Arnau Pons: La
mort i la primavera és una obra inacabada però no incompleta. Mercè
Rodoreda la va treballar amb tant de rigor, envergadura i solidesa, que té una
organicitat pròpia. És com El procés
de Kafka. Respira per ella mateixa. Per una altra banda, Núria Folch va
classificar i mirar d’entendre el text, va entrar en el sentit del text. I va
oferir un fil que es mantingués de cap a cap. Perquè tota obra d’art dóna les
seves claus. En aquest sentit, em trec el barret de la feina feta per Núria
Folch, una persona que no venia de l’acadèmia, però que va trobar la manera de
transitar d’un punt a un altre sense tocar pràcticament res (tot i que hi ha
dos moments inevitables). L’obra és conformada per quatre parts que Rodoreda va
treballar separadament i en moments diferents.
Eduard Jordá: L’obra és inacabada, però és una
novel·la feta, té tota la substància. I l’estructura té una simetria perfecta.
El gran mèrit de La mort i la primavera,
al meu entendre, és que Rodoreda s’inventa un gènere nou, que no ha tingut
continuïtat. Perquè aquesta novel·la conté una ciència-ficció estranya, una
recreació històrica inexplicable. No és realista, però té tota la substància
per a entendre com funciona una societat; és un conte de fades també, però no
solament; és una meditació política i existencial, però supera aquests límits.
En definitiva, és tot això, però és molt més que tot això.
Arnau Pons: La raó de la dificultat de trobar el
gènere prové, segurament, del fet que Rodoreda és poeta. Per una altra banda, La mort i la primavera té les
característiques que trobem en obres de Kafka, Artaud o Pasolini. És una obra
amb una forta dimensió personal i política. Rodoreda es burxa molt endins
d’ella mateixa i també fa una certa expiació. És d’aquelles obres que ocupa
tota una vida. No és pas una obra tardana, com s’ha repetit. I són aquestes
obres que presenten aquestes dificultats les que donen sentit a la literatura.
Permet molts accessos: la filosofia, la política, la poesia…
Eduard Jordá: No és una novel·la kafkiana, però és
una novel·la molt personal i obre una nova dimensió novel·lística de Mercè
Rodoreda. No té res a veure amb La plaça
del Diamant, tot i que té molt d’aquesta novel·la també. Per la
complexitat, és molt difícil d’acceptar.
Arnau Pons: I és rabiosament d’actualitat. I és tan
revulsiva! Però la majoria de lectures que se n’han fet han mirat de
neutralitzar això, de tapar-ho. I trobo que ara és un moment molt propici per a
deixar-la descloure. La meva lectura és antimítica i iconoclasta, una novel·la
que escapça i destrueix. Una obra que denuncia l’autoritarisme, que reclama la
llibertat de ser i pensar com es vulgui, una obra sobre la sedició. Perquè és
una obra que ve dels pitjors moments del segle XX: la guerra civil i la Segona
Guerra Mundial. És una obra que surt de la catàstrofe i és simultània en el
temps. En aquest sentit m’ha servit la teoria estètica d’Adorno, perquè és una
obra que sorgeix de la catàstrofe.
—Una catàstrofe que per a Rodoreda continuava viva?
Maria Bohigas: Als anys seixanta ella viu a Ginebra
perquè vol viure allà. Fins el 1979 no deixa el pis de Ginebra i tampoc el de
París. Rodoreda és una exiliada, certament, però no viu dins la catàstrofe.
Arnau Pons: La
mort i la primavera surt després d’una catàstrofe. Però en el cas de
Rodoreda, la catàstrofe l’allibera com a dona (d’un marit no desitjat, d’un
fill, de la família) i com a artista (es converteix en novel·lista). A Rodoreda
l’exili li permet de separar-se i ser ella mateixa. En aquest sentit, el mal és
ambidextre. A vegades el mal et pot alliberar.
—És una obra difícil per als lectors en general?
Arnau Pons: És una obra molt dura, però que té un
català cristal·lí, marca Rodoreda. I una càrrega de poesia considerable. Passa
molt bé.
Maria Bohigas: No crec que hi hagi cap restricció de
lectors, tot i que no és una novel·la d’entreteniment. És una novel·la en què
els lectors han de tenir ganes d’entendre una cosa important que vol explica
Mercè Rodoreda. I és tan intensa que no et deixa respirar. I l’epíleg que
l’autora escriu és clau. Perquè tot allò que explica és molt estrany.
Eduard Jordá: La
mort i la primavera és la traducció més difícil que he fet a la meva vida.
És un text falsament cristal·lí, perquè amaga molt més d’allò que mostra. Conté
una ambigüitat fonamental en el lèxic i l’estil, diabòlicament complicada, que
et produeix un estat febrós quan el llegeixes. Jo penso que Rodoreda va deixar
inacabada la novel·la perquè era impossible de mantenir el ritme d’un text que
crema. Com podia mantenir gaire més temps aquesta intensitat de febre creativa
i textual? L’hauria morta.
Maria Bohigas: És la història d’un poble en el moment
que s’encén i també és una història d’amor que s’encén. D’un enamorament, d’una
atracció, del desig, de la col·lisió de dues persones.
Arnau Pons: Perquè és també una reflexió sobre la
dominació. I l’amor en forma part. Com et veus arrossegat per una atracció que
et domina.
—Dieu que La mort i la
primavera és un llibre sobre la sedició.
Arnau Pons: Perquè és una reflexió sobre les normes
que regeixen els homes, sobre totes les formes de poder: polític, social i de
les creences que posen en funcionament els dogmes que regeixen una comunitat. I
també de l’amor. Tot és dins d’aquesta al·legoria.
Maria Bohigas: És la història d’un poble totalitari
en el qual dos adolescents, amb el seu desig, rebenten tots els tabús. És un
dels llibres més autobiogràfics de la Rodoreda.
Arnau Pons: També cal dir que és una autora que viu
en l’Europa continental i que la podem situar literàriament en aquest context.
No té res a envejar als autors de l’Europa central contemporanis seus.
