucions públiques s’impliquin fins al fons i es compleixin les lleis que ja tenim i es legisli el que calgui per salvar el català.”

https://www.vilaweb.cat/noticies/roc-casagran-guanya-el-premi-sant-jordi-amb-somiavem-una-illa/

L'escriptor i professor d'institut recull el premi principal de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes - Nit de Santa Llúcia amb el crit en primera persona d'auxili o d'amor de la Carla, la protagonista de la novel·la guardonada.

 

Roc Casagran (Sabadell, Vallès Occidental, 1980) s’ha afegit aquest vespre a la prestigiosa llista de guanyadors del premi Sant Jordi de novel·la, amb Somiàvem una illa. Una novel·la amb una protagonista femenina, la Carla, que més d’un membre del jurat –format per Sebastià Alzamora, Maria Dasca, Manuel Forcano, Maya Faye Lethem, Marcel Mauri, Mercè Sarrias i Carme Vidal Huguet– pensava que només podia haver escrit una dona. La sorpresa en obrir la plica va ser, doncs, doble. Per una banda, perquè es tractava d’aquest autor de quaranta anys, que ha combinat la poesia i la novel·la. Per una altra, perquè era un escriptor el qui havia creat aquella Carla que comença la carta, escrivint: “T’estimo i això és un crit d’auxili. T’estimo i això és un fem-ho junts, sisplau. T’estimo encara que el món se’ns hagi desfet de cop. T’estimo malgrat aquest abisme de braços buits i les illes on m’he perdut.”

 

“És una aportació innovadora i trencadora a la literatura de la intimitat, emmarcada dins la ficció autobiogràfica. Un jo femení que trena vides amb la seva vida. La vida del jo de l’autor de l’autora, trenada a través de les vides que l’han acompanyada i feta en la seva intimitat”, l’ha definit Carme Vidal Huguet, en funcions de portaveu del jurat, que ha triat entre trenta-vuit originals la novel·la, que arribarà a les llibreries el febrer del 2025 amb l’editorial Univers, responsable de l’edició del premi gros dels guardons literaris de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes – Nit de Santa Llúcia i actualment dins el nou conglomerat Abacus Futur.

Retorn a la novel·la després de vuit anys

 

Somiàvem una illa s’estructura en capítols relacionats amb un conjunt d’illes escampades arreu del món que fan de correlat dels sentiments, experiències i emocions de la protagonista, que treballa en una productora de documental. Com un crit d’auxili, i d’amor alhora, després d’un doble sotrac vital, així s’ha atrevit a presentar-la l’autor. Per una banda, doncs, hi ha les històries de vuit illes principals –i moltes altres que espurnegen en la narració– i, per una altra, l’intent de Carla, narrat en primera persona, de trobar el seu lloc al món, fer-se entendre i entendre’s a ella mateixa.

 

Professor d’institut i escriptor, Casagran va debutar amb el llibre de poemes Els carrers de les fàbriques, premi Martí Dot 2002. De llavor ençà ha combinat la poesia i la novel·la, amb títols com Austràlia, premi Pin i Soler 2007, Un ós panda al pas zebra i, especialment, Ara que estem junts, un autèntic best-seller que ha estat lectura prescriptiva als instituts i que li ha fet fer ronda per nombrosos centres educatius, il·lusionant amb la lectura una bona colla d’adolescents. D’ençà del 2016, però, quan va publicar L’amor fora de mapa, la seva condició de pare de família i les obligacions laborals l’havien obligat a deixar de banda la novel·la, i concentrar l’activitat literària en els versos i els contes. Com ha explicat, va anar ajornant la seva vocació de novel·lista fins que una excedència providencial de dos trimestres li va permetre de concentrar-se en el relat que tenia al cap i anar aplegant informació sobre aquestes illes, que serveixen de metàfora de la manera de viure actual. “La prioritat és viure. Escric perquè em fa feliç, però la prioritat sempre ha de ser viure, tal com defensa la novel·la.” Durant el seu discurs, Casagran ha enumerat somnis com el fet de poder anar a un bar i que t’entenguin quan demanes un cafè amb llet, que el pediatre dels teus fills t’atengui en la teva llengua, o que puguem viure plenament en català: “Somniem que les institucions públiques s’impliquin fins al fons i es compleixin les lleis que ja tenim i es legisli el que calgui per salvar el català.”