dimarts, 17 de desembre del 2024

No hem de renunciar als nostres costums


 

En els últims temps, fa l’efecte que hem passat de som gent d'acollida, però perquè s'adaptin els nouvinguts, a  avergonyir-nos de la nostra cultura, inclòs del nostre pensament, la nostra manera de ser i fer, per no ofendre i passem a ressaltar i potenciar la cultura dels altres. Estem a casa nostra, no oblidem, estem a casa nostra, són ells els que s'han  d'adaptar. Necessitem retornar a les nostres arrels, l’essència, fer valdre allò que ens uneix, la nostra identitat. Aquesta hauria de ser un valor en alça.

Els nouvinguts, invitar-los a conèixer les nostres tradicions que respectin la terra i la cultura  que els acull i que són ells els que s'han d'adaptar i no nosaltres, que hem de callar, abaixar el cap per por que ens diguin nazis, xenòfobs, i altres barbaritats, però a quin punt estem arribant?, és que no hi ha ningú que posi una mica de seny i acabi amb aquesta barbaritat? Necessitem un lideratge valent.

Gradualment, a poc a poc sense adonar-se’n, treuen el que per nosaltres és important, les nostres arrels de la nostra cultura. Molta gent ha treballat per conserva-la, les nostres tradicions, no podem deixar-les  perdre. Hem d’explicar als que acollim qui som i quines són les nostres maneres de ser i fer per sumar, i que tothom és benvingut si va com dic a sumar, estimar i respectar la nostra terra.

En aquestes festes de Nadal són importants les tradicions:

-Comença el 13 de desembre amb santa Llúcia, els carrers s’omplen de casetes per fer el pessebre o engalanar l’arbre.

-El 24 el tió fa que la nit de Nadal sigui màgica per la mainada.

-El 25 dia fort de les festes, es reuneix la família, els petits diuen el seu vers.

-El 26 amb les restes fem el canalons i reuneixen a la taula tots aquells que no han pogut fer-ho el 25

-El 28 els sant innocents, dia de rialles per tothom a veure quina en poden pensar.

-El 31 Ens visita els home del nassos la mainada corre a la places per veure’l. I com és cap d’any no pot faltar el dotze grans de raïm amb les campanades.

-El 1, any nou, també es reuneixen las famílies i tots fem el bons propòsits per l’any que comença.

-El 5 arriben el reis mags, i omplen els carrers de tota Catalunya que per això son mags. La cara del menuts és indescriptible.

-El 6 dia del reis, avis, oncles i padrins es visiten uns amb altres per veure que han deixat el reis.

Quina tradició més bonica. Si no espavilem, ells veuen la nostre feblesa, si no defensem el que és nostre, ells com les formigues guanyen terreny i Catalunya com l'hem conegut serà història. Mira la nostre estimada llegua com està? En perill d'extinció, per aquí es comença, la llengua uneix una identitat. I estan aconseguint que desaparegui.

Bones festes a tothom

Tessa Barlo

 


 

dimecres, 11 de desembre del 2024

Roc Casagran guanya el premi Sant Jordi amb ‘Somiàvem una illa’


 L'escriptor i professor d'institut recull el premi principal de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes - Nit de Santa Llúcia amb el crit en primera persona d'auxili o d'amor de la Carla, la protagonista de la novel·la guardonada.

 

Roc Casagran (Sabadell, Vallès Occidental, 1980) s’ha afegit aquest vespre a la prestigiosa llista de guanyadors del premi Sant Jordi de novel·la, amb Somiàvem una illa. Una novel·la amb una protagonista femenina, la Carla, que més d’un membre del jurat –format per Sebastià Alzamora, Maria Dasca, Manuel Forcano, Maya Faye Lethem, Marcel Mauri, Mercè Sarrias i Carme Vidal Huguet– pensava que només podia haver escrit una dona. La sorpresa en obrir la plica va ser, doncs, doble. Per una banda, perquè es tractava d’aquest autor de quaranta anys, que ha combinat la poesia i la novel·la. Per una altra, perquè era un escriptor el qui havia creat aquella Carla que comença la carta, escrivint: “T’estimo i això és un crit d’auxili. T’estimo i això és un fem-ho junts, sisplau. T’estimo encara que el món se’ns hagi desfet de cop. T’estimo malgrat aquest abisme de braços buits i les illes on m’he perdut.”

 

“És una aportació innovadora i trencadora a la literatura de la intimitat, emmarcada dins la ficció autobiogràfica. Un jo femení que trena vides amb la seva vida. La vida del jo de l’autor de l’autora, trenada a través de les vides que l’han acompanyada i feta en la seva intimitat”, l’ha definit Carme Vidal Huguet, en funcions de portaveu del jurat, que ha triat entre trenta-vuit originals la novel·la, que arribarà a les llibreries el febrer del 2025 amb l’editorial Univers, responsable de l’edició del premi gros dels guardons literaris de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes – Nit de Santa Llúcia i actualment dins el nou conglomerat Abacus Futur.

Retorn a la novel·la després de vuit anys

 

Somiàvem una illa s’estructura en capítols relacionats amb un conjunt d’illes escampades arreu del món que fan de correlat dels sentiments, experiències i emocions de la protagonista, que treballa en una productora de documental. Com un crit d’auxili, i d’amor alhora, després d’un doble sotrac vital, així s’ha atrevit a presentar-la l’autor. Per una banda, doncs, hi ha les històries de vuit illes principals –i moltes altres que espurnegen en la narració– i, per una altra, l’intent de Carla, narrat en primera persona, de trobar el seu lloc al món, fer-se entendre i entendre’s a ella mateixa.

 

Professor d’institut i escriptor, Casagran va debutar amb el llibre de poemes Els carrers de les fàbriques, premi Martí Dot 2002. De llavor ençà ha combinat la poesia i la novel·la, amb títols com Austràlia, premi Pin i Soler 2007, Un ós panda al pas zebra i, especialment, Ara que estem junts, un autèntic best-seller que ha estat lectura prescriptiva als instituts i que li ha fet fer ronda per nombrosos centres educatius, il·lusionant amb la lectura una bona colla d’adolescents. D’ençà del 2016, però, quan va publicar L’amor fora de mapa, la seva condició de pare de família i les obligacions laborals l’havien obligat a deixar de banda la novel·la, i concentrar l’activitat literària en els versos i els contes. Com ha explicat, va anar ajornant la seva vocació de novel·lista fins que una excedència providencial de dos trimestres li va permetre de concentrar-se en el relat que tenia al cap i anar aplegant informació sobre aquestes illes, que serveixen de metàfora de la manera de viure actual. “La prioritat és viure. Escric perquè em fa feliç, però la prioritat sempre ha de ser viure, tal com defensa la novel·la.” Durant el seu discurs, Casagran ha enumerat somnis com el fet de poder anar a un bar i que t’entenguin quan demanes un cafè amb llet, que el pediatre dels teus fills t’atengui en la teva llengua, o que puguem viure plenament en català: “Somniem que les institucions públiques s’impliquin fins al fons i es compleixin les lleis que ja tenim i es legisli el que calgui per salvar el català.”

https://www.vilaweb.cat/noticies/roc-casagran-guanya-el-premi-sant-jordi-amb-somiavem-una-illa/

L'escriptor i professor d'institut recull el premi principal de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes - Nit de Santa Llúcia amb el crit en primera persona d'auxili o d'amor de la Carla, la protagonista de la novel·la guardonada.

 

Roc Casagran (Sabadell, Vallès Occidental, 1980) s’ha afegit aquest vespre a la prestigiosa llista de guanyadors del premi Sant Jordi de novel·la, amb Somiàvem una illa. Una novel·la amb una protagonista femenina, la Carla, que més d’un membre del jurat –format per Sebastià Alzamora, Maria Dasca, Manuel Forcano, Maya Faye Lethem, Marcel Mauri, Mercè Sarrias i Carme Vidal Huguet– pensava que només podia haver escrit una dona. La sorpresa en obrir la plica va ser, doncs, doble. Per una banda, perquè es tractava d’aquest autor de quaranta anys, que ha combinat la poesia i la novel·la. Per una altra, perquè era un escriptor el qui havia creat aquella Carla que comença la carta, escrivint: “T’estimo i això és un crit d’auxili. T’estimo i això és un fem-ho junts, sisplau. T’estimo encara que el món se’ns hagi desfet de cop. T’estimo malgrat aquest abisme de braços buits i les illes on m’he perdut.”

 

“És una aportació innovadora i trencadora a la literatura de la intimitat, emmarcada dins la ficció autobiogràfica. Un jo femení que trena vides amb la seva vida. La vida del jo de l’autor de l’autora, trenada a través de les vides que l’han acompanyada i feta en la seva intimitat”, l’ha definit Carme Vidal Huguet, en funcions de portaveu del jurat, que ha triat entre trenta-vuit originals la novel·la, que arribarà a les llibreries el febrer del 2025 amb l’editorial Univers, responsable de l’edició del premi gros dels guardons literaris de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes – Nit de Santa Llúcia i actualment dins el nou conglomerat Abacus Futur.

Retorn a la novel·la després de vuit anys

 

Somiàvem una illa s’estructura en capítols relacionats amb un conjunt d’illes escampades arreu del món que fan de correlat dels sentiments, experiències i emocions de la protagonista, que treballa en una productora de documental. Com un crit d’auxili, i d’amor alhora, després d’un doble sotrac vital, així s’ha atrevit a presentar-la l’autor. Per una banda, doncs, hi ha les històries de vuit illes principals –i moltes altres que espurnegen en la narració– i, per una altra, l’intent de Carla, narrat en primera persona, de trobar el seu lloc al món, fer-se entendre i entendre’s a ella mateixa.

 

Professor d’institut i escriptor, Casagran va debutar amb el llibre de poemes Els carrers de les fàbriques, premi Martí Dot 2002. De llavor ençà ha combinat la poesia i la novel·la, amb títols com Austràlia, premi Pin i Soler 2007, Un ós panda al pas zebra i, especialment, Ara que estem junts, un autèntic best-seller que ha estat lectura prescriptiva als instituts i que li ha fet fer ronda per nombrosos centres educatius, il·lusionant amb la lectura una bona colla d’adolescents. D’ençà del 2016, però, quan va publicar L’amor fora de mapa, la seva condició de pare de família i les obligacions laborals l’havien obligat a deixar de banda la novel·la, i concentrar l’activitat literària en els versos i els contes. Com ha explicat, va anar ajornant la seva vocació de novel·lista fins que una excedència providencial de dos trimestres li va permetre de concentrar-se en el relat que tenia al cap i anar aplegant informació sobre aquestes illes, que serveixen de metàfora de la manera de viure actual. “La prioritat és viure. Escric perquè em fa feliç, però la prioritat sempre ha de ser viure, tal com defensa la novel·la.” Durant el seu discurs, Casagran ha enumerat somnis com el fet de poder anar a un bar i que t’entenguin quan demanes un cafè amb llet, que el pediatre dels teus fills t’atengui en la teva llengua, o que puguem viure plenament en català: “Somniem que les institucions públiques s’impliquin fins al fons i es compleixin les lleis que ja tenim i es legisli el que calgui per salvar el català.”

dissabte, 16 de novembre del 2024

Europa contradictòria


 

La notícia va saltar aquesta setmana deixen a bona part dels ciutadans de Catalunya com a mínim desconcertats. En el 2019 pel cas de l'escó d'Oriol Junqueras el TJUE (Tribunal de Justícia de la Unió Europea) va dictaminar que no calia jurar la Constitució espanyola per ser eurodiputat i l'expresident de l'Eurocambra David Sassoli va acceptar els escons del president Puigdemont i Comín.

Aquesta setmana com dic, la mateixa justícia europea ha deixat sense escó als nostres eurodiputats per la mateixa raó: Han d’acceptar la Constitució espanyola. Aquesta vegada, la presidenta de la Càmera és la Roberta Metsola, hem de saber per posar-ho en context, que el partit de la presidenta forma part de l’equip amb el PP espanyol dintre de l'Eurocambra.

Però aquí tenim la primera contradicció, en democràcia que pesa més?, la voluntat dels vots del poble o la ideologia dels polítics? Un polític per més europeu que sigui, pot anar en contra de la voluntat popular? És una ofensa per als catalans que han escollit, a través de les urnes, els seus representants a Europa.

Fa anys que el PP està rabiós en contra dels catalans, i sobretot, en contra del president Puigdemont, es tracta d'humiliar-lo, de destruir-lo i ara han trobat una aliada del seu mateix tarannà. Però bes per on, el president Puigdemont va deixar l'escó, és un home lliure i aquesta decisió ja no l'afecta. Que ha fet els tribunals espanyols?, anar contra el seu advocat Boye, que és la persona que està més a prop. El mal té nom i cara. El Sr. Boye té esposa, fills, fa la seva feina com bon advocat i, com tothom, el president Puigdemont té dret a ser defensat.

Molts sabem que a Espanya Franco ho va deixar tot "atado y bien atado", però que aquesta manera barroera de fer, arribi a instàncies i institucions jurídiques d'Europa és molt preocupant, per què avui toca al president Puigdemont i Comín i demà?

 


dissabte, 31 d’agost del 2024

La decisió de dimitir d’un polític

 

La decisió d’un polític per dimitir és personal, ara bé, també com a tal, té una responsabilitat, cap als que l’han votat i el país que representa. En la nostra cultura, la dimissió d’un dirigent és vista com una derrota, però, en altres països la dimissió és vista com un acte de responsabilitat. Per què? Doncs és molt senzill, el polític, govern o partit han de prendre decisions que beneficien al poble o país, si aquestes són errònies o perjudicials el polític ha de donar comptes. El fet de dimitir és un acte d’assumir la responsabilitat pels errors comesos.

També entra els valors del dirigent, ha de donar exemple, perquè si no amb quina moral pot parlar sobre ells i el que han de fer als altres. I encara podríem afegir, la seva dignitat personal per sobre del partit, per evitar mals majors que perjudicarien el seu partit i sobretot al país. L’ego i la tendència de conserva el càrrec no pot estar per sobre del deure. En la crisi d’un partit, l’actitud i decisió que es prengui dirà molt del polític i de la seva credibilitat. En els moments descrits és millor permetre uns lideratges nous, amb idees noves per ordenar i enfocar la crisi de la millor manera i lliures dels peatges passats. N’hi ha que dimiteixen perquè directament els tiren fora, no els en queda un altre, n’hi ha que estan agafats a la poltrona i no marxen per més vergonyes que els hi caiguin a sobre. Inclòs poden fer alguna que altre tripijoc, per sortir-se’n i continuar com si res hagués passat. Diuen que es reconeix un bon polític no tant com entra sinó com se’n va.

També s’hauria de fer un toc d’atenció als mitjans de comunicació, ser durs amb un polític que és qüestionable, no amargar-ho. Molt sovint la ciutadania veu coses incomprensibles que no es parla, s’intenta tapar i per aquest motiu, es dimiteix molt poc o ningú, això fa que el desencís del poble cada vegada és més gran envers els polítics. Els mitjans de comunicació haurien de ser els primers a demanar comptes, perquè també es deuen al ciutadà.

I als ciutadans molt d’ells esperant que la festa s’acabi per alguns, perquè necessiten gent seria, però sobretot, responsable que estimi al país.



dissabte, 10 d’agost del 2024

5 capítols de temes que surten a la novel.la "La mujer serpiente"

 

                         La mujer serpiente- Assetjament laboral



                               Caps o capets (els intermediaris)


                                  El paper dels companys!


                                       Bellmunt del Priorat



                         La llegenda de Musolina (La mujer serpiente)


divendres, 9 d’agost del 2024

Dia mundial pels amants del llibres.

 Dia mundial pels amants del llibres.

Avui és un dia molt especial per a tots els que estimem perdre'ns entre les pàgines d'un bon llibre

 
Clicar per veure tots els llibres 
 

dijous, 4 de juliol del 2024

SISTEMES DE GOVERN


 

Els filòsofs de l’antiga Grècia consideraven que una societat ben organitzada constituïa un instrument per garantir la supervivència i les prosperitats dels individus i que a més, comercialitzava les seves aptituds.

Tant Plató com Aristòtil, són els dos principals teòrics polítics que avalant aquesta teoria.

Plató feia aquestes divisions

·         -Aristocràcia— Governen persones elitistes sobresurten per la seva saviesa, virtut i experiència del món. Amb el temps la corrupció d’aquest sistema degeneraria en una…

·         -Timocràcia— Per mesurar la renda, es va establir el medimne com a unitat de mesura. Depenent de la quantitat de medimnes, una persona pertanyeria a una classe social i tindria una sèrie de funcions. Però que havia de fer aquestes funcions, generalment governaven violentament i cerquen el benefici propi.

·         -Oligarquia-És una forma de govern en la qual el poder suprem està en mans de poques persones, generalment de la mateixa classe. És a dir persones adinerades que només miren els seus interessos econòmics.

·         -Democràcia— Davant d’aquests abusos el poble es rebel·la i pren el poder i por, sembla un sistema de govern just, però no ho és i acaba sent una…

·         -Demagògia— La instauració d'un règim autoritari oligàrquic o tirànic, que més sovint neix de la pràctica demagògica que ha eliminat així a tota oposició.

         Plató creia que la democràcia era el pitjor govern, el seu ideal podria tindre semblança a l’anarquia. Ell es basava en la idea que no tots els homes i dones som iguals i que uns són més aptes per unes que unes altres, de manera que la societat justa seria aquella que cadascú fes allò per què està preparat i sap fer. La tasca de l’estat consistirà a crear condicions perquè els individus siguin feliços i tinguin una vida plena.

         Aristòtil afegeix, que qui mai podran ser feliços són els esclaus i les dones, considera que a cap d’aquests dos grups se li pot concedir drets de ciutadà.

          Aristòtil va plantejar tres formes de govern:

·         La monarquia, quan una sola persona posseeix el poder polític La monarquia és la forma d'estat en què una persona té dret, generalment per via hereditària, a regnar com a cap d'estat.

·         L'aristocràcia, quan un petit grup té el poder polític; nobles i el millor de la societat o siguin rics.

·         Politéia, quan molts —la majoria— exerceixen el poder polític. Són ciutadans que participen en els tribunals o política.

Bé després de tota aquesta exposició que penseu ara?, tenim una democràcia?, és la millor opció? Us ha vingut al cap algun partit pels seus pensaments. Potser arribat a un punt que els tenim tots a la vegada.

 

Tessa Barlo




L'actriu Àgata Roca, premi Margarida Xirgu 2024

Àgata Roca ha estat la guanyadora del 50è Premi de Teatre Memorial Margarida Xirgu, que distingeix la millor actriu de la temporada teatral barcelonina. La intèrpret ha aconseguit el reconeixement pel seu paper a L'imperatiu categòric, obra de Victòria Szpunberg que va estar programada al Teatre Lliure de Gràcia i que tornarà a la cartellera a finals de la temporada vinent. L'acte de proclamació i lliurament del premi se celebrarà el proper dilluns 22 de juliol al Teatre Romea, i estarà presentada per la guionista, actriu i presentadora Elisenda Pineda, a més de servir com a acte central de la celebració dels 50 anys del Premi de Teatre Memorial Margarida Xirgu.

El jurat ha considerat que Roca és "la demostració pràctica que les actrius guanyen en matisos i expertesa amb els anys". A més, també subscriu les paraules de la crítica que va escriure el cronista teatral Oriol Puig Taulé: "Àgata Roca, més britànica que mai, és l'actriu ideal per mostrar la seva intel·ligència accentuant una paraula o fent el gest més subtil". El premi en honor a l'actriu i directora de Molins de Rei s'ha atorgat anualment i de forma ininterrompuda des de l'any 1973, i és un dels més longeus de l'estat en l'àmbit de les arts escèniques, només superat pels Premis Nacionals de Teatre atorgats pel Ministeri de Cultura. Impulsat des del món del teatre amateur, el guardó ha distingit artistes com Núria Espert, Anna Lizaran, Mercè Arànega, Clara Segura o Emma Vilarasau. La guanyadora del Premi Margarida Xirgu 2023 va ser l'actriu Mont Plans.

 

Àgata Roca (Barcelona, 1968) va acabar els estudis a l'Institut del Teatre l'any 1991, i llavors va fundar la companyia T de teatre al costat de quatre companyes de promoció: Rosa Gàmiz, Mamen Duch, Míriam Iscla i Carme Pla, amb qui ha estrenat una desena d'obres de teatre, com Petits contes misògins, Criatures o E.V.A, així com productes televisius, com la mítica Jet Lag. Roca ha destacat als teatres, però també té una gran trajectòria en la petita pantalla, amb feines interpretatives sobretot a TV3. Destaquen participacions en sèries com Estació d'enllaç, Porca misèria o Ventdelplà, i més tard va formar part del repartiment de la sèrie Kubala, Moreno i Manchón durant tres temporades, així com de la producció Les de l'hoquei. Fora de la pública catalana, l'actriu barcelonina també ha participat en sèries com Felipe y Letizia de Telecinco o Sin Identidad d'Antena 3. I en cinema, ha tingut papers en films com Las horas del día (Jaime Rosales), Excuses! (Joel Joan), Dictado (Antonio Chavarrías), Truman (Cesc Gay) o El pregón (Dani de la Orden).

 https://www.elnacional.cat/ca/cultura/undefined

divendres, 31 de maig del 2024

Una finestra a la poesia de Vicent Andrés Estellés




El volum 'Oli calent del gresol de la vida' recull tres dels poemaris que l'autor valencià va escriure els anys cinquanta 

Vicent Andrés Estellés va plasmar una veu poètica que després seria reconeguda com una de les més influents de la literatura catalana després d’Ausiàs March, com bé va dir la comissària de l’any Estellés, Àngels Gregori. El volum titulat Oli calent del gresol de la vida (Saldonar), que recull treballs d’aquest període prolífic, serveix de finestra a les primeres exploracions de l’autor. Durant els anys cinquanta, el poeta escrigué nombroses obres, de les quals poques van veure la llum. Aquest llibre conté tres d’elles: Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956) i Donzell amarg (1958). A més a més, un estudi introductori fet pel catedràtic i filòleg Josep Ballester, on analitza amb exemples poètics el més rellevant de cada obra amb una claredat molt agradable.

En primer lloc, Ciutat a cau d’orella empra un llenguatge quotidià, senzill i planer. Publicat a València amb el número 12 de la col·lecció «L’Espiga», explica Ballester, deixarà una bona empremta personal en aquell ambient literari franquista. En la primera part trobem com a eix central el món urbà, un lloc entristit i desolat, que mostra les carències del jo poètic. En la segona hi ha lloc a l’esperança, esperant com fan les pedres. La tercera part és la més intensa, on Estellés escriu sobre la mort i l’amor des del desig de viure, incorporant la presència de la dona.

En segon lloc, Donzell amarg és una exploració de les grans preguntes existencials que ens fem tots. Estellés usa les seues arrels per tractar temes universals. Tracta tensions, segons Ballester: l’angoixa i l’alegria, l’amor i la passió, el silenci i la paraula poètica… I ací entra en joc el desig, lluny de l’amor platònic. Ens trobem davant d’una emergència, un amor desesperat i somiat, encara que vinculat en molts casos a la seua dona, Isabel. Hi trobem imatges de profund erotisme. Aquesta obra és un «llamp estímul del desig.»

 Com a curiositat, cal dir que el poemari es va presentar l’any 1954 al concurs Cantonigròs i el guanyà Miquel Martí i Pol amb Amb paraules al vent. També és interessant saber que el nom fou extret d’un vers de l’autor de l’Espill o llibre de les dones.

En tercer lloc, La nit és un poemari que nega el silenci, ja que significa la no existència. Es tracta d’una urgència per l’expressió, per no desaparéixer. Escriure es converteix en una garantia de vida. Això li porta a parlar de les misèries de la postguerra, però també de les coses amables que encara existeixen. A més a més, veiem el jo poètic revolucionari estellesià, amb una poesia que no ha de ser superficial, sinó una arma, un instrument de lluita: «Et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble.» Finalment, també podem veure el tema de la mort molt encés. Un element que asfixia al poeta, i que, alhora, és un fet normal i quotidià, és una mort diària. L’últim poema del llibre serà la mostra, on travessat per la petita mort, la de la seua criatura, ens transmet la buidor que li ha deixat.

Aquest llibre no sols commemora el centenari de Vicent Andrés Estellés sinó que també ofereix una nova oportunitat per explorar una veu poètica sovint confinada a uns pocs poemes emblemàtics. Estellés, a través de les pàgines d’aquest recull, ofereix una aproximació nua i visceral a la poesia. Treballant amb un llenguatge directe i desproveït de pretensions, els seus poemes tracten sobre la cruesa de la vida quotidiana, l’amor i la mort, temes eterns que ressonen amb una intensitat especial en el context de la postguerra espanyola. La seua obra no sols captura l’essència de l’existència humana sinó que també destaca per la seua capacitat de desfer mites i presentar la realitat sense embuts.

Ciutat a cau d’Orella ens mostra aquesta pobresa de la ciutat i l’esperança que hem de tenir, amb els punys ben alts. Donzell amarg, per la seua banda, explora el que és universal des de la nostra quotidianitat. I, La nit, és un crit de l’esperit per continuar en la llarga nit, sempre buscant aquella aurora de vida que arribarà.

https://www.llegir.cat/2024/05/critica-oli-calent-del-gresol-de-la-vida-de-vicent-andres-estelles/

dimecres, 15 de maig del 2024

Mor Alice Munro, la mestra del relat curt que va guanyar el Nobel de Literatura


 

L'autora canadenca es va fer mundialment coneguda pels seus contes sobre dones en entorns rurals a Ontario, la seva terra natal

L'escriptora canadenca Alice Munro, guanyadora del Premi Nobel de Literatura el 2013, ha mort als 92 anys. Reconeguda com la "mestra del relat breu contemporani", va publicar desenes d'històries sobre l'amor, l'ambició i el dolor de les dones a la seva terra natal, Ontario.

L'autora patia demència des de feia almenys deu anys, segons ha avançat el diari canadenc Globe and Mail citant fonts de la família. A més de ser la primera canadenca a rebre el Nobel de Literatura, també va guanyar el Man Booker International Prize el 2009 i el Giller Prize, el premi literari més destacat del Canadà, dues vegades.

Nascuda el 1931 en un petit poble d'Ontario, Munro situava les narracions en els paisatges nevats de la seva infantesa per criticar la moral i la hipocresia d'aquestes comunitats rurals tancades. Així, els seus contes exploraven el sexe, el matrimoni, l'envelliment i el conflicte moral en aquest entorn amb el qual estava familiaritzada des de petita: pobles i granges de la regió on va néixer i viure, i on també va morir aquest dilluns.

Les protagonistes de Munro eren sovint dones que prenen decisions inesperades i valentes. La seva literatura destaca especialment a l'hora de desenvolupar personatges complexos dins de l'espai limitat d'un escrit breu.

Quan l'Acadèmia Sueca va reconèixer la seva obra amb el Premi Nobel de Literatura, la va comparar amb Anton Txékhov, l'autor rus del segle XIX conegut pels seus contes brillants. També la va definir com la "mestra de les històries breus contemporànies".

"Els seus textos sovint presenten representacions d'esdeveniments quotidians però decisius, epifanies que il·luminen la història que les envolta i fan aparèixer preguntes existencials com un llamp." 


Però Munro, que durant molts anys va escriure relats curts perquè era mare de tres fills i mestressa de casa i no tenia temps de fer novel·les, no s'imaginava que recolliria un guardó tan prestigiós. "Vas pensar mai que podries guanyar el Premi Nobel?", li van preguntar en una entrevista de l'Acadèmia Sueca. "No, no. Soc una dona", va contestar somrient. 


L'obra d'Alice Munro publicada en català

Club Editor ha publicat diversos dels seus reculls de contes en català, com "Dansa de les ombres felices", "¿Qui et penses que ets?", "Estimada vida", "Massa felicitat" o "Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni". 

Dins d'aquest últim recopilatori, la història d'una dona que comença a perdre la memòria i accepta anar a viure a una residència d'avis va ser adaptada a la pel·lícula "Lluny d'ella", nominada als premis Oscar el 2006.


https://www.ccma.cat/324/mor-alice-munro-la-mestra-del-relat-curt-que-va-guanyar-el-nobel-de-literatura/noticia/3292801/


dilluns, 13 de maig del 2024

La societat cada vegada és més violenta?


 

No hi ha dia que alguna notícia amb violència no sortí per les notícies i no em refereixo a la guerra de Gaza, o algun conflicte arreu del planeta, que n’hi ha molts, en refereixo a Catalunya.

 

·                    A les escoles, pares i mares es barallen arran de què el seu fill o filla, jugant a algun esport. També es barallen, per qualsevol cosa que facin els seus fills, els nens entre ells discuteixen, però els pares són adults i s’esbronquen davant de les criatures.

 

·                    Violència en l’ambient sanitari. Malalts o familiars, que ataquen amb duresa als professionals sanitaris. En aquest cas les metgesses són les més perjudicades.

 

·                    La distracció dels menors, últimament, és fer vídeos mentre s’apallissen.

 

·                    L’última és quedar amb un lloc a través de les xarxes, només per tindre una batalla campal entre ells.

 

·                    I no parlem de l’increment de robatoris a habitatges amb violència.

 

Com a societat ens hauríem de plantejar en què estem fallant, quina educació reben els nostres menors o joves i no tan joves.

 

Una altra xacra són les agressions sexuals de tota mena i que afecta a totes les edats. Van augmentar amb la pandèmia i en aquell moment es va creure que era perquè la víctima no tenia sortida i l’agressor es tornava més cruel, però i ara?, les agressions sexuals dintre de l’àmbit familiar continuen pujant: La violència vicaria, les agressions sexuals grupals, dintre de l’oci de nit o en mig del carrer de dia.

Va sortir en els mitjans de comunicació que un de cada cinc joves entre 18 i 34 anys pensa que la violència de gènera és un invent feminista. Un de quatre, no el preocupa ni el racisme, ni el masclisme, ni l’augment de l’extrema dreta. Un estudi a Alemanya, un de cada tres nois pensa que és acceptable clavar-li una bufetada a la parella. Molt preocupant!

 

Estudis antropològics suggereixen que les aglomeracions de persones en una mateixa ciutat o poble de diferents cultures i costums porta a la convivència difícil i molt complicada. Aquests investigadors miren la història per analitzar cultures antigues i han arribat a aquesta conclusió. També conclouen que ens falta empatia. Sobretot, els que arriben per una vida millor i no accepten la cultura que els aculls, és homofòbia i racisme per part dels que arriben a un país d’acollida i això crea moltes confrontacions.

 

El cas és que estan passant moltes coses i totes greus de solvatar en un dia, però cal que ens hi posem.

 

Tessa Barlo