dissabte, 8 de setembre del 2018

Una nova etapa



Comencem una nova etapa amb el retorn a Bèlgica del president a l'exili Carles Puigdemont. Marcada primer pel ressò internacional de la seva llibertat, així com, la voluntat del president de continuar treballant per la independència des de l'exili. Els periodistes i tots els mitjans de comunicació encara estan perplexos, pel fet que, pugui ser lliure i moure's pel món, excepte per l'estat espanyol.

A la Casa de la República de Bèlgica ja si han fet les primeres reunions, però no serà fins passades les vacances o a finals d'agost, que no es preguin mesures d'estat. Això si no hi ha sorpreses, que últimament anem d'esglai en esglai. El fet de la llibertat del president Puigdemont ha sigut com una esperança feta realitat, després de tants mesos d'inquietud. Semblava com si el món independentista-republicà estigues desorientat, és el primer pas en molt mesos i, molt important.

El magistrat Llarena en lloc de rectificar davant els dictàmens d'Alemanya, una vegada més ha optat per fer el ridícul, retirant les euroordres, no sols d'Alemanya sinó de tots els països on hi ha exiliats polítics. Està en un carreró sense sortida i que el porten directament al desprestigi, tant és, que fa poc dies va sortir per una televisió per donar explicacions, no va ser una bona imatge d'un magistrat que segons diuen tots, almenys el que el coneixen, d'un currículum impecable, acabi sent vergonyós per la seva venjança personal contra els independentistes. No només amb els catalans, que hi estem acostumats, sinó amb Europa i el món.

Estem en un camí sense retorn, on sembla que els vents comencen a canviar a favor de la república. Tenim un llarg recorregut, molts murs per saltar, però des de l'un d'octubre som més forts que mai.

Tessa Barlo


 


divendres, 31 d’agost del 2018

La novel·la ha de ser filosofia en imatges




El periodista i narrador Sergi Doria (Barcelona, 1960) publica la seva segona novel·la, La verdad no termina nunca (Destino), ambientada en la Barcelona dels anys cinquanta i farcida de personatges reals que es complementen amb la ficció. Després dels llibres Passejades per la Barcelona literària (coescrit amb Sergio Vila-Sanjuán) i No digas que me conoces, l’escriptor ens introdueix en una trama amb el rerefons dels convulsos anys trenta.

Malgrat ser una novel·la híbrida entre gèneres, podríem considerar ‘La verdad no termina nunca’ com a històrica?
Sempre que s’associa a una novel·la l’adjectiu d’històrica es creu que l’acció ha de transcórrer amb un segle, com a mínim, d’antiguitat. La meva novel·la és històrica perquè tot allò que succeeix en passat –encara que sigui de fa dues hores– passa a formar part de la nostra història, pública o privada. En aquest sentit, sí que la podem anomenar històrica.

Sempre s’ha sentit còmode en els intersticis entre ficció i realitat. Creu que la novel·la beu de les dues fonts, com en la seva trama?
Sempre he cregut que la realitat supera la ficció. La meva novel·la es nodreix de fets reals, convenientment adobats amb les arts de la narració.

El contrapunt gris dels anys cinquanta li ha servit per realçar la força dels trenta?

Els anys trenta van ser, alhora, genials i terribles. Tot el que s’esdevingué a les societats durant aquella dècada –crisi econòmica, totalitarismes feixista i comunista, guerres, indústries de l’extermini massiu– va condicionar la segona meitat del segle XX. En el cas espanyol, un llarg silenci –imposat o voluntari– per apaivagar el dolor de les cicatrius. A Espanya no es va començar a “parlar”, amb molts eufemismes, de la tragèdia bèl·lica fins a mitjan anys cinquanta. Fins i tot el Partit Comunista va llançar el 1956 la seva nova estratègia de “reconciliació nacional”.

En la novel·la m’he trobat amb el periodista que vostè ha estat durant les últimes quatre dècades amb el gran amor que sent cap a la literatura.

Literatura i periodisme estan condemnats a convergir en tota narració que conjumini una bona documentació amb una certa preocupació per la cadència narrativa i l’amenitat de la literatura popular. Comparteixo la definició de Camus, la novel·la ha de ser filosofia en imatges.
Els personatges representen la història del país del segle XX?
Aurelia, la mare d’Alfredo, viu encadenada a la Singer per poder sobreviure a un passat sinistre. Aurelia representaria la generació ferida dels anys trenta, i Alfredo la generació silent dels meus pares: un investigador dels propis orígens que, quan els descobreix, els ha de mantenir amagats per no remoure les aigües brutes de la seva història familiar. La conclusió de tot plegat: “Quan et vols conèixer a tu mateix, et compliques la vida.”


El futur i el passat s’entrellacen dins una trama que sovint és coral i no idealitzada. Quins reptes va afrontar durant la gestació del llibre?
A diferència de la meva anterior novel·la, No digas que me conoces, aquesta segona es desenvolupa amb una quinzena de personatges. Vaig vigilar que cada veu participés d’una visió del món. En aquest sentit, partir de fets reals facilita les coses perquè t’endinses en la circumstància de cada personatge. He procurat no ser partidari d’un personatge concret. Promio i Alfredo tenen en comú que no poden viure una vida plena. Tots dos corren el perill de trobar-se amb un pare que no els agrada gens.

‘No digas que me conoces’ també manté un nexe amb la nova novel·la. Per què Barcelona és un referent ineludible per als seus escriptors?
Des de l’any 2001, i això no vol dir que no existís una bibliografia important sobre la ciutat, Barcelona ha esdevingut un artefacte literari de primer ordre. Jo vaig llegir el 1999 la meva tesi La voluntat cosmopolita sobre la construcció periodística i icònica de Barcelona als setmanaris gràfics. Remenant papers de la dècada dels anys trenta em vaig trobar amb històries que van inspirar les meves novel·les. Si tens tot aquest material barceloní, per què has de buscar en un altre lloc?
’La verdad no termina nunca’ investiga també en els traumes d’un passat dolorós. Com el viu el seu autor?

Afortunadament pertanyo a la generació del 1960. Els meus avis respiraven per la ferida dels perdedors i amb el temps –vaig publicar la biografia d’Ignasi Agustí– vaig accedir a testimonis de guanyadors de la guerra amb mala consciència. A La verdad no termina nunca els uns i els altres tenen coses a dir sobre el passat dolorós comú.

Per què utilitza el local històric de l’editorial Montaner i Simon?
Fa anys, el gran Jesús Moncada em va comentar que havia treballat a Montaner i Simon. Deia que sempre pensava en els manuscrits, gravats i cartes dels eminents col·laboradors de les publicacions de la casa, com la famosa La Ilustración Artística. Moncada es preguntava si tots els valuosos papers havien acabat en un contenidor, algú se’ls havia emportat a casa seva o s’havien subhastat. No és casualitat que el cap de l’enciclopèdia on treballa Alfredo es digui, precisament, Moncada.
S’ha acabat l’èpica? En l’actualitat hi ha famílies Queralt com les del seu relat?

Dels anys vuitanta ençà, la burgesia ja no està per gaires èpiques. L’aspecte crematístic ho domina tot: fins i tot el que podria fer-se passar per tradició no és més que plagi.

dilluns, 13 d’agost del 2018

Mor el Premi Nobel de literatura V. S. Naipaul a 85 anys



N'ha informat la seva família aquesta nit passada


Vidiadhar Surajprasad Naipaul, escriptor britànic i guanyador del Premi Nobel de literatura, ha mort a 85 anys, segons ha comunicat la seva família aquesta nit passada. Nascut el 1932 a Chaguanas, Trinitat i Tobago, és l’autor de més de trenta llibres, entre ells Una casa per al senyor Biswas, pel qual va guanyar el Nobel, i L’Índia va morir a la seva llar a Londres.

L’obra guanyadora del Nobel el 2001 va ser traduïda al català per Edicions 62. Com va passar en altres ocasions, el Nobel va ser l’oportunitat per a traduir al català un autor de gran importància, que no tenia cap presència en la nostra llengua.
Per a la concessió del premi, l’Acadèmia va explicar que havia valorat la profunditat amb què l’escriptor d’origen caribenc tractava diverses civilitzacions en les seves novel·les: des de la Trinitat natal al món indi o islàmic.