Agatha
Christie 'torna' amb un film, una obra de teatre, un aniversari, una sèrie de
la BBC i un llibre
Els alumnes d’ensenyament secundari del Regne Unit tenen
entre les lectures obligatòries del programa de literatura anglesa obres de
George Orwell, J.R.R. Tolkien, Margaret Atwood, William Shakespeare, Arthur Conan
Doyle, R.L. Stevenson, Charles Dickens, Mary Shelley i Jane Austen.
Indiscutibles, esclar. Però en aquesta llista no hi ha cap novel·la d’Agatha
Christie (1890-1976).
De fet, llegida avui, la gran dama del crim pot sonar una
mica massa innocent i cursi a estones, sense menystenir alguns dels seus
millors títols o, si més no, els més populars. Però fins i tot el gran Hercule
Poirot gairebé resulta un personatge ridícul, només engrandit perquè al costat
té una mena de Watson de torn, el capità Hastings, babau i tediós com només ho
poden ser segons quins superintendents de Scotland Yard i perquè al final, quan
ja no queden ni més pàgines ni més remei, sempre acaba caçant l’assassí.
Llevat de L’assassinat
de Roger Ackroyd, la millor novel·la d’Agatha Christie -en què el criminal
és qui ofereix la mirada sobre la realitat- a parer de crítics reticents a
deixar-se seduir per l’enorme capacitat d’entreteniment de l’autora, la resta
són prou estereotípiques i més aviat gens sofisticades des del punt de vista de
l’estructura literària: amb paisatge oníric del camp anglès o sense, el resum
és que l’assassí sovint treu una daga, el verí o l’arma de foc, comet la
malifeta i, finalment, és lliurat a la justícia gràcies a l’eficàcia del
detectiu belga.
Objectivament, no semblaria que les obres d’Agatha Christie
poguessin triomfar entre la nova generació de britànics -o de lectors d’arreu
del món- crescuts amb videojocs o mòbils entre les mans, potencials lectors
que, en tot cas, només l’han conegut d’haver vist els lloms dels seus llibres
en totes les biblioteques públiques del país i en la immensa majoria de les
privades. I també perquè la BBC o ITV s’ocupen de tant en tant de recordar qui
era i què va fer adaptant algunes de les seves novel·les o fent-ne versions sobre
adaptacions anteriors. Al cap i a la fi, Christie és, a més de l’autora més
venuda en anglès i en qualsevol llengua arreu del món, una icona nacional que
ha sigut immortalitzada en segells i que compta amb un retrat a la National
Gallery de Trafalgar Square.
Però, sobti o no, 41 anys després de la seva mort, Agatha
Christie continua captivant l’imaginari cultural anglès i britànic. I des de
finals del mes passat i al llarg d’aquest novembre el seu nom torna, una vegada
més, a l’actualitat del consum cultural de les illes.
Un nou Orient Express
Kenneth Branagh dona vida al detectiu Hercule Poirot
El cap de setmana passat va arribar a les pantalles
britàniques i de mig món -a Catalunya, però, s’estrenarà el 24 de novembre- una
nova adaptació d’ Assassinat a l’Orient
Express, potser el més famós whodunnit
d’Agatha Christie. Han passat 43 anys des de l’última adaptació de la novel·la,
aleshores dirigida per Sidney Lumet, i interpretada, entre d’altres, per Albert
Finney, Sean Connery, Lauren Bacall, Ingrid Bergman i John Gielgud. En aquesta
ocasió, el director ha sigut Kenneth Branagh,que ha encarnat l’immortal Poirot.
Un munt d’estrelles l’acompanyen en l’aventura: entre d’altres, Michelle
Pfeiffer, Judi Dench, Penélope Cruz, Derek Jacobi, Johnny Depp i Daisy Ridley.
El primer cap de setmana el públic va respondre moderadament
bé, liderant, això sí, la recaptació al Regne Unit: 5,6 milions d’euros en les
618 pantalles en què es va estrenar. La crítica, però, no ha sigut gaire
benèvola, especialment amb Branagh. I ni tan sols n’ha salvat els aspectes
formals, el rodatge en setanta mil·límetres. Resum: la novel·la és molt millor,
encara que fins i tot es conegui prou la trama, una de les més sorprenents del
gènere per al 1934, any de publicació del llibre.
Un gran drama judicial
L’Off West End estrena una obra per primer cop des del 2005
Agatha Christie és una habitual dels teatres britànics.
Estudiants universitaris i companyies d’aficionats tenen en els seus textos una
inesgotable font d’atracció de públic. Però que aparegui al West End -a l’Off
West End, més aviat, però a molt pocs metres del cor teatral de Londres-, no és
tan habitual, per bé que, a la pràctica, des de fa 65 anys no l’ha abandonat
mai. En qualsevol cas, que ho faci amb una gran superproducció encara ho és
menys.
El 23 d’octubre es va estrenar un nou muntatge de Witness for the prosecution ( Testimoni de càrrec ), drama judicial a
partir d’un conte de l’escriptora publicat el 1925 originalment, que situa
l’acció a Old Bailey -la gran sala del tribunal central criminal de justícia
d’Anglaterra i Gal·les- i que té en el film dirigit per Billy Wilder, amb
Tyrone Power, Marlene Dietrich i Charles Laughton, el referent inoblidable.
El text és un clàssic, flueix sense entrebancs i posa davant
l’espectador la prova de veure un innocent enfrontat a la pena de mort gairebé
sense possibilitat de defensa, fins a conèixer la veritat final. La gran
novetat de la representació, però, és l’escenari. Perquè no s’ha triat cap
teatre. L’espectacle s’ha dut a la vella cambra de plenaris del County Hall,
edifici al costat del pont de Westminster i el London Eye, a la banda sud del
Tàmesi, que durant 64 anys va ser la seu del govern local de Londres i que és
ple d’història. Més de 200 butaques on abans seien regidors i polítics, i
quatre galeries que es destinaven al públic i la premsa, ajuden a crear una
atmosfera en què la desconfiança cap a l’altre, cap a la persona que crèiem
molt pròxima, creix a cada frase del diàleg. El xou serà a la cartellera fins a
finals de març del 2018.
Un rècord mundial
‘The mousetrap’ arriba als 65 anys ininterromputs en cartell
Winston Churchill era per segona vegada primer ministre del
Regne Unit quan el 25 de novembre del 1952 es va estrenar a Londres -abans
s’havia representat en diferents ciutats del país-, a l’Ambassadors Theatre, la
primera funció de The mousetrap ( La ratera ) en un escenari del West
End. El dia 25 de novembre farà ja 65 anys. Ni un sol dia, llevat dels
diumenges, que no hi ha funció enlloc, s’ha deixat de representar. El rècord és
gairebé inexplicable. A l’Ambassadors s’hi va estar fins al dissabte 23 de març
del 1974. El dilluns 25 obria al local del costat, molt més gran, el St.
Martin’s Theatre, on encara es representa. S’han superat les 27.000 funcions, i
la llista d’actors que hi han participat passa de 450. El primer detectiu
sergent Trotter va ser un dels grans de l’escena: Richard Attenborough.
Per als turistes dels Estats Units o australians que visiten
Londres, veure The mousetrap és poc
menys que un ritual obligat, part de l’experiència de la capital britànica: al
mateix nivell que plantar-se davant de les reixes del Palau de Buckingham per a
la cerimònia del canvi de guàrdia. A qualsevol de les dues funcions dels
dimarts o dissabtes a la tarda, o a les de les 19.30 h de la resta de dies,
s’acostumen a veure a les portes del teatre un o més grups de japonesos,
delerosos per entrar-hi encara que no dominin l’anglès. I també britànics de
més de seixanta anys que, des d’arreu del país, viatgen a Londres per fer-se un
regal i passar una vetllada amb Agatha Christie.
Barcelona s’ha sumat durant la tardor a la febrada Christie,
amb l’estrena a l’Apolo, a finals de setembre i fins al 22 d’octubre, de l’obra
Y no quedará ninguno, una adaptació
de Ten little niggers ( Deu negrets ) , que després de la publicació de l’edició americana es va titular
And then there were none ( I aleshores no en quedà cap ).
Un Nadal davant de la tele
La BBC estrena una nova adaptació d’‘Ordeal by innocence’
Des del desembre del 2015, la BBC ha estrenat, un cop a
l’any, una adaptació d’alguna obra d’Agatha Christie. És una aposta segura per
entretenir les vetllades prèvies a Nadal. La primera va ser And then there were none ( I aleshores no en quedà cap ) , la segona, precisament, Witness for the prosecution ( Testimoni de càrrec ), i ara s’emetrà,
en tres capítols, Ordeal by innocence ( Innocència tràgica ). Una producció que
arribarà amb polèmica, perquè un dels protagonistes, Ed Westwick, va ser acusat
dijous per una companya de professió, Kristina Cohen, de violació. Tot plegat,
arran de l’escàndol Weinstein.
El gran misteri continua
La ficció que causa enrenou sobre la desaparició de
l’escriptora
Andrew Wilson, biògraf de Sylvia Plath i Patricia Highsmith,
ha publicat fa poc la novel·la titulada A
talent for murder [Un talent per a l’assassinat] , en què recreaun episodi real de la vida d’Agatha Christie: la
desaparició que va protagonitzar durant deu dies el 1926. El llibre s’obre amb
la constatació de l’autora que el seu marit, l’Archie, té un afer amb una dona
més jove. La descoberta va provocar l’incident. Fins i tot Scotland Yard ho va
investigar. Però, fins ara, ni el mateix Poirot n’ha tret l’entrellat. Wilson
hi aportava una explicació fictícia: un intent de suïcidi no consumat i la
vergonya que va sentir a continuació, que la va fer amagar-se en un hotel
d’incògnit. Un error en el titular d’un article de premsa que parlava del
llibre va fer creure a mig món que la ficció era la veritat. Però, afortunadament,
el misteri més gran d’Agatha Christie continua. I el perquè agrada tant, també.
