L'ESTACIÓ
L'estació
gairebé solitària m'ofereix el seu aspecte més fred amb un fanal mig trencat
que projecta molt poca llum. Aquest fet fabrica ombres que s'esbossen com a
fantasmes, en la meva ment espantada per l'escassa il·luminació. Els meus ulls
es mouen a cada banc, en cada corba de la paret, no hi ha ningú. Una
esgarrifança recorre la meva esquena, la intensa boira no ajuda al fet que
m'apaivagui. No hauria d'haver-hi boira en aquesta època de l'any, maig és el
mes del color, per què està tot tan ombrívol? —em pregunto a mi mateixa, sabent
que no tinc resposta.
Em
dirigeixo a un vell banc de fusta, fa anys que no ha rebut una capa de vernís.
Que deixat està tot —penso mentre sec no gaire segura que vagui aguantar el meu
pes. Aixeco el coll de l'abric en un intent de calmar el meu fred.
Quan els
ulls s'aclimaten a la foscor veig a dues persones en l'andana, un home i una
dona. Vells els dos, ben vestits, endreçats, afegiria que, fins i tot,
arreglats. No són parella, no es miren, ni es parlen. Semblen aliens a tot, la
mirada perduda, com si ja no esperessin res. Tenen un rostre inexpressiu,
pàl·lid i aquest pensament em produeix un tremolor, al mateix temps, que
adverteixo que el meu cos està totalment glaçat. Que pensaments m'envolten tan
macabres.
No puc
explicar les hores que he esperat en l'estació. He perdut la noció del temps.
Els escassos arbres darrere de la tanca estan secs. És primavera, no haurien
d'estar verdes? Una veu gruixuda i impersonal anuncia per l'altaveu que el tren
arribarà en cinc minuts.
Tinc la
sensació que ha passat una eternitat. De sobte, percebo que alguna cosa no està
bé, alguna cosa no és normal. Com és que no hi ha més viatgers? Fa molt temps
que estic a l'estació i no ha entrat ningú.
Veig un
home amb gorra vestit de blau marí; el cap d'estació, Vindrà ja el tren?, es
dirigeix, amb un caminar pesat i arrossegant els peus, al principi de l'andana.
Per la seva forma de caminar i la curvatura de la seva esquena es diria que té
molts anys, no crec que sigui el més indicat per fer aquest treball.
A la
llunyania se sent com el tren s'apropa, el seu "tracatrá" que antany
em semblava agradable ara m'inquieta. Quina hora deu ser?, fa molt que és nit
tancada, aixeco la vista i busco el rellotge, no ho trobo, és la primera vegada
que no hi ha en una estació.
El tren
es deté, tres passatgers pugen, tres passatgers pugen a l'últim tren de la seva
vida.
Tessa Barlo
