diumenge, 21 de juliol del 2019

Anna Maria Villalonga analitza la novel·la guanyadora del X Premi Crims de Tinta.



Purgatori’ de David Marín




Purgatori, de David Marín, és la novel·la guanyadora del X Premi Crims de Tinta. Es tracta d’una ficció perfectament travada, que funciona com un mecanisme molt ben treballat, i que està molt ben escrita, lingüísticament i estilística.
M’ha resultat un plaer trobar un text que no té pegues, que no té problemes, que llisca amb mesura i pretensions estètiques clarament adequades al gènere al qual pertany.
Segurament pensareu que el fet que una novel·la estigui escrita amb correcció i encert no hauria de ser un tret destacable, sinó una exigència mínima (que tots els editors haurien de tenir clara), però la veritat és que no és així.
Es publiquen massa coses amb deficiències narratives, llenguatge pobre i repetitiu, barreges de registres, etc. Per això em sento tan contenta quan topo amb un llibre que sí que compleix unes expectatives que tots els lectors hauríem d’exigir com a requisit bàsic abans de començar a llegir.



A la portada posterior de Purgatori ens diuen:
El pare Moragues, director d’una escola religiosa de Balaquer, apareix assassinat en una rotonda als afores de Lleida. Al mateix temps, l’arribada a un petit poble de la Vall Fosca d’una descendent de la Vella Rugalla, una bruixa condemnada cinc vegades a la forca durant el segle XVI, coincideixen amb l’aparició d’animals morts, nens que emmalalteixen misteriosament i altres fenòmens estranys. El sergent Salvador Rull, l’agent Núria Riu i el caporal Coscubiela hauran de fer front a dos casos que posaran a prova les seves conviccions mentre es qüestionen també les seves vides. 
Els qui em coneixeu una mica ja sabeu que les bruixes són una de les meves debilitats (ho he demostrat en estudis acadèmics i en històries de ficció diverses), com també ho és l’Església Catòlica com a motiu literari vinculat al crim (també ho he demostrat). Per tant, Purgatori tenia tots els ingredients per generar el meu interès. Res com la superstició religiosa, la repressió catòlica, l’explotació de la idea del pecat i de la culpa i la castració moral i física que representa, per bastir una novel·la que ens obligués a llegir sense parar.
David Marín no fa focs d’artifici, no es descontrola, no busca l’enlluernament ni el foc d’encenalls. Al contrari. Des d’una sobrietat absolutament versemblant i creïble, ens introdueix en una història fascinant on la natura i les característiques dels petits llogarrets de la Vall Fosca i dels seus pobladors hi juguen un paper essencial. També es complau Marín, en nom d’aquest decòrum volgut, en construir els diàlegs d’aquests personatges en la llengua pallaresa, exercici que cal agrair.
Atmosfera, bones descripcions i personatges interessants (com el petit Oriolet) donen vida a una novel·la que, sens dubte, recomano llegir.
Enhorabona, David. Pel premi i pel text.

diumenge, 7 de juliol del 2019

Puigdemont serà eurodiputat?


Mitjans de la pressa alemanya han comunicat que en les eleccions Europees, el president Carles Puigdemont ha estat escollit eurodiputat. El fet que la seva candidatura va rebre el permís pe presentar-se als comicis, podria ser molt rellevant pels moviments polítics que es preveuen en les setmanes vinents.
El diari Bild recorda "que en els comicis Puigdemont ha aconseguit ser escollit com a màxim representant de Junts, i que la Justícia va permetre-li participar, com també a Toni Comin i Clara Ponsatí". Així com, que la companya de l'Estat espanyol s'ha basat en el tema català.

Puigdemont davant de les dificultats que preveu per part del govern espanyol, està disposat a planta cara amb l'àmbit legal per tal d'aconseguir ser eurodiputat. Per altra banda afirma que com guanyador de les "Europees" l'acta ja li han donat els ciutadans que l'han votat. Així ho va comunicar per videoconferència a la seu de Junts per Catalunya a Barcelona. Puigdemont, que ha remarcat que la tasca de les institucions només és "tramitar administrativament el que decideixen els ciutadans".

Malgrat això, tant Puigdemont com Comin saben que tenen un gran obstacle a superar, que és recollir l'acta a Madrid. Així, davant la pregunta de si tornarà a Espanya, on l'espera una ordre de detenció, Puigdemont ha ironitzat que veu "moltes ganes que vagi a Madrid per agafar l'acta o perquè m'agafin a mi", sense més concrecions.
Per això, el seu equip d'advocats estan treballant per planta cara legal a qualsevol impediment que se'ls hi presenti.

Puigdemont fa unes hores ha reconegut que el feria molt feliç retrobar-se amb Junqueras, Diana Riba i que junt amb Comi podrien contribuir per solucionar la situació política a Espanya.

Tessa Barlo






 


Boletin cultural de May-junio 2019

https://issuu.com/tessabarlo/docs/may-jun-2019

dimarts, 4 de juny del 2019

La nit de la Pessarro(dona)







Crònica de l'acte de lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, atorgat a Marta Pessarrodona


Potser no va ser casualitat que el seu cognom portés una dona a dins. I així, en colors, ho va distingir la pantalla gegant de l’escenari. ‘Marta (Pessarro)’ en lletres negres i el ‘(dona)’ en vermell. Marta Pessarrodona va rebre ahir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la sisena dona que el rep, en cinquanta-un any. Li va ser atorgat al Palau de la Música amb una escultura feta amb un maó de fang provinent del barri de Camden, a Londres, on va viure. Ella mateixa va demanar a Òmnium que fos fet amb pedres del Tàmesi o, si no era possible, amb alguna pedra del punt on el Ter i el Ritort es troben a Camprodon. ‘Enguany les pedres em són propícies’, va dir ahir aquesta dona de setanta-set anys, en un discurs sintètic però estructurat com si fos un poema. ‘El títol d’avui és la modèstia i l’orgull’, va explicar així que va començar el parlament. I va citar primer la filòsofa Hanna Arendt: ‘Els honors ens han de provocar modèstia.’ Referència que després va arrodonir amb una altra cita del poeta Frederic Mistral: ‘Cal ser orgullós.’ Perquè ahir era un dia de mostrar l’orgull. I així va dir sentir-se: orgullosa del país, de la lluita violeta i de l’escriptura. Com si fos un dels eslògans que porta inscrits a les seves famoses samarretes, que per a l’avinentesa va deixar a casa, per posar-se brusa blanca i vestir-se de rosa.

Si Rodoreda –que va ser la primera d’obtenir aquest reconeixement l’any 1980– deia que la millor manera que tenia de servir el seu país era intentar fer bé allò que feia, és a dir, escriure, Pessarrodona  ho va repetir, només afegint-hi un ‘molt’. Fer-ho molt bé. L’autora va dedicar el premi ‘als que hi són i als qui no hi són’. Va posar en primer lloc els seus pares –’a qui no dec la meva vida, sinó tot’– i les amigues, amb ‘genèric intencionat’, com diu aquests dies. No va oblidar Gabriel Ferrater, ‘a qui encara estimo’, va dir.

Però abans, tan bon punt va començar l’acte, l’actriu Montse Guallar havia llegit les paraules de Cuixart escrites a la presó. ‘Cada dia entre reixes pren el més gran dels sentits’, va ressonar a l’auditori del palau modernista. ‘Sempre estarem en deute amb els que ens han precedit’, va dir el president d’Òmnium empresonat a Soto del Real, que va recordar que molts dels premiats en aquest més de mig segle del reconeixement van ser exiliats. Qui havia de dir a Pessarrodona, nascuda als anys quaranta, quan va escriure França, 1939 –que ara reedita Ara Llibres–, havent dedicat part de la seva obra assagística als escriptors catalans a l’exili, que aquesta cerimònia tan especial del maig del 2019 tornaria a ser marcada pel mateix fet.
La situació excepcional va tornar a ser una evidència. El públic va rebre Pessarrodona dempeus amb crits de llibertat i va acomiadar-la demanant la independència. ‘La presó no impedirà mai que el president d’Òmnium comuniqui aquest premi’, va dir el vice-president de l’entitat, Marcel Mauri, fent present una altra vegada Cuixart, que va ser citat també per l’homenatjada. L’escriptora va tornar a mostrar-se emocionada llegint davant el públic la carta que Cuixart li havia enviat dels Lledoners estant per comunicar-li que havia estat la guanyadora del premi. ‘Vaig fer-ne un scanner perquè l’original el tinc a casa, no vull que se’m perdi’, va dir.
Va ser una gala plena de referents a tota una obra feta d’interlocucions. Amb raó, el periodista Andreu Gomila en un fragment de vídeo que es va projectar va dir que llegir Pessarrodona era com llegir un hipertext, que et connectava amb tot un univers d’autors que ella havia admirat. ‘Les poetes actuals i futures no tenim cap mèrit, perquè tenim una tradició’, va ser una altra de les frases destacades del discurs. Però també hi va haver lloc per a recordar la baula i el futur. Les poetes joves actuals van aparèixer sobre l’escenari per rendir-li tribut. Mireia Calafell, Míriam Cano, Maria Sevilla, Sílvia Bel, Anna Gual, Àngels Gregori, Teresa Colom i Meritxell Cucurella-Jorba van recitar un fragment d’un poema que recull l’antologia A favor nostre, editada per Godall Edicions i antologada per Àngels Gregori mateix.
La seva literatura en expansió ahir també es va fer música i dansa. I els alumnes de l’Institut del Teatre van ballar amb una peça contemporània no tan sols els referents i els poemes, sinó també les ciutats on Pessarrodona va viure i sobre les quals va escriure.
Poesia, Londres, Conversa, Memòria, Paraula, Berlín, Barcelona. Donassa. Paraules de gran mida presidien l’escenari abans de començar tot. Com també, a l’arrencada, un vídeo on la poeta sortia compartint confidències amb el perruquer Lluís Llongueras. ‘El meu epitafi hauria de ser: llegint una novel.la, rellegint una poesia’, deia ella en aquesta projecció. I ell responia: ‘Tu en dues línies ets capaç de posar-hi tota una vida.’ Potser ser poeta és això, una mena de síntesi de tot, on no cal res. I Cuixart també hi insistí citant un dels poemes de Pessarrodona publicat en el poemari recent Variacions profanes (Viena Edicions): ‘Més enllà de la poesia, res.’