Sant Jordi: Un Dia Especial per a connectar amb els lectors

 

Ahir va ser un dia especial, un dia que sempre tinc marcat en el calendari amb entusiasme i afecte. Sant Jordi, la festa catalana per excel·lència que celebra l'amor i la literatura, va ser l'escenari perfecte per a connectar amb els meus lectors i compartir l'alegria dels llibres.

Com a escriptora, tenir l'oportunitat de signar llibres i saludar a tots els meus seguidors és un regal inigualable. Va ser una jornada plena d'emocions, converses i retrobaments. Cada signatura no era només un autògraf, sinó una petita història compartida, un llaç que s'estreny entre autor i lector.

Des de primerenc, Cerdanyola estava plena de vida. Els carrers es van inundar de llibres i roses, la combinació perfecta per a aquest dia tan especial. L'ambient era vibrant, amb l'enrenou dels llocs de llibres i els riures i somriures de la gent que passejaven.

Per a mi, estar entre lectors i compartir les meves històries va ser un privilegi. Veure l'emoció en els seus rostres, escoltar les seves paraules de suport i agraïment, i sentir el seu afecte em va omplir d'energia i em va recordar per què escric. Cada conversa va ser única i especial, des del lector que em segueix des del principi fins al qual acabava de descobrir els meus llibres per primera vegada.

A més de signar llibres, vaig gaudir veient la gran diversitat de títols i autors presents. Va ser una oportunitat per a descobrir noves lectures i compartir recomanacions amb altres amants de la literatura. Sens dubte, Sant Jordi és una festa que uneix a les persones a través de les paraules i les emocions que ens inspiren.

Al final del dia, em vaig emportar a casa no sols el cansament físic, sinó també la satisfacció d'haver compartit moments inoblidables. Gràcies a cadascun dels meus seguidors que es va acostar, als qui van comprar els meus llibres, i als qui simplement es van detenir per a saludar i xerrar una estona. Vosaltres sou la raó per la qual escric, i el vostre suport és el que m'impulsa a continuar creant històries.

Espero que el pròxim Sant Jordi ens porti més trobades i moments meravellosos. Fins llavors, continuaré treballant en els meus pròxims projectes, amb l'esperança que els gaudeixin tant com jo gaudeixo escrivint-los. Gràcies per ser part d'aquesta increïble jornada!

Catalunya del procés a l'amnistia - Tessa Barlo

 

Vaig acabar l'anterior llibre d'articles amb títol "El procés" amb l'article del maig 2019 on feia referència al nomenament d'eurodiputat al president Puigdemont. I com està Catalunya després de tot allò? Hem passat per molts canvis, la Covid, la continuïtat de la repressió, el català al congrés, fins a arribar a l'Amnistia on tanco el llibre, perquè crec que a partir d'ara és una altra història i veurem per on anirà.

El cim de les bruixes- Tessa Barlo

"El cim de les bruixes", una captivadora història de misteri que et portarà en un viatge ple de girs inesperats i suspens.
Submergeix-te en un món on res és el que sembla i cada pàgina et portarà més prop de descobrir els foscos secrets. Un personatge intrigant et mantindrà en suspens de principi a fi. Prepara't per a una experiència literària que desafiarà les teves expectatives!

Aquest projecte ha estat un viatge apassionant i estic agraïda per l'oportunitat de compartir-lo amb tu. "El cim de les bruixes" no sols és una novel·la, és una fuita a un univers intrigant on cada capítol et submergirà més en la trama.

Albert Jané i Riera 56è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

 

El poeta, lingüista i traductor, a més de director històric de la revista Cavall Fort, Albert Jané i Riera (Barcelona, 1930), és el 56è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que reconeix d’aquesta manera la labor ingent que ha desenvolupat Jané per descobrir la riquesa de la llengua i les seves profunditats semàntiques.

A prop d’arribar als 94 anys, aquest lingüista i gramàtic –membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 2000– que la majoria de parlants catalans coneixen pels seus diccionaris de sinònims i els manuals de conjugació dels verbs, rep la màxima distinció literària del país que va aprendre a escriure gràcies als seus manuals.

Té milers d’articles publicats i més de 60 llibres i diccionaris. A més, ha traduït més de 200 llibres i més de 150 còmics i llibres il·lustrats. Va posar veu a personatges com ara Corto Maltés, Lucky Luke i els Barrufets, inventant-se el verb barrufar. “Barrufet, en mallorquí, és dimoni; vaig buscar un verb que fos eufònic”, ha explicat en roda de premsa, després de la glosa de Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural.

El jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, aquest any format per Judit Carrera, Raül Garrigasait, Àngels Gregori, Ingrid Guardiola, Maria Rosa Lloret, Marta Nadal, Clàudia Pujol, Salvador Sunyer i Enric Vicent, ha considerat que “dir Jané és posar el focus en la llengua i en l’escola, en un moment com el d’ara, d’emergència lingüística en aquests àmbits. El seu tarannà, humil i modest, l’ha dut a treballar de manera gairebé anònima.”

El premi, dotat amb 20.000 euros i una obra d’Ernest Altés, es lliurarà el 17 de juny al Palau de la Música Catalana, com ha triat el guardonat.

“Em sento emocionat i aclaparat rebent un premi que han atorgat a tants grans noms de la nostra literatura”, ha dit Jané.

Home autodidacte que es va “formar llegint indiscriminadament” i excursionista, va treballar en un banc fins que, quan tenia 32 anys, el van venir a buscar perquè treballés a jornada completa a Cavall Fort. “Vam crear la revista tot un grup de persones; en aquell moment l’enemic era la televisió, ara els mòbils; Cavall Fort, després de 63 anys, és un miracle”, ha valorat. Preguntat per la situació de la llengua, opina que “TV3 i Catalunya Ràdio haurien de ser més severs amb la qüestió de l’idioma”.

Viu en una residència i encara escriu cada dia. “A mà, això sí, però si m’encarreguen un article, el faig; ahir mateix vaig escriure’n un per La Sagrera es mou.” I és que, amb una modèstia exemplar, tot ho atribueix als encàrrecs, com si ell no hagués fet res. “Josep Faulí em va venir a buscar perquè escrivís al diari Avui i, durant molts anys, el meu article diari sortia a la portada”, ha recordat amb bona memòria.

La seva dedicació a la lingüística, que no ha exercit mai amb dogmatisme antipàtic i que va iniciar el 1961 amb la gramàtica Signe, l’ha combinada amb una obra de creació considerable, sobretot la destinada a la mainada. Fa poc més de sis anys va sorprendre tothom amb una novel·la homèrica, Calidoscopi informal, publicada per Edicions de la Ela Geminada, que celebrava els dons de la llengua de manera jocosa.

“Em molesta que els llibres, meus i de molts altres, els guillotinin com a la Maria Antonieta; per contra, és extraordinari que es publiqui tant, tot i que amb tiratges curts.”

Té centenars de pàgines de dietaris inèdites. “He fet una selecció dels que tenen un interès més general i ho conserven a l’IEC; em faria feliç que algun dia es publiquin.”

“Modestament, em sento notari, en el sentit de deixar constància d’uns fets”, ha comentat Albert Jané, un molt merescut Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2396519-albert-jane-i-riera-gran-barrufador-i-merescut-56e-premi-d-honor-de-les-lletres-catalanes.html?cca=3

Qui governa a Espanya?

 

Qui governa a Espanya?

 

Les decisions judicials afecten i reverteixen a tots els ciutadans. En els últims anys el tribunal Superior de Justícia, El Suprem i el Tribunal Constitucional han estat en primera plana de totes les notícies, són de fet, els protagonistes de totes elles.

Això que molts ho troben normal, no ho és, és una anomalia i greu, però passa tan sovint i en tants casos, que a ningú li estranya que aquests tribunals prenguin decisions que res tenen de jurídic i molt de polític. La seva imparcialitat i neutralitat està en qüestió, perquè molt d'ells tampoc s'amaguen en fer declaracions que deixen al descobert la seva tendència política.

El poder judicial és un pilar de la democràcia, hauria de respectar les lleis no interpretar-les en el seu pensament polític, per cert, si una llei és interpretable, no està redactada correctament, s'ha de substituir. Per altra banda, el jutges del Tribunal General del Poder Judicial haurien estat renovats fa cinc anys, però, es neguen a renunciar, una altra anomalia greu. I més, quan molts d'ells pertanyent a l'Espanya retrograda i malaltissa de la "España grande y libre". Aquesta manera d'actuar se li diu la llei de l'embut, quin exemple més deplorable que estan donant.

Ara estem embolicats amb el terrorisme, a causa de la llei de l'amnistia, també gràcies a un jutge, Manuel García-Castellón, que es treu de la màniga com qualsevol mag, que algunes persones que aquesta llei els afecte, són terroristes, siguem seriosos, parlem que les seves decisions implicar a moltes persones, no pas per riure i passa el temps com els mags. Clar que, Catalunya ha passat del "Apoyarè" de l'estatut de Zapatero "a veure de que va" de Pedro Sánchez. No es pot fer una amnistia amb una llista d'exclusions tan llarga com per deixar fora a quasi tots.

Torno al principi, les lleis no es poden fer perquè passi el colador dels jutges i el seu pensament majoritàriament feixista, les lleis s'aproven al parlament és un acte polític i el jutges únicament l'han de fer complir, no treure's res de la txistera quan una llei no els agrada. I menys dient que són terroristes, quin disbarat! Els jutges estan torpedinant qualsevol cosa que beneficiï als catalans, trencant acords polítics si és necessari, tot per la pàtria, deuen pensar. Però que fem els catalans per defensar-nos davant d'aquest atropellament per part dels jutges?, el que fem en els últims temps, res!

 

Tessa Barlo

 

 

Imma Monsó guanya el premi Òmnium per la novel·la ‘La mestra i la Bèstia’

 

L'escriptora Imma Monsó és distingida amb el premi Òmnium de novel·la, un dels més ben dotats quant a obra publicada en català, per 'La mestra i la Bèstia'

 Fos quina fos la novel·la que avui acabés enduent-se el premi Òmnium, el més ben dotat quant a obra publicada en català, la certesa és que el guardó creat el 2017 consagraria una guanyadora. Maria Climent, Imma Monsó i Elisabet Riera. Tres escriptores de tres generacions diferents, de tres dècades diferents –la dels seixanta, la dels setanta i la dels vuitanta–; de tres orígens diferents –Lleida, Barcelona i les terres de l’Ebre–; i de tres estils ben diferents. També, tres editorials independents diferents, Anagrama, Males Herbes i l’Altra Editorial. I tres títols ben distints: La mestra i la Bèstia, de Monsó; Una vegada va ser estiu la nit sencera, de Riera; i A casa teníem un himne, de Climent.

 

La mestra i la Bèstia ressegueix la història d’una noia, la Severina, filla d’una família republicana que viu en una casa al costat d’una carretera. La noia creix aïllada del món, amb la mare omnipresent, que li fa de mestra, i un pare molt més gran, que passa llargues temporades fora. La seva vida és marcada pels grans silencis, coses que la mare, la Simona, no li explica per por i per protegir-la, sobre l’opressió que sofreix el país i sobre les activitats del pare. Això li conforma un caràcter tímid i retret. És filla de la generació de la postguerra. Temps després, es farà mestra i demanarà com a primera destinació un petit poble de muntanya, de l’Alta Ribagorça, on de mica en mica començarà a posar argument als silencis viscuts i a entendre el context del país.

En rebre el premi, Monsó ha volgut agrair especialment al jurat que hagués reconegut una novel·la que no és esclava de les modes ni segueix les tendències majoritàries: “Parla de la guerra, un tema que sembla que ja no interessa, d’una manera que no és la més habitual avui. Només recull fragments de veritat en un temps de simulació, i la protagonista no és precisament una dona especialment apoderada.” Alhora, ha volgut tenir un pensament per al seu pare, imaginant com n’estaria, d’orgullós, que la seva filla guanyés un premi organitzat per Òmnium, una entitat creada per lluitar en favor de la llengua i la cultura catalanes, compromís al qual ella ha manifestat que contribueix escrivint, “embrutant-se”.

Una història familiar

Com explicava Monsó en una entrevista de Montserrat Serra, durant el confinament es va morir la seva mare, i això la va portar a recuperar literàriament aquella mestra ingènua que havia estat quan va arribar al poble de muntanya de la Ribagorça on va conèixer el seu pare. “Però la meva mare és totalment diferent de la Severina del llibre. La meva mare era una persona extravertida, seductora a primera vista, amb una colla de dots de què és mancada la Severina. Perquè quan em vaig posar a la seva pell vaig veure que no funcionava. Funcionava la imatge de l’arribada, però la personalitat, no. I aleshores va ser quan vaig anar fent evolucionar la protagonista.”

Quant al pare de la Severina, de qui s’intueix una implicació política de la qual la mare protegeix la descendència, és inspirada en el seu pare mateix, mort quan Monsó era petita. En plena escriptura va descobrir pistes importants sobre la seva biografia: “Ell era molt jove quan es dedicava a passar gent per la frontera. Per això sospito que la meva mare no ho sabia, perquè era molt més jove que ell. El cas és que, per part de la família del meu pare, al poble ho sabia tothom. Això també és curiós. Jo els he vist poc, al cap dels anys, i tampoc no he preguntat gaire, però una vegada que sí que ho vaig demanar al germà del meu pare, em va dir emocionat: ‘El teu pare coneixia aquestes muntanyes fins a l’últim racó.’ I quan li vaig demanar el perquè, no m’ho va dir. I ja era a final dels setanta. Em va donar un pretext. El fet és que aquest silenci ha existit i existeix encara en la gent gran, ho veig.”

Relació mare-filla

Filla i néta de dones que van fer de mestres, com la protagonista i la seva progenitora, la novel·la beu tant de la mitificació del poble de l’Alta Ribagorça d’on era el seu pare, com de la seva relació mare-filla, marcada els darrers anys per la malaltia i la cura, i que Monsó creu que té molta profunditat literària. “En relació amb la meva mare, em vaig adonar amb una certa malenconia que la relació hauria pogut ser diferent si jo no hagués tingut també el caràcter fort, que això ens feia topar molt.” Quant al paisatge real de la novel·la, hi ha un component d’idealització i de fascinació que l’ha acompanyat en el curs de la vida. “Essent el poble la font d’inspiració, no m’imaginava aquests personatges, que tenen un caràcter muntanyenc, amb aquesta sobrietat, aquest sentit comú, aquesta austeritat en el caràcter, parlant una altra cosa que no fos la parla ribagorçana.”

D’alguna manera, La mestra i la Bèstia sembla respondre a la revelació que té Severina, quan pren consciència que “de tot allò no en quedarà res”. Precisament sobre aquest tret, l’autora diu: “És un tret de lucidesa extrema, però que fa que l’acompanyi una nostàlgia i una malenconia. Passa que és jove i això fa que la novel·la sigui lluminosa. Però ella té aquesta sensació de destrucció, del passat i del pas del temps, des de molt petita. I això configura una personalitat concreta.”

El president d’Òmnium ha aprofitat el lliurament del guardó per reivindicar el poder transformador de les lletres: “L’ambició d’una literatura per a crear imaginaris d’impacte no es juga en els cercles elititzats o minoritaris, sinó amb el gran públic, perquè és llavors quan la literatura té, realment, incidència social.” A més, ha volgut destacar el paper de les llibreries, on es fan el 60% de les vendes totals. Una xifra altíssima si es compara amb el 10% del món anglosaxó. “Disposar d’una xarxa de llibreries com aquesta i d’aquests hàbits lectors és, sens dubte, una dada que ens singularitza.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/imma-monso-guanya-el-premi-omnium-per-la-seva-novella-la-mestra-i-la-bestia/

Safir

 

Conte per a la revista "Tres Tombs" per la celebració de Sant Antoni Abat. Gener-2024
Quan sobre un cavall i una euga que tenen somnis diferents sobre que significa llibertat.

 

                                     Safir

 

Els traginers de 1820 feien grans distàncies de poble en poble. Els carretons anaven plens a vessar de mercaderies de tota mena. Per aquest motiu, posaven tirant el carro, fins i tot, sis cavalls o eugues i els rotaven del seu lloc i així, el pes d'estirar el carro no requeia en els mateixos animals que eren els que estaven situats al davant.

El Safir i l'Hera treballaven per l'Antoni, un traginer del Vallès Occidental que sortia un dilluns de casa i no tornava fins dissabte quan el sol queia a l'horitzó.

El Safir era de pelatge negre, enèrgic, corpulent i se les donava de ser decidit. L'Hera de color badia fosca amb cap, coll, esquena gairebé negres amb una taca blanca a la part frontal de la cara, era valenta, sensible i afectuosa i es pensava les coses dues vegades. Tots dos s'agradaven.

El Safir es queixava, no volia aquella vida. N'estava tip, l'amo la tenia presa amb ell, com era gran i fort creia que podia aguantar més que els altres, un dia amb un d'aquells descansos, pensava, s'escaparia, no tenia cap més sortida. De moment aguantava per l'Hera, esperava convèncer-la de què marxes amb ell. Quan estava al seu costat sentia un formigueig a l'estómac, sabia que hauria de tombar les barreres de la timidesa i dir-li el que sentia per ella. Avui tocava fira, molta gent i ells amb altres cavalls i eugues descansaven en una quadra on els hi havien donat menjar i beure.

L'Hera li deia al Safir que no podia estar sempre amb aquella tristesa que si havia de prendre una decisió que ho fes.

— I tu vols quedar-te?

— Jo soc feliç Safir, no necessito aventures, no soc com tu.

— Però sense tu no serà el mateix —li respon amb veu apagada el Safir.

— Sé que ens compenetrem molt bé, però si et quedes, al caràcter et canviarà, seràs un amargat i acabaràs odiant-me. No Safir, cadascú ha de buscar el seu camí.

Un cavall que escoltava la conversa entre els dos si posà pel mig i li diu al Safir:

— Escolta, sé de bona tinta que kilòmetres al nord on l'aire és fred, hi ha unes muntanyes molt altes i els cavalls pasturen lliures. Però vigila, per arribar no és gens fàcil, l'humà no t'ha de veure, per això, has d'anar sempre a camp a través i millor de nit, guiat per la lluna.

— Lliures de veritat?

— Tal com t'ho dic.

El safir va obrir els ulls i un halo d'esperança va fer que el cor se li engrandís.

— Safir — va dir l'Hera— no tu pensis més, aquesta lligadura és molt fluixa, només que estiris amb una mica de força es desfarà el nus i en aquest poble estem més a prop del nord. Quan sigui el vespre i tothom estigui descansant, serà la teva oportunitat.

Safir va afirmar amb el cap i també amb llàgrimes als ulls, marxar sense ella li era dolorós, però tenia raó, no podia quedar-se, el caràcter se li estava avinagrant, i aniria a pitjor. Va començar a pensar com sortiria d'aquell poble sense ser vist. Darrere l'estable tot eren camps, només hauria de donar la volta a l'estable i procurar que ningú el veiés, llavors començar a galopar amb totes les seves forces.

Tocava dir adeu, el moment més difícil i a la vegada més joiós per en Safir; deixar a la seva estimada i anar cap a la llibertat. Cap dels dos podien dir res, tampoc feia falta, el silenci i les mirades diuen molt més que moltes paraules. El Safir va sortir i envoltant l'estable va començar a córrer cap a la llibertat.

 

Tessa Barlo